Des
de fa uns quants anys em dedico a aquesta quixotesca tasca de l’educació.
He tingut la sort de treballar amb alumnes de primària durant uns
quants anys i, en aquests darrers cursos, ho he estat fent amb alumnes
de secundària. En aquest curs, concretament, treballo com a tutor
d’un grup de 4t d’ESO que segueix una adaptació curricular durant
aquest segon cicle per tal de poder acreditar l’ensenyament secundari obligatori
i així enfrontar-se millor al mercat de treball. S’ha procurat que
alguns professors imparteixin dues o més matèries, així
s’assegura l’èxit escolar d’aquesta tipologia d’alumnat, ja que
s’unifiquen els criteris d’avaluació i disminueix la dispersió
de continguts.
Pel fet
d’impartir tres crèdits comuns: català, castellà i
socials, gaudeixo d’una autonomia considerable a l’hora de decidir quines
activitats d’ensenyament- aprenentatge els poden convenir. En aquest sentit,
m’ha semblat interessant, des de fa un temps, realitzar un treball interdisciplinari
a partir de l’anàlisi crítica d’algunes pel·lícules.
Procuraré en aquestes escrit fer una pinzellada d’aquesta experiència.
Per
mi, ha estat una sorpresa positiva que situaria almenys en tres nivells.
En primer lloc, l’interès que mostren els alumnes davant d’un bon
material fílmic; hem treballat pel·lícules que tenen
temàtiques molt engrescadores, com per exemple: Mar Adentro,
La Vida es Bella, Poniente, La lengua de las mariposas...
A més, el visionat l’hem fet en unes condicions idònies,
utilitzant un canó de projecció amb una pantalla adequada
cosa que oferia una qualitat excel·lent. En segon lloc, he resolt
una papereta de vegades complexa: no és còmode treballar
amb el mateix grup d’adolescents dues o tres hores seguides en una mateixa
jornada. En tercer lloc, considero que hem entrat tots en joc i matèries
com Socials i Llengua Catalana o Castellana han cobrat vida, s’han
revifat, han vist alguna llum que les treia del clot en què semblaven
hivernar perpètuament. Finalment, voldria comentar que en la mesura
que s’ha produït el diàleg, i em refereixo a quelcom que va
més enllà de la resposta a una pregunta intranscendent, ens
hem acostat més a aquella situació en la que compartint reflexions
i sentiments, fem més o menys vàlid el lligam que hi ha o
hi hauria d’haver entre educació i comunicació.
La
metodologia ha seguit un guió de treball que no és una cosa
de l’altre món. Una vegada he vist la pel·lícula a
casa, n’he configurat una fitxa de treball molt senzilla (en tinc un model
a partir del qual refaig les modificacions que em semblen adients). Abans
de passar la pel·lícula, introdueixo breument el context
i si cal, insinuo alguns interrogants. Amb els alumnes visionem la producció
i comentem algunes escenes abans de lliurar-los la fitxa de treball a partir
de la qual realitzaran una reflexió a nivell personal. Una vegada
me l’han tornada, en faig una correcció que valorem posteriorment
d’una manera col·lectiva a partir de la mateix guió o d’aspectes
nous que han sorgit.
De
vegades, em pregunto per què no ho feia abans de passar pel·lícules
per tal de treballar temes educatius. Probablement, m’assaltaven alguns
dubtes elementals: en veure una pel·lícula, no estaríem
perdent el temps?, no seria una excusa per no haver de fer classe? Aquests
interrogants venen molt lligats a la percepció visceral que sovint
tenim els professors que només les coses que costen s’aprenen i
que si són massa còmodes pels alumnes no els devem fer un
bé...
Potser
encara no estava preparat per entendre o assimilar que davant d’un món
canviant, als educadors ens cal adaptar-nos i transformar el missatge que
donem i aquesta novetat, possiblement no ho sigui tan a nivell conceptual
com a nivell del mitjà emprat. Avui dia, em sembla imprescindible
que els ensenyants dotem als alumnes dels estris necessaris per tal d’analitzar,
reflexionar i comprendre la diversitat de missatges que ens mostren els
mitjans audiovisuals perquè precisament no es tracta només
de formar persones més educades sinó de ciutadans que esdevinguin
més crítics, lliures i responsables. |
|
|
