La producció de missatges mediàtics (anuncis, documentals o informatius) a l’escola fa que els infants; a més de posar molta energia a la feina, analitzin com funcionen, quin efecte produeixen en els receptors i quins són els elements que donen significat al missatge. Encara que vegin molta televisió, no vol dir que dominin l’ús dels llenguatges que s’hi fa servir.

Els alumnes aprenen que el missatge emès per la ràdio o la televisió arriba tant a dins de cada receptor que pot canviar conductes i fins i tot impulsar una forma de vida (consumisme, competitivitat, etc.). S’adonen de la responsabilitat social que adquireixen els autors d’aquests missatges, i, per tant, s’acostumen a ser més crítics.

De ben petits veuen imatges estàtiques, veuen la televisió o senten la ràdio. Necessiten que aquests mitjans siguin reconeguts a l’escola. Llegint imatges junts s’incorporen habilitats i estratègies que faciliten la comunicació: comprensió de detalls que aporten sentit, ús de tècniques que no coneixen, etc.

Ens hem de mirar la comunicació des de l’interior de cada un dels alumnes i veurem (i veuran) com els afecta. Experimentem la comunicació des d’una perspectiva global i útil. Només s’aprèn quan es comprèn la realitat i la seva incidència en la individualitat personal. Els nous llenguatges demanen a l’escola d’innovar plantejaments educatius, relacions interpersonals, rols i maneres de fer. Demanen que l’escola sigui més àgil i més flexible i que els professors i les professores renovin amb il·lusió les eines i estratègies comunicatives.