La ficció videogràfica té diferents avantatges, entre ells entrar en el tema de la mirada (com em veuen, com em mostro, com em veig, etc.), que té tanta importància per als adolescents, en el canvi de papers respecte als mitjans (passar d’espectadora o espectador a agents que construeixen representacions adreçades a altres) o introduir-se en qüestions d’identitat a partir d’encarnar, de recrear personatges, d’escenificar (jugar a ser com..., fer com si fos...). També cal considerar la dimensió lúdica dels audiovisuals que freqüentment evidencien la mirada transgressora dels joves. Finalment, la producció comporta per als adolescents un coneixement més aprofundit dels codis audiovisuals, la reflexió sobre la selecció de les temàtiques que volen fer presents en el seu text i les que ometen, el tractament d’aquestes temàtiques, en definitiva un conjunt d’aspectes que els ajuden a construir-se una mirada més crítica que els és necessària per interactuar amb més instruments en l’entorn mediàtic que els envolta. 

Les anàlisis del contingut dels vídeos de ficció posen en evidència una gran diversitat d’aspectes, entre ells la influència del cinema i la televisió. Aquesta influència no la podem considerar com una relació simplista de causa-efecte. Encara que un 61% dels adolescents de l’estudi destini 3 o més hores diàries a la televisió, a les quals s’ha d’afegir el temps dedicat al cinema, als videojocs o a Internet. Hem de parlar d’una re-elaboració, on, entre altres coses, tant importants són els textos mediàtics que fan de referència, com la lectura interpretativa dels joves i els elements contextuals que emmarquen la situació comunicativa de producció (dinàmica de les interaccions socials, rols de gènere, rols de lideratge, etc.). 

En el treball s’han analitzat una varietat d’aspectes: contingut narratiu, temes, personatges, escenaris, comprensibilitat, aspectes formals, relacionant-los amb les variables d’edat i gènere. Aquí, però, només s’exposaran els resultats sobre els temes i concretament sobre els que apareixen en un nombre més elevat de ficcions. 

El tema que té un nivell de recurrència més alt entre totes les produccions és la categoria denominada "autoimatge" que inclou la d’identitat adolescent i la de mirada del grup, un conjunt d’aspectes que tenen a veure amb una representació del que es podria considerar com propi de la "cultura adolescent”, amb tota de diversitat de matisos que això comporta. Inclou ficcions que mostren aspectes com els rituals de relació entre els adolescents, la preocupació pel vestit i aparença, les actituds de rebel·lia i separació respecte dels adults, etc., ja sigui com a motiu principal del relat o com a element puntual. Amb mesures semblants apareix el tema de la violència. La més representada és la violència propera, baralles, agressions i amenaces, és a dir, la lligada als conflictes quotidians principalment en les relacions amb els iguals. Mentre que la violència més extrema (assassinats, suïcidis i violacions) obté xifres menys elevades. Tampoc són menyspreables les mesures de la categoria robatori i atracament, que pel seu tractament s’inclouen també en la categoria de violència. En un tercer lloc se situa la categoria amor i relacions de parella. El tema de l’enamorament ideal obté els percentatges més elevats, però si s’agrupen la resta de subcategories d’aquest apartat, en el conjunt dels vídeos acaben predominant les categories que mostren problemes respecte el fet amorós: disputes, infidelitats i sentiments de gelosia.

En un segon grup de mesures, amb percentatges menors de compareixença es troben per ordre de freqüència els temes de llei i policia, amistat, drogues, escola, tribus urbanes i enganys i trampes. Pel que fa al tema de llei i policia predomina la representació dels agents en la funció de detenció dels infractors, seguida de la de seguretat i protecció. Hi ha també, en alguns vídeos, una representació ridiculitzada de la policia. Els personatges amb rol de policia solen ser homes amb actituds dures. En la mirada que es fa de l’amistat, l’exposició dels aspectes problemàtics despunta sobre els positius, encara que la categoria de valoració de l’amistat també és força freqüent. Les drogues s’exposen des de dues perspectives, des d’una visió mediàtica relacionada amb el tràfic i la persecució, i, una altra, lligada a la compra i al consum. En la representació més real i quotidiana se sol mostrar el consum individual i també el cerimonial que implica i cap vegada les conseqüències negatives de la drogoaddicció. Quant a l’escola, la mirada més prevalent apunta a una representació negativa: conflictes i manca de respecte en relació amb els docents, avorriment, desmotivació, etc. Només en el cas dels alumnes d’educació compensatòria es manifesta una perspectiva positiva de l’espai de formació, com un recurs per lluitar contra el fracàs escolar i una porta de cara a la futura formació professional. El paper de docents sempre recau sobre personatges masculins. La temàtica d’engany i trampes abasta una diversitat de situacions: les relacions de parella, els atracaments i robatoris, l’escola i els jocs de taula. Finalment, la categoria de tribus urbanes, que obté xifres equiparades a les d’enganys i trampes, està composta de dos subtemes: conflictes entre tribus i estils de vida. La subcategoria de conflictes és la que aconsegueix més reiteració. Mentre que el tema d’estils de vida, que apunta a mostrar alguns aspectes externs de les tribus, les seves maneres i costums, és menys freqüent.
 

En resum, els resultats evidencien que el tema del conflicte "barallós" i sovint violent, que és tan freqüent en els textos dels mitjans, és també predominant en les ficcions analitzades. Si a aquest punt afegim la representació que els mitjans fan dels joves, tema que, com surt en les ficcions analitzades, és de vital importància per a ells i elles, trobem, entre altres coses, que les representacions mediàtiques no responen a una pluralitat de formes de ser adolescent sinó a la insistència en determinats estereotips. Es fan “visibles” uns tipus de joves i "invisibles" a altres, tot construint uns models que forçosament han de repercutir en la forma de comprendre el món i de comprendre’s. Difícilment poden restar al marge d’aquest joc de mirades en el que resulten tan reiteradament interpel·lats. Si tenim en compte les paraules de Avello i Muñoz, “la cultura juvenil es el efecto de un sistema comunicativo en el que el joven no encuentra lugar sino como objeto y como mensaje, pero nunca como sujeto”, segurament només recuperant i possibilitant la veu i la mirada dels adolescents, donant-los recursos per al qüestionament crític dels textos, les noies i els nois podran construir nous discursos, noves formes d’autorepresentació.