Fa molt de temps que des de diversos sectors estem insistint en la necessitat d’articular solucions educatives que s’orientin a fomentar l’aprenentatge comunicatiu. Els anys van passant i l’esquerda, la immensa esquerda en els coneixements, en els procediments, en la comprensió dels llenguatges comunicatius es fa cada cop més gran en els nostres escolars, en la nostra ciutadania.

Cal que els nois i les noies, cal que els escolars tinguin destreses i coneixements que els permetin entendre quines són les estratègies ètiques i estètiques de la seducció publicitària, com es construeix una informació a la televisió i al servei de quines intencions, com es llegeix una imatge o com s’accedeix i com se selecciona la informació de la xarxa. L’alfabetització escolar de les persones exigeix l’aprenentatge de coneixements, d’habilitats i d’actituds que ens permetin no només l’intercanvi oral i escrit amb altres persones, sinó també una interpretació crítica dels textos audiovisuals de la cultura de masses, i dels textos i discursos de la xarxa. Tot això ho em dit, com se sap, del dret i del revés.

Les peticions del professorat, de les associacions, de les plataformes cíviques sobre la necessitat de l’educació en mitjans reben de les institucions públiques o tímides respostes o actituds de condescendència ("no saben el què es diuen..." sembla que ens diguin).

La burocràcia i la rigidesa segueixen guanyant la batalla a les necessitats socials i educatives. Davant d’això, probablement ha arribat el moment d’intensificar la feina des de la base educativa, des de les aules, creant espais de consciència comunicativa, creant espais d’Educació en Comunicació (creant espais de llibertat, dèiem en el tardofranquisme...), uns espais que foragitin continguts curriculars ridículs, desfasats i inservibles, que aportin vents d’innovació i motivació per a l’alumnat, que ens reconciliïn amb una educació intel·ligent, raonable, ètica i útil per als ciutadans del món d’avui; amb objectius, continguts i procediments que estiguin en consonància amb la societat del coneixement i de la comunicació, com és l’actual.