En
aquests temps en què la omnipresència i el gran abast de
la informació i de la comunicació modelen d’una manera tan
rotunda les creençes, la identitat i la configuració de la
realitat de les persones i al mateix temps ofereixen unes extensísimes
xarxes de comunicació i també una oportunitat per a la recerca
d’un mitjà de vida, els educadors no podem deixar l’alumnat orfe
d’eines per a mirar i construir la realitat des d’una perspectiva el més
àmplia possible i per donar oportunitats al seu futur laboral. Molt
més, quan parlem d’una edat, l’adolescència, amb una evident
necessitat de referents.
Us parlaré
de l’experiència de l’edició de Pólvora, una
revista de centre -l’IES Bonavista de Tarragona- desenvolupada com a matèria
optativa anual dins el currículum de 1er de Batxillerat. La cosa
no és nova però el seu caràcter interdisciplinar –llengües,
tecnologia i visual i plàstica - l’apropa una mica més a
l’experiència total que tenim del món i l’allunya del clixé
d’assignatura que predomina en el nostre sistema educatiu. Som conscients
que seria desitjable -i més democràtica- una formació
específica (per la importància que li conferiria) en comunicació
en tot l’ESO, però per alguna cosa cal començar, aquest espai
d’intercanvi ja està creat, temps al temps, encara que vist el panorama,
que no sigui molt!
Per
a què serveix una revista de centre?
Principalment,
per allò que es diu “fer centre”. En el nostre cas parlem d’un IES
inserit en un barri de la ciutat allunyat del centre històric i
envoltat d’indústria, forjat en l’onada d’immigració, fonamentalment
andalusa, dels anys cinquanta i seixanta en unes condicions de vida molt
dures i on el nivell i l’activitat cultural actual és en general
baix i on, quantitativament, l’Associació de Pares i Mares està
encara poc implicada en el centre. Així, la revista acompleix la
funció d’aparador de les activitats que es fan durant tot el curs
a l’IES i dels problemes que l’envolten; en definitiva, de dinamitzador
cultural. D’altra banda permet a l’alumnat que la edita, i de retruc al
que la llegeix, sortir del centre en els dos sentits, metafòric
i real: metafòric per “l’escapada al món del carrer”, real
per les visites a mitjans de comunicació, impremtes, entrevistes
a persones significatives, etc... que transcendeixen la vida acadèmica.
També
té altres objectius: fomentar la convivència; els valors
democràtics i la lliure expressió; analitzar la pròpia
dinàmica del centre en els diferents aspectes; potenciar les TIC;
descobrir talents inèdits entre l’alumnat i el professorat; crear
vocacions en l’alumnat referents als àmbits de la informació
i de la comunicació i, donar eines per treure el nas al món.
També fomenta la motivació amb la participació en
algún premi dels que proposen alguns mitjans de comunicació,
implica el professorat en una tasca comuna, obliga a buscar publicitat
per a pagar l’edició en paper, etc... Les virtuts són innegables,
el protagonisme el tenen bàsicament els adolescents; una finestra,
un mirall i una energia. Un factor nou que reforça la seva utilitat:
l’acollida i de la nova fornada d’immigració actual.
Periodicitat
La
revista es va editant durant tot el curs i es porta a impremta per a la
seva publicació en paper - i próximament en format digital
penjada del web de l’IES - cap a finals de maig, d’aquesta manera es va
elaborant la crònica dels esdeveniments del centre i també
els comentaris a l’entorn de la realitat social, cultural i política
exterior. Finalment es dóna un exemplar a tot l’alumnat del centre
mitjançant les tutories el dia de lliurament de notes finals de
curs per a que el faci arribar a casa seva..., o no. És evident
que és important que s’hi senti identificat, representat o el desperti
certa curiositat fullejar-la.
Com
ho muntem?
