En Miguel Ángel Gallego és mestre d’una escola pública de Sant Quirze del Vallès, i s’està doctorant en Comunicació Audiovisual a la UAB, tot preparant la seva tesi que gira entorn a els nens i els mitjans de comunicació.

Des de fa uns anys treballa el cinema a l’educació primària en forma de tallers, en el marc de l’Educació Visual i Plàstica. El taller que fa al cicle mitjà i superior, té per nom Taller de cinema: realitat vs ficció, i en les deu sessions que dura proposa als nens i nenes tota una sèrie d’activitats que van des del coneixement dels inicis del món del cinema (Lumière; Edison; primeres projeccions) passant per l’alfabetització en comunicació audiovisual (moviments de càmara; tipus de plans; angulacions; tipus de gèneres cinematogràfics...) i acabant amb els trucatges (Méliès; pràctiques amb la tècnica parada de càmera; pràctiques amb l’ordinador, efectes chroma key...). Amb en Miguel Ángel Gallego em mantingut una conversa on ens exposa les seves opinions sobre l’Educació en Comunicació i ens explica detalls de la seva feina.

- Explica’ns els continguts dels aprenentatges que desenvolupes sobre educació cinematogràfica.
Els continguts dels aprenentatges que procuro transmetre als meus alumnes, estan molt relacionats amb els que l’Aurora Maquinay va establir com a Competències bàsiques en Comunicació Audiovisual. Ara bé, procuro donar una mica més d’èmfasi a alguns punts que no s’acaben de contemplar del tot a l’educació primària: Història del cinema i els seus orígens; importància del so al cinema; rutines i mecanismes de producció; els efectes especials al cinema com a eina per aprendre a diferenciar la realitat de la ficció…

Aniré al gra. Quina diferència hi ha entre la meva manera d’introduir el món del cinema i la d’altres companys de feina? Potser, pel que he pogut anar llegint i comprovant a altres escoles, jo crec que la creació d’un producte audiovisual no és una bona manera per avaluar si un alumne està alfabetitzat audiovisualment. Considero que, per exemple, ser capaç de parlar amb criteri sobre diferents aspectes d’un producte audiovisual: muntatge, narració, so, efectes digitals…, sí que es una bona forma de mesurar el seu grau d’alfabetització. Ara bé, això no vol dir que els meus alumnes no agafin una càmera de vídeo, però no ho fan fins a tenir una bona base. Deixar una càmera de vídeo a un nen que no té una certa base en audiovisuals, és el mateix que deixar un llapis de colors a un nadó. El farà servir. Farà gargots i riurem amb els seus dibuixos. Però no aprendrà a fer servir el llenguatge textual si no l’ajudem.

- Quan fa que treballes aquests continguts?
Treballo com a mestre d’educació primària ara fa quatre anys i compagino la meva tasca com a docent amb un doctorat en Comunicació Audiovisual. Pel que fa a aquests continguts els treballo des de fa tres anys, i sempre a nivell de tallers.

- Amb quins nivell els treballes?
Tal i com t’he comentat, sempre els treballo per tallers. Això implica que, tal i com i passa a la majoria de centres de primària que imparteixen tallers, es treballi per cicles educatius i no per nivells. Aquest curs, per exemple, faig un taller trimestral amb alumnes de cicle mitjà, i un altre amb alumnes de cicle superior.

- En la teva opinió, quins beneficis educatius obtenen els nens i nenes amb aquest aprenentatges?
Els beneficis són tant a curt com a llarg termini. A curt termini perquè els alumnes aprenen a gaudir del cinema des de dintre, essent conscients (sense perdre la màgia) d’allò que és realitat i d’allò que es ficció. Aprenen a gaudir de, per exemple, una escena d’una pel·lícula que els espanti, tipus Harry Potter i el calze de foc. Perquè acaben essent conscients de què allò que els provoca angoixa al llarg de l’escena és “la por a l’ensurt”, a que els espantin gràcies a un augment sobtat del volum del so de la pel·lícula. És a dir, aprenen a controlar les seves pors, entenent la tècnica que utilitzen els directors de cinema per espantar-los.

De la mateixa manera, els beneficis que obtenen els infants a llarg termini també són importants perquè, com tot el que és fa a l’educació primària, acaba tenint una importància cabdal a la seva vida adulta. Aprendre a entendre el cinema, a gaudir-ne d’ell com a espectacle artístic o com a transmissor cultural, i no únicament com a mera font de diversió, és un dels objectius que pretenc aconseguir amb aquests tallers.

