Després de dècades de recerca, gairebé tots els experts han globalitzat el tema, defensant la necessitat d’una educació en i amb la comunicació. D’acord amb les paraules de Victòria Camps “el problema no es cuánto se mira, sino qué y cómo se mira”, no és tan rellevant el mitjà com l’ús que en fem.

Això no obstant, i tot i que compartim plenament la declaració esmentada, sí és rellevant, en el cas de la televisió, la quantitat de temps que se li dedica. I en aquest sentit hauríem d’afegir al nostre discurs les paraules de Marshall MacLuhan quan afirma que “el mitjà és el missatge”. És a dir que, en el cas del mitjà televisiu, també s’haurien de conèixer els trets que li són intrínsecs. 

Si a més afegim que la premsa cada dia dedica més espai a comentar el que s’emet per televisió, que actualment es multipliquen els programes de crítica televisiva i, finalment, que els programes televisius són constantment motiu de debat a bars, escoles i oficines, és obvi que un mitjà de tal repercussió ha d’influir, d’una manera o una altra, en els nostres comportaments i, encara que no sempre conscientment, en les nostres valoracions. I és en aquest sentit, quan acceptem que pot variar profundament les nostres opinions, que la comunitat educativa comença a defensar la necessitat d’una formació en percepció televisiva. 

La televisió pot informar, alhora que entretenir, alhora que educar. Es tracta d’ajudar a veure la televisió d’una altra manera. El més saludable seria que cadascú disposés dels coneixements previs perquè aquesta experiència televisiva fos més activa, crítica i, en definitiva, més lliure.

Per començar, hauríem de deixar clar que, com a sistema de comunicació, l’acompanya un gran defecte: es tracta –tot i les innovacions actuals- d’un mitjà unidireccional. D’altra banda, els adults i els nens hauríem de tenir més present que el “llenguatge televisiu”, com el llenguatge oral, denota i connota. Seria convenient, doncs, que les connotacions dels seus missatges deixessin de constituir, com deia Antoni Muntades, “la part invisible” del missatge i que comencessin a convertir-se, també, en part del missatge conscient que percep el televident. En la meva opinió, aquesta definició del camp semàntic que queda sense verbalitzar ni visualitzar però que, en canvi, sí sembla ser vist i interpretat pel receptor, va en paral·lel amb el que A. García Calvo ha anomenat “el camp hiposemàntic”.

Finalment, dos són els fets destacables. D'una banda, el consum televisiu necessita ser educat per a garantir una lectura saludable (especialment dels infants) i, en segon terme, ni l’educació en mitjans, ni amb els mitjans, ni en comunicació no es contempla a les estratègies curriculars. Per tant, la qüestió és com afrontar la didàctica d’aquesta competència mediàtica, concretament la televisiva, a les aules. Molts autors han intentat respondre aquesta qüestió. Les paraules de Fabbri em semblen prou encertades: “S’ha d’explicar la gramàtica de la imatge. La de la imatge fixa i la de la imatge en moviment, que són diferents. I només després, parlar de suports i, per tant, de pantalles. Perquè la gent veu i entén la televisió, però no sap per què”.

Davant el repte d’aprofundir en l’educació en i amb la televisió per als infants, em centraré en relatar-vos algunes de les estratègies que durant els meus anys d’experiència m’han resultat satisfactòries a l'hora d'apropar els nens i nenes a un consum de la televisió més actiu i crític, i, per tant, més responsable. 

L’ecosistema audiovisual en què viu l’infant fa que un tant per cent molt important de la comunicació que exerceix amb el món sigui mediat. Aquest element intermedi entre la notícia i el receptor apareix amb més força en la comunicació televisiva, el mitjà de comunicació audiovisual més accessible, econòmic i omnipresent en la vida dels infants. En totes les estratègies didàctiques experimentades, aquest ha estat un dels principals objectius: fer descobrir al nen que tota la “realitat” que rep de la televisió està mediada. En un llenguatge adaptat a ell, això equivaldria al següent: tot el que veu a la televisió és com si ho estigués mirant amb els ulls d’un altre. Un altre que potser no té la seva edat, ni li agrada jugar a les mateixes coses, ni potser, fins i tot, no parla el seu idioma. Els nens han de conèixer el joc mediàtic; els hem d’ajudar per tal que qüestionin el mitjà. Oi que d’un mateix fet els teus ulls no seleccionarien ni interpretarien el mateix que els ulls d’un amic teu? D’aquest primer aprenentatge, els alumnes haurien de concloure que, per tant, tot el que coneguin del món a través del mitjà televisiu, sempre serà interessant de contrastar amb algun adult, llibres, Internet i/o qualsevol altra font d’informació que a ells els sembli creïble. 

Un dels llenguatges que més èxit comunicatiu té actualment és l’audiovisual. Tant és així que els relats audiovisuals acompanyen, cada vegada amb més freqüència, els discursos verbals. Aquesta seria la segona lliçó: que el nen descobreixi, sobretot amb la pràctica, els diferents impactes que té en el receptor un mateix missatge depenent si s’exposa verbalment o audiovisualment. És a dir que el nen hauria de quedar fascinat amb les enormes possibilitats comunicatives d’aquest llenguatge audiovisual, interessar-se espontàniament per descobrir els seus codis (que fins ara li eren desconeguts), per a poder-se expressar ell mateix amb aquest llenguatge. Un llenguatge en el qual, tot i que des de ben petit n'ha estat consumidor, encara no s’havia parat a pensar. Afrontar aquest repte suposaria que l’alumne aprengués amb il·lusió i de forma pràctica els diferents elements formals que constitueixen el llenguatge audiovisual, coneixent les seves dimensions sonores i visuals.

I entre els diferents mitjans audiovisuals, la televisió és potser la que arriba al nen amb més càrrega de realisme. Sovint, el nen veu la televisió com una finestra al món, quan potser el que convindria, per garantir la seva llibertat com a individu, és que la mirés com qui observa un escenari teatral, on res no és possible sense una estudiada posada en escena, la invenció d’uns diàlegs, una il·luminació adequada, unes sintonies, un maquillatge, uns moviments de càmera... En aquest sentit, es fa necessària una experiència personal amb el mitjà televisiu que portaria finalment a un coneixement dels agents televisius, una alfabetització tecnològica del mitjà i un coneixement dels diferents gèneres.