Ja fa quaranta anys que Umberto Eco va plantejar la famosa polèmica sobre els mitjans de comunicació de masses, parlant de dues postures que tot seguit van ser assumides pels ensenyants: o apocalíptics o integrats. O ens estripàvem les vestidures morals davant la tele o acceptàvem el seu domini amb submissió. 

Jo entenc que avui en dia aquesta polèmica, certament estèril, comença a estar superada. Els mitjans de comunicació i especialment la televisió són, des de la perspectiva educativa, uns mitjans que permeten dur a terme experiències educatives molt enriquidores, constitueixen un laboratori de coneixement, un univers de renovació i d'innovació educativa il·limitat.

En el món educatiu s'està movent en els darrers temps un nova dinàmica que supera vells prejudicis i aposta per construir una proposta educativa de lectoescriptura comunicativa. Un nova dinàmica liderada per professors i professores, així com també per diverses associacions per al desenvolupament de l'Educació en Comunicació. 

Perquè, no ens enganyem, el lideratge educatiu no el trobem en l'administració educativa, sinó en els centres, en els grups de professors, en les experiències voluntàries de diferents professors i professores, en totes aquelles iniciatives associatives que a través de l'anàlisi crítica del mitjans de comunicació busquen construir un mapa ètic per navegar per les immenses autopistes de la informació i de la comunicació.

L'Educació en Comunicació com a assegurança
Com sabeu, ara corren aires que ens anuncien una croada contra la teleescombraria, contra aquest tipus de televisió que treu el pitjor de cadascú. Ja em sembla bé. Però en tota aquesta campanya mediàtica on ens prometen protecció als infants davant els excessos dels reality shows, de les cròniques roses o negres, poca gent parla de la necessitat de l'educació en mitjans de comunicació. 

Mireu, quan els nois de la meva generació érem petits teníem allò que ara se'n diu un "superheroi" què ens agradava molt, el Capitán Trueno. Llegíem les seves aventures amb fruïció, amb veritable plaer. Salvava les noies en perill i lluitava aferrissadament contra les forces del mal. Nosaltres ens sentíem segurs amb la nostra fidelitat lectora amb els tebeos del Capitán Trueno. Però, heus aquí que un bon dia es va deixar de publicar i ens vam quedar orfes de la seva espasa justiciera. 

La lliçó que alguns de nosaltres vam aprendre és que no es pot comptar amb algú que ens vingui a salvar. Hem de ser nosaltres qui posem les bases del nostre salvament. Hem de "contractar" nosaltres la nostra pròpia assegurança.

I allò que realment constituiria una autèntica assegurança en el tema que ens ocupa és la construcció d'una Educació en Mitjans, una educació fixada, estructurada, amb un espai i un temps ben determinat. Només una continuïtat educativa en Educació en Comunicació pot garantir que els ciutadans puguin tenir una consciència crítica, puguin desenvolupar les seves capacitats per poder pensar i filtrar la informació, puguin gaudir d'una autèntica autonomia davant la comunicació, puguin, en definitiva, rebutjar qualsevol missatge alienant, embrutidor o incívic.

Jo ja entenc que la paraula moral ja no està de moda en aquest món d'avui. A mi m'agradaria convidar aquests comentaristes a conèixer més de prop als preadolescents, a nois i noies que es passen tres o més hores diàries davant la televisió (veient Salsas Rosas, Grans Hermanos o publicitat, molta publicitat) on se'ls sotmet a una educació paral·lela. Una educació més poderosa, més persuasiva que no pas la que nosaltres donem, que passa pel seu ensinistrament en el consumisme, en el més pur individualisme, en comportaments psicoalimentaris més que perillosos, on se'ls presenta una món que només venera allò que és fàcil, banal, famós, nou i divertit. Jo els diria a aquests comentaristes que si no volen no parlem ni de moral ni de moralina. Però que a mi sí que m’interessaria parlar de defensar i protegir valors cívics, d'una ètica dels mitjans i del dret dels adolescents i de tota la ciutadania a tenir una consciència lliure i una autonomia personal. 

S'equivoquen els qui pensen que després de les telescombraries ja no caldrà fer anàlisis crítica, en el cas hipotètic que desapareguin. La interpretació, l'anàlisi i l'aprofundiment en la comunicació haurien de ser columnes vertebrals del treball intel·lectual a l'escola i garantia per a una ciutadania més autònoma.

