A principis del segle XX l’educació, declarada obligatòria poc temps abans, era el principal aliment de la memòria social. Al llarg del segle passat aquesta situació ha anat canviant gradualment. Avui és la comunicació –especialment l’audiovisual– el principal agent constructor de la memòria històrica, de la consciència col·lectiva, de la visió del món, dels models de relacions humanes i socials.

En aquests moments, immergits en l’era digital, en la frondosa selva de l’opulència electrònica, en plena societat del coneixement; atordits per la revolució tecnològica i comunicativa, se’ns apareixen, però, diversos interrogants sobre la gestió d’aquest coneixement, sobre el signe i el control de les fonts de la comunicació, sobre la versió que se’ns dóna del món. Interrogants que apareixen al constatar la falta de participació de la ciutadania i la marginació de la societat civil en la gestió del coneixement i de la comunicació.

Reivindicar el paper de la societat civil en el procés d’aprofundiment de la democràcia, contra la idea que assigna una funció decisiva a les instàncies polítiques, resulta important avui, quan vivim moments d’incertesa respecte dels camins que la societat del coneixement ha d’emprendre i sobre la seva gestió i orientació ideològica; quan veiem la poca capacitat transformadora dels agents polítics i de les vies representatives a l’ús; quan observem no ja la manca de voluntat innovadora de les instàncies polítiques, sinó la seva incapacitat per orientar-se en els punts cardinals de les necessitats educatives, comunicatives i socials del nostre temps. 

No és estrany que avui abundin les crides a reivindicar el paper d’una societat civil que compleixi la missió d’impedir que les estructures polítiques burocratitzin i empobreixin la resta del cos social. Una societat civil cridada a negociar un o diversos contractes socials, i formada, entre d’altres realitats, pel teixit educatiu com a element cabdal per definir projectes en valors i de futur, però també pel teixit associatiu de les noves formes de comunicació, per tots els elements de renovació que creguin en la necessitat de caminar cap a un escenari social basat més en la participació i en el consens de la ciutadania, que no pas en les inèrcies d’un model de presa de decisions decimonònic, que es mostra massa vegades incapaç de deslligar-se de la seva ruta en pilot automàtic, que es mostra massa impermeable al pols social i que demostra, en força ocasions, el seu temor als projectes audaços de la societat civil.

Pensem en un nou contracte social pactat amb els centres dels poders polítics i econòmics que defineixi unes noves normes de funcionament, on els vells mitjans de comunicació es facin més oberts i es situïn al servei de les necessitats de la majoria, i els nous mitjans puguin fer esclatar les seves potencialitats per establir diàlegs, contactes i debats més enllà dels controls de les estructures de poder.

Allò que va permetre els drets socials que han fet d’Occident una part privilegiada de la humanitat ha estat l’actuació de la seva societat civil, és a dir del conjunt de ciutadans i ciutadanes que comparteixen una voluntat de treball i lluita per la millora col·lectiva. 

En l’agenda d’aquest nou contracte social, entre d’altres temes, n’apareixen dos de substancials que ens afecten directament: la comunicació i l’educació. És en aquest context on cal inscriure els nous drets i deures del segle, propis d’aquest aprofundiment de la democràcia. I entre d’ells destaca especialment el Dret a l’Educació en Comunicació Universal, com a fórmula d’instrucció en els nous llenguatges i com garantia de futur d’una ciutadania més autònoma, il·lustrada i amb la necessària consciència crítica, veritable motor de la democràcia. 

Des d’AulaMèdia, des de la revista i des de l’associació de professors i professores, de comunicadors i comunicadores no ens hem cansat en el passat, ni ens cansarem en el futur de plantejar projectes -com el d’enfortir lligams entre mitjans locals i món educatiu (EduCom.info), o com La Xarxa d'Educació en Comunicació– que ajudin a vertebrar, a enfortir i a enriquir la societat civil. Aquesta, pensem, és la línia a seguir.