Les
tres persones dels departaments esmentats més amunt vàrem
decidir, ara fa 3 cursos, col·laborar en l’edició d’una revista
que en principi oferia en solitari el departament de Llengües. Voler-la
editar en paper amb una certa qualitat, tenir-la entre les mans, significava
maquetar-la, donar-li un estil gràfic, uns coneixements d’edició,
de programari i de pre-impressió... i és aquí on intervé
el departament de Visual i Plàstica, que en principi oferia una
optativa anomenada Mitjans Audiovisuals. Finalment, el fet de presentar-nos
al premi de diari digital que convoca El País anualment ens va suggerir
la publicació digital de Pólvora via web de centre;
ja hi havia un bon camp per al departament de Tecnologia, que per la seva
banda oferia una optativa d’Informàtica. Teniem doncs una bona excusa
per fer confluir coneixements de tres àmbits en una mateixa tasca,
muntar una petita “empresa” amb l’inestimable ajuda del departament d’Economia
i Empresa i del Director, que van parlar amb les industries, ajuntaments
i alguna entitat financera per aconseguir ajuda monetària per a
la impremta (el preu del paper està pels núvols!).
Cal
dir que en la mateixa franja horària cada professor compta amb una
aula informàtica fixa, i això gràcies a que el nostre
centre va fer en un moment donat una forta aposta per augmentar la dotació
d’ordinadors i ara per ara en podem comptabilitzar al voltant de 32, alguns
finançats per les indústries químiques del voltant;
amb el pressupost de funcionament, ja sabeu, impossible! Malauradament
però, no tots els centres poden gaudir d’aquestes condicions, ni
de maquinari ni d’espai!
Una
vegada posats d’acord, el primer curs vàrem decidir (conensuant-ho
amb l’alumnat) fer tres tallers, un per àmbit, per els que passaven
tots els nois i noies dues hores per setmana, i deixar una mica menys del
tercer trimestre per a editar pròpiament la revista, especialitzant-se
cada alumne/a en un dels tres camps. L’experiència va funcionar
a mitges perquè el temps era una mica just i no ens acabava de quadrar
la coordinació de tasques. Així doncs, el curs següent
els nois i nòies van triar la seva pròpia optativa per a
tot el curs segons les seves inclinacions i vàrem deixar igualment
el tercer trimestre (tan curt sempre!) per a la confecció de la
revista. Aquesta opció és més generosa amb el temps
i per tant més tranquil·la, i no cal estressar l’alumnat,
sempre carregat d’exàmens, demanant-los tardes extres.
Què
treballem?
Els
continguts que genera un projecte comunicatiu interdisciplinari son molt
amplis des de tots els punts de vista: conceptuals, procedimentals i actitudinals.
Com mirar “l’altre” sense posar-se en el seu lloc? Com fer un reportatge
sense saber redactar o sense fer fotografies? Com treballar en equip sense
coordinar-s’hi? Com fer una publicació digital sense nocions d’espais
web, de vídeo i d’imatge? Tants i tants aspectes que s’amplien amb
nocions de història de la comunicació, color i tipografia,
géneres literaris, composició, i tot un llarg etcétera.
Cal
destacar que tot aquest bagatge ajudarà l’alumnat en l’elaboració
del treball de recerca en el següent curs de batxillerat en què
veurà ampliats els mitjans possibles en una investigació
de qualsevol tipus. En definitiva haurà rebut unes pautes d’autoaprenentatge
més d’acord amb el món actual que enriquiran la seva visió
del coneixement.
Per
acabar, només dir que, el curs en que es produeix una empatia suficient
entre professorat i alumnat, es prepara una presentació en format
de festa de fi de curs, en col·laboració amb l’AMPA del centre,
en que hi ha lliuraments d’orles i premis a diferents activitats i actuacions
de tota mena. D’aquesta manera la comunicació acaba prenent una
dimensió lúdica que fa que tothom senti una mica més
seu el centre. Enderrocar barreres i obrir camins. |
|
Jordi
Ramos
|
Professor
de Visual i Plàstica de l'IES Bonavista
de Tarragona
|
|
|