"Els estereotips són veritats cansades" George Steiner

La presència sorollosa de grups d’adolescents i de joves en els nostres carrers i places, a partir dels fets de destrosses i baralles en l'espai públic, ha posat en marxa l’imaginari col·lectiu, activant a través dels mitjans de comunicació, els estereotips i els prejudicis que sovint s'han atribuït al jovent, des de la segona meitat del segle XX.

Lamentablement les imatges del jovent, d’avui, continuen essent molt coincidents a les que podem llegir i recrear a partir del cinema i de la literatura del segle passat. Els estereotips, les suposicions més generalitzades i desqualificadores que  van servir per encasellar el jovent: cercabregues, irrespectuosos, ganduls, lents, rebels, poc estudiosos, provocadors, dolents, perillosos i violents; continuen essent un paradigma inalterable. Veritablement, els estereotips són veritats cansades

S'està fent una promoció mediàtica d’una mirada que "encapsula" els joves en un "individualisme irresponsable" dotat d’un fort cinisme i egoisme generalitzats a partit del nihilisme i del neoliberalisme post moderns, obrint pas a una interpretació pessimista de la societat actual i dels seus joves, declarant-los com a motors de la degradació de les relacions socials, quan realment no són més que víctimes d’aquest procés.

El cinema, s’ha revelat com un missatger eficaç per produir el simulacre de les diferents perspectives de la realitat i dels seus protagonistes; és un camí dúctil per a desvetllar els mecanismes perversos i les uniformacions dels modes de vida; una eina didàctica i critica per ensenyar que les visions estereotipades causen grans mals socials i impedeixen el desenvolupament personal en una cultura democràtica i pacifica i, sobretot, una finestra ètica per comprendre i empatitzar amb aquells que desconeixem.

Una imatge més dolça i menys culpabilitzadora del jovent, la trobem a American Graffiti (1973) de George Lucas, on els joves ronden els carrers durant la nit amb els seus automòbils, desafiant-se a tota velocitat. Joves que comencen a estar col·locats en la incertesa, sense saber prendre decisions: un dia estan segurs d’una decisió, com marxar a la universitat, i al següent, decideixen restar amb la xicota i postergar la marxa. Uns joves, Richard Dreyfuss i Harrison Ford, estaran acompanyats pel rock&roll, escoltat a través de la ràdio, conduïts per la veu de “Lobo”, una mena de locutor, improvisat filòsof existencialista, que els ajuda a anar tirant.

Als finals dels 70, arriben, els temps dels musicals, com a Grease (1978) dirigida per R. Kleiser, film que va causar un gran impacte i va marcar una època, on els reptes es produeixen a la sala de ball i al carrer, molts nois, volien ser J. Travolta, el Danny Suko, cap dels T-Birds. Un film més sofisticat, va ser, Quadrophenia (1979) de Franc Roddam, en el Londres de 1965, triomfen, els The Who com a símbols dels mods que viatgen en les seves vespes i vesteixen elegantment, sense oblidar-nos de Carrers de Foc (1984), de W. Hill.

Entre els productes més edulcorats, però amb mostres de violències grupals, dirigits als preadolescents, van aparèixer Cuenta conmigo de Rob Reiner (1986), que té a Stephen King com a un dels guionistes. Un grup de xavals compartiran durant l’estiu, aventures i cabòries, tenint diferents i contradictoris referents: un, al seu germà mort, una mena d’heroi; i l'altre, un model qüestionat, el seu germà gran, cap d’una banda juvenil. La seva versió femenina, va trigar deu anys, Amigues per a sempre (1995) de Lesli Linka Glatter.

Un cinema més compromès farà la seva aparició, amb joves directors afroamericans com Spike Lee i el seu Haz lo que debas (1989) on fa un veritable al·legat contra la violència racista; Los chicos del barrio (1991) de John Singleton, i Juice (1992) de Ernest Dickerson, que presenta el món del rap. Dickerson fa, en El Ghetto (2001), narradors a dos nois d’un barri ghetto de Chicago, convertint-los en relators i interlocutors de la seva pròpia història i realitat social, el resultat serà que desvetllaran en una imatge puzzle, les zones grises de la ciutat. Altres productes derivats del mateix context, CB4 (1993) de Tamra Davis, que entre l'artificialitat i l'humor conta amb llegendes del rap Ice-T, Flavor Flav i Easy E, per presentar el món del gangsta rap i com les aparences ens confonen. I també la molt popular Espera al último baile (2001) de Thomas Carter, on Sara i Derek a ritme de hip-hop, superen els estereotips i prejudicis ètnics i sexuals del seu entorn.

En un altre terreny, a França i avantsala dels esdeveniments de l’estiu del 2005, podem situar, L'odi de Mathieu Kassovitz (1995), on tres joves francesos: un africà, un jueu i un àrab, viuen, sense horitzons, sense treball, sense diners, sense ideals, sense al·licients, consumint porros, atorrollats per la policia. La mirada de Kassovitz, sensible i receptiva, als estats d’ànim dels joves parla, amb el seu mateix argot mostrant una mirada indignada que denuncia a una societat que construeix el seu benestar sobre la marginació i l’explotació dels immigrants dels barris perifèrics. Entre els últims films, trobem Hurricane streets (1998) dirigida pel vell actor, Morgan J. Freedman i Sweet Sixteen (2002) de Ken Loach; tots dos presenten adolescents solitaris, malgrat estar associats a un grup d’amics, sense els suports emocionals necessaris d’una família, amb la mare a la presó, sense els suports socials d'una societat indiferent, que sobreviuen cometent petits delictes, condemnats a la marginalitat.

Tots aquest films, tenen en comú, l’associació dels adolescents en grups d’amics que experimenten la seva llibertat i rebel·lia, que construeixen en comú la seva diferent identitat, amb pors i stress, que s’enfronten amb l’amor i les primeres experiències sexuals, que representen simbòlicament les seves idees i creences, exterioritzada a través de modelatge estètic de la seva imatge: el vestit, el cabell i els adorns; amb una música, determinada i compartida: des del rock&roll, passant pel swing, el jazz, els cantautors, el punk, el heavy metall, el rap, el hip-hop fins arribat a l'actual reggaeton. Grups on s'aprèn, a ser solidari, recíproc i tolerant i on també, però, s’aprèn a compartir les respostes mecàniques i agressives, el sentiment d'aïllament, la marginalitat, el rebuig i, fins i tot, l’odi i l'adscripció a ideologies inhumanes.

Una part dels nostres adolescents no saben, sortir-se de la complexitat del món, immersos en una fal·làcia dramàtica que ells no han produït, responent amb la qüestionable "banalitat" convertida en transmutació de la seva frustració en violència; però això no ha de convertir-los en objecte de l'exclusió sinó del treball social i cívic, necessari per obrir-los un espai en el camí que hem de recórrer junts: el camí de les seves histories de vida que el cinema potser podrà fer entendre i narrar.