- Quins agents educatius (famílies, escola, televisions...) haurien de ser els fonamentals per formar espectadors?
Tots. Mestres, pares i televisió, i no precisament en aquest ordre, ens hem d’afanyar per tal d’educar audiovisualment els infants. I dic afanyar perquè ja són molts els alumnes que superen a mestres i pares pel que fa a coneixements del món audiovisual. Començant per Internet i acabant per com programar un aparell de vídeo, els alumnes superen els seus pares a casa en determinades tasques. Ara bé, que controlin la part tècnica no vol dir que controlin el mitjà. Cal donar als infants, entre tots, les eines necessàries per fer un bon ús d’aquests mitjans, per entendre’ls i per gaudir-ne d’ells.

- Quins avantatges podria representar un públic més conscient i il·lustrat en cultura cinematogràfica i comunicativa?
Parlar d’avantatges sona a poc. Jo crec que avui en dia no només és un avantatge estar alfabetitzat audiovisualment, sinó una necessitat. El cinema digital, la televisió a la carta, Internet… són elements amb els quals hem i haurem de conviure. Conèixer el seu funcionament, la seva utilitat i, evidentment, els seus perills, és imprescindible per poder sobreviure al segle XXI. La manipulació informativa, l’addicció als videojocs, al xat o al telèfon mòbil, són aspectes que s’han de tractar a l’escola.

Reconec que hi ha opinions per a tots els gustos. Fins i tot hi ha gent que considera, mestres inclosos, que els nens ja veuen prou televisió a casa per haver de parlar d’ella a l’escola. Potser el que cal és plantejar-se aquest fet d’una manera: cal parlar de la televisió a l’escola perquè els nens la veuen molt a casa.

- ¿Heu rebut suport per part del Departament d’Educació pel que fa al material necessari per a fer les activitats, tenint en compte el seu caràcter innovador?
Contràriament al que opinen molts mestres que treballen al camp de la Comunicació Audiovisual, jo considero que no és important tenir molt material. Per començar, no calen aparells informàtics. Molt freqüentment s’identifica la comunicació audiovisual amb la informàtica, i no ha de ser així. La informàtica i el món audiovisual són dues eines complementàries, però l’una no substitueix l’altra. Aprendre a copiar i enganxar una fotografia amb l’ordinador no és treballar els audiovisuals. Aprendre a posar un marc de colors a una fotografia i imprimir-la, no és treballar els audiovisuals. Aprendre a fer servir un software d’edició de vídeo, no es treballar els audiovisuals. Treballem els audiovisuals quan parlem sobre fotografia amb els nens, quan els demanem que ens parlin sobre els sentiments que els transmeten determinades imatges. Treballem els audiovisuals quan parlem sobre el muntatge d’una pel·lícula, sobre els diferents punts de vista narratius, sobre la música o els efectes especials. Aquest ha de ser el primer pas. És a dir, el fet que els nens aprenguin a fer servir una càmera de vídeo o de fotos, o que siguin capaços de fer una petita producció audiovisual és important, però inútil sinó s’ha parlat abans amb ells de cinema, de televisió o de fotografia. I compte, els nens són grans consumidors d’aquests productes, per tant, no els tractem com si fossin espectadors principiants. Fer-ho, seria com intentar vendre una joguina a un nen fent servir l’esquema narratiu d’un anunci, que pretén vendre un producte per netejar la roba (lent, sense ritme, amb pauses…), dirigit a un target diferent. Els nens d’avui estan un pas més enllà. Des del meu punt de vista cal partir de la base que per ensenyar audiovisuals només cal un mestre motivat, una televisió, un reproductor de vídeo i, tot i que no és imprescindible, una càmera de vídeo. En definitiva, crec que tinc un concepte diferent d’allò que s’entén avui en dia com a alfabetització audiovisual.

- Per acabar, penses que aquest lligam amb el llenguatge dels mitjans de comunicació hauria de ser un camí de cara al nou currículum educatiu?
Rotundament sí. És més, considero que és necessari plantejar-se la creació d’una nova assignatura en Comunicació Audiovisual. Una àrea educativa capaç de preparar els infants per fer front a la manipulació informativa, a la publicitat indirecta o, entre d’altres coses, a diferenciar la realitat de la ficció. Queda molta feina per fer i els nens no paren de créixer.