L'Educació en Comunicació, que es sustenta avui en ja innombrables experiències educatives sobre ràdio, televisió, cinema, premsa o internet realitzades en molts centres, té un nivell d'eficàcia educativa i d'atractiu per l'alumnat absolutament insòlit. L'Educació en Comunicació –és a dir l'aprenentatge del llenguatge audiovisual, la producció escolar i l'anàlisi crítica- interessa als alumnes perquè els parla del seu món, i interessa els professors i professores que la imparteixen perquè té uns beneficis educatius i ètics de primera línia.

Un món que cada cop té menys a veure amb el món dels nostres manuals i dels nostres dogmes acadèmics.

Experiències fetes amb molt poc material provinent de les institucions (CAC); amb cap tipus de material provinent de les cadenes de televisió (la qual cosa demostra, a aquestes alçades, una manca de responsabilitat cívica i democràtica enorme) i, en canvi, amb cada cop més material elaborat pel professorat, amb esforç i professionalitat, perquè el material d'EC de seguida caduca, és extremadament fungible. Precisa d'un sobreesforç per part del professorat, que cada cop dubte menys en arremangar-se i posar-se a treballar. Justament AulaMèdia s'està convertint en un autèntic dipòsit d'aquestes experiències obertes a tothom.

Si haguéssim de fer un balanç d'urgència d'aquests aprenentatges que es duen a terme sobre l'anàlisi crítica dels mitjans de comunicació hauríem de dir que:
- Els seus mètodes són interdisciplinaris.
- Desenvolupa la imaginació, el llenguatge i la capacitat d'estructurar-se.
- Promou el coneixement dels nous llenguatges i de les noves formes comunicatives.
- Promou el gust per la pregunta i la crítica, per l'actitud vital per descobrir i per reinterpretar; que és, al meu entendre, l'essència, el rovell de l'ou de l'educació.
- L'actitud de recerca que comporta obliga a utilitzar una metodologia més dinàmica que no pas la tradicional.
- Aconsegueix un assoliment més perdurable dels coneixements que s'adquireixen. L'EC és més rendible educativament parlant que no pas els mecanismes tradicionals que habitualment trobem a les aules, és a dir: explicar; fer exercicis; aprendre-ho; fer l'examen corresponent i oblidar-se'n al cap de tres dies... 
- Promou una més gran responsabilitat i autoorganització del seu treball en l’alumnat.
- Amplia les capacitats expositives i de raonament dels nois i noies.

I, sobretot, dota els alumnes de principis ètics i de capacitat de reflexió. Fa que tinguin els ulls més oberts. En aquest temps que estem vivint de llenguatge sincopat, d'esquematització, de fast food cultural, de superficialitat i d'aculturació, l'anàlisi crítica ens suggereix reflexió i ens obre les cortines de la complexitat, de la qual ens havíem oblidat.

El ser i l'haver de ser
Per altra banda, avui la batalla que ens ha d'interessar es situa entre dos conceptes: entre el SER i l’HAVER DE SER.

El SER ens ve presentat pel model majoritari dels mitjans de comunicació que:

- Ens donen com a bo allò que ens diuen que hi ha.
- Situen la seva estratègia al servei del benefici econòmic i polític (en el pitjor sentit de la paraula)

En canvi l'HAVER DE SER, significa demostrar que hi pot haver altres formes de comunicar a partir de:

- El raonament i la reflexió.
- Promocionar la complexitat.
- Vetllar per una ètica col·lectiva

Si només ens quedem amb una relació passiva amb la televisió i els mitjans, amb una relació de només veure i no analitzar, i no criticar, perdrem allò que li va costar tant a la Humanitat, és a dir, la capacitat d'abstracció. D’allò que vam aconseguir des de fa mol temps a través de lletra impresa: entendre sense veure, passarem a veure sense entendre. Perquè veure no vol dir conèixer. L'abstracció, la crítica, la reflexió, la recerca sí és conèixer. És allò que ens permetrà controlar i transformar les coses. 

La introducció de la pissarra a les aules a mitjan del segle XIX va suposar una revolució a l'ensenyament. 150 anys després seguim amb la pissarra quan la societat que les va introduir ja fa dos segles que ha desaparegut. Potser algun intel·lectual orgànic o inorgànic de l'educació hauria de començar a pensar que l'ensenyament s'ha de resituar davant els canvis socials i tecnològics de les darreres dècades i abandonar tot allò que simbolitza la pissarra.

El trencament, l'abisme entre la societat amb els seus capdavanters que són els mitjans de comunicació, i, per altra banda, les persones que eduquem s'ha d'acabar el més aviat possible perquè quan fracassa la intel·ligència, quan fracassa la capacitat per analitzar i interpretar el món, quan desapareix el sentit crític, les conseqüències són la ignorància, la manipulació i la misèria de l'alienació.