Sovint, en els fòrums on habitualment ens movem, es sol reivindicar la necessitat d’incorporar l’educació en mitjans audiovisuals al currículum escolar. D’una banda, es defensen els avantatges d’emprar els audiovisuals com a recurs didàctic, per “treure partit de les potencialitats expressives de la imatge [...] i fer replantejar les metodologies tradicionals”; d’altra banda, s’argumenta la urgència, en la nostra societat del coneixement i de la informació, “de conèixer l’audiovisual com a forma diferenciada d’expressió i les implicacions del seu ús social […] amb l’objectiu de dotar les persones d’instruments per comprendre, amb rigor i de forma crítica, els missatges que consumeixen, i de proporcionar-los els recursos necessaris per produir textos o discursos adients a les diferents situacions de comunicació”, és a dir, de fer un lloc al currículum per abordar els audiovisuals com a objecte d’estudi.

La primera de les posicions ha estat àmpliament contestada per diversos autors, que només consideren educació en mitjans aquella que té a veure amb l’ensenyament i l’aprenentatge sobre els mitjans. Des d’aquesta postura, es fa una clara distinció entre educar en mitjans i usar la tecnologia audiovisual com a recurs didàctic perquè, com alerta Buckingham (2005:21), es corre el risc de fer-ne un ús exclusivament instrumental, que mostri els mitjans com a eines neutrals (transparents) al servei de la «informació».

La segona de les posicions es fonamenta en “la importància socialitzadora que les famílies i les institucions atribueixen a la televisió i a la resta de mitjans audiovisuals de masses” i reclama una resposta educativa que:

- ensenyi sobre els mitjans,
- incorpori l’anàlisi crítica i la producció creativa i
- promogui l’esperit de comunitat i de responsabilitat social, així com l’autonomia personal.

La subjectivitat mediàtica
La idea que els nens imiten allò que veuen a la televisió és una hipòtesi freqüent de l’escola. Per a què aquesta suposició es compleixi s’hauria d’activar un dispositiu pedagògic que, per transferència de la lògica escolar, es pressuposa en els mitjans: algú que sap transmet el seu saber a algú que aprèn. Però, en el pas d’una societat de la comunicació a una societat informacional, s’ha destituït l’element clau per a la constitució de la subjectivitat pedagògica: el codi (Corea, 2004:41). La permanència i la repetició eren condicions indispensables per a establir relacions comunicatives intel·ligibles. Emissor i receptor eren llocs estables que es connectaven mitjançant el sistema instituït de relacions entre signe i referent que anomenem codi. Però en la societat informacional ja no hi ha llocs, sinó fluxos, el subjecte ja no és una inscripció localitzable sinó un punt de connexió amb la xarxa (Corea, 2004:45).

Una aproximació construccionista
“Per a pensar una experiència és més actiu i honest partir d’allò que hi ha i no d’allò que hi hauria d’haver” (Corea, 2004:41).

Allò que hi hauria d’haver és subjectivitat escolar, allò que hi ha és subjectivitat mediàtica. Portem els mitjans a l’escola pensant que no hi eren. Seleccionem les pel·lícules més “educatives”, els continguts més domesticats, els que encaixen més i es mimetitzen millor amb el nostre currículum escolar. Portem els mitjans a l’escola però deixem fora els mitjans. Mentre, allà on hauria d’haver alumnes asseguts en els seus pupitres (subjectivitats escolars), hi ha espectadors (subjectivitats mediàtiques) que, des de les seves butaques, ens veuen passar al llarg del dia com en un zapping tediós: “mates” (zap), llengua (zap), ciències, (zap)... És la seva mirada la que porta els mitjans a l’escola.

Si allò que hi hauria d’haver no hi és, el saber pedagògic és inoperant, és un obstacle. No serveix per a operar en una situació que no ha estat instituïda. Els mitjans, més aviat, remeten a una situació destituïda, sobresaturada d’estímuls, on la desatenció i la desconnexió són les úniques formes possibles de relació (Corea, 2004:50).

Si es vol habitar una situació que no està instituïda, s’ha d’inventar. Habitar un lloc és pensar-lo, que és el contrari de saber-lo. Per tant, inventar suposa entrar en una nova narrativa que dialogui amb les situacions en un context de canvi. Però l’operació dialògica s’oposa al dispositiu pedagògic. Educar a un nen és saber sobre ell (pressuposar allò que hi hauria d’haver) i disposar sobre allò que serà. Dialogar amb un nen és una operació situacional: allò que hi ha és contingent, es constitueix i té validesa en la unicitat de cada situació concreta.

Si he definit la meva intervenció com una aproximació construccionista és perquè tinc la convicció que hem d’assumir que “l’aula és un lloc caòtic i complex, subjecte a variables perifèriques i significatives” (Kincheloe, 2001:49) per poder “comprendre el món complex de l’experiència viscuda des del punt de vista dels qui la viuen” (Schwandt, 1994:118). Aquesta és una condició indispensable per pensar i activar una operació educativa pertinent per habitar cada situació singular. En repensar l’educació mediàtica des d’aquesta perspectiva, els mitjans ja no són ni un recurs didàctic, ni un objecte d’estudi, sinó un mirall en els ulls dels nostres estudiants.
 

Bibliografia

BUCKINGHAM, David (2003): Educación en medios. Alfabetización, aprendizaje y cultura contemporánea. Barcelona, Paidós Comunicación, 2005.

COREA, Cristina (2004): “Pedagogía y comunicación en la era del aburrimiento”. En Cristina Corea e Ignacio Lwkowicz. Pedagogía del aburrido. Escuelas destituidas, familias perplejas. Buenos Aires, Paidós.

KINCHELOE, J (1993): Hacia una revisión crítica del pensamiento docente. Barcelona, Octaedro, 2001.

HERNÁNDEZ, F. (2005a): “La investigación sobre la cultura visual: una propuesta para repensar la educación de las artes visuales”. Text introductori al curs de doctorat: Los estudios de cultura visual como propuesta para repensar la educación de las artes visuales. Programa de doctorat: Educació artística: ensenyament i aprenentatge de les arts visuals. Universitat de Barcelona.

HERNÁNDEZ, F. (2005b): “El enfoque construccionista”. Text introductori al curs de doctorat: Educación de las artes visuales, cultura visual y construccionismo social. Programa de doctorat: Arts visuals i educació, un enfocament construccionista. Universitat de Barcelona.

IES Els Alfacs de Sant Carles de la Ràpita