Constatem altre cop que el currículum actual (ni les successives reformes) no dóna resposta als reptes comunicatius de la societat en què vivim. Per combatre aquesta mancança oficial, cal portar a terme dues actuacions ben clares. En primer lloc, incloure en els documents oficials del centre (sobretot en el Projecte Educatiu de Centre) la programació d’educació en comunicació audiovisual que vol treballar l’escola i, en segon lloc, engrescar i formar els docents perquè continuïn el projecte iniciat. De ben segur que aquestes propostes no us vindran de nou a tots aquells professionals de l’educació i altres àmbits interessats en defensar l’educació en comunicació. Fa temps, per desgràcia massa temps, que estem treballant perquè les reivindicacions que anem recopilant en diferents documents sorgits en el marc de les Trobades, Jornades, Seminaris i cursos que organitzem des d’AulaMèdia contribueixin a donar un gir radical al sistema educatiu. Perquè desenganyem-nos, fa temps que no anem bé. Per no estendre’ns massa en citar tots els documents que s’han escrit i difós des de la revista AulaMèdia i altres col·lectius, recordem el I Manifest per l’Educació en Comunicació; "Un estudi sobre l'EC als currículums actuals d'ESO" (Ambròs 2003), les conclusions del I Seminari d'Educació en Comunicació (ICE-AulaMèdia 2005); l'estudi "L’Educació en Comunicació i les lleis" sobre la presència de l’EC en el debat curricular del curs 2005-2006 presentat en el II Seminari d'Educació en Comunicació (Ambròs 2006) i més recentment comptem amb les conclusions a les quals va arribar el grup que participà en el debat sobre Organització i Estratègies de la Trobada 2006 organitzada per La Xarxa d'Educació en Comunicació. 

El conjunt dels textos que acabem de citar, i molts d’altres que tots coneixem, són un clar exemple que, des de la nostra convicció més profunda i voluntarisme, no escatimem esforços per denunciar la incomprensible situació de l’educació en comunicació. Necessitem respostes, volem respostes per poder comunicar-nos amb llibertat i democràcia. Les tres comunicacions que podeu consultar en aquest número són un exemple prou clar d’aquesta convicció que parlàvem abans perquè donen respostes  enfront  les mancances que patim en els currículums. Per començar, Alfred Porras parteix d’una aproximació construccionista davant de l’educació en comunicació audiovisual de manera que el més important és construir significats a partir de cada situació en concret, sense comptar amb patrons antics que teníem adquirits sobre la comunicació i la recepció. Per altra banda, sota el títol de “Lectura de la imatge i multilingüisme a l’escola”, Teresa Creus i M. Àngels Campà expliquen el seu projecte d’innovació en educació en comunicació des de l’etapa d’Educació Infantil. El que deixen molt clar és que la seva experiència “funciona” perquè està dissenyada des del Projecte Educatiu de Centre. Finalment, Gemma Paricio escriu una proposta per ampliar el domini de l’educació artística a l’ESO cap a una cultura visual que contempla les imatges properes als adolescents com a punt de partida per formar usuaris crítics de tot tipus de mitjans de comunicació. 

El “què, qui, quan, com” ha trobat respostes en alguns centres educatius del nostre país, respostes que han estat fruit del voluntarisme i la professionalitat de molts docents. A banda d’això, aquests interrogants no poden continuar formant part dels “temes pendents” del nostre govern perquè és la seva responsabilitat vetllar per oferir una educació útil i democràtica a la ciutadania. Fent un símil amb el cinema podríem dir que, en aquest cas, la realitat supera la ficció perquè ens neguen el dret de l’educació en comunicació.