Una
idea dinàmica creada i gestionada pels alumnes sobre experimentació
audiovisual i televisiva: anàlisi, recursos i difusió.
El col·lectiu
Neokinok, format actualment per professionals de diferents àmbits
com l’educació, la comunicació, la tecnologia, l’art i la
sociologia, realitza projectes de televisió experimental. Des de
l’any 1998, ha desenvolupat diversos prototipus electrònics relacionats
amb el camp de la creació audiovisual i la televisió. Darrerament,
aquest col·lectiu s’ha interessat en el món educatiu, plenament
conscient de la necessitat d’una Educació en Comunicació,
perquè és obvi que els estudiants han d’aprendre i practicar
amb les tecnologies de la comunicació. És ben sabut que l’estímul
mediàtic té molta influència en la societat actual,
tant en la construcció d’un món simbòlic que cohabita
amb el món real com en la seva possibilitat de manipulació
de desigs, necessitats de consum, creació d’opinió, etc.
Per tant, hem de crear estratègies d’anàlisi i coneixement
per fer front al bombardeig constant d’informació manipulada al
qual els nens i joves són tan permeables dins i fora de l’escola.
La
nostra proposta contempla un aprenentatge significatiu que comporta una
implicació de l’alumnat en tot el procés educatiu, considerant
la praxi com un element indispensable. Per tal que els nens i joves no
només retinguin els coneixements teòrics, sinó que
també els copsin i absorbeixin mentalment, distingint entre el que
és simplement aprendre i el que significa l’aprehensió -és
a dir, l’absorció de l’objecte a estudiar per part del subjecte
cognoscent-, l’aprenentatge ha de ser experiencial-vivencial i ha d’incloure
una dimensió lúdica i experimental.
Així
doncs, mitjançant aquesta proposta, volem aplicar els nostres coneixements
i experiència a l’ensenyament, des de l’educació primària
fins al Batxillerat, formant els alumnes perquè construeixin en
equip la infraestructura necessària per a crear una televisió
experimental i gestionar-la posteriorment sense que la intervenció
dels adults sigui imprescindible, amb autonomia. Per aconseguir-ho, els
educands començaran a fabricar el seu equipament reutilitzant aparells
electrònics –activitat que augmentarà llur grau de consciència
mediambiental i no consumista- o modificant-ne algun component. El fet
que construeixin ells mateixos la maquinària implica un cost reduït,
un manteniment més sostenible i una major creativitat.
D’altra
banda, cal tenir present que els nens i els joves veuen molta televisió
i que aquesta experiència audiovisual pot servir perquè ells
mateixos creïn i controlin els seus propis mitjans. A partir dels
seus continguts preferits, es poden inspirar per a fer versions de programes
existents i, tot jugant, aprendran a fer una lectura crítica del
mitjà televisiu alhora que podran crear nous continguts i aportar
innovacions al llenguatge audiovisual.
Per
tal que tot això s’acompleixi, la nostra proposta comporta l’oferta
d’una sèrie de tallers on s’inclou la realització tècnica
d’un estudi de televisió modular, amb diversos nivells de dificultat,
i que implica diferents costos. Cal que els alumnes aprenguin a construir
les seves eines: un equipament realitzat en diferents fases que aconsegueixi
formar una estructura amb capacitat per produir i crear continguts televisius.
Tècnicament,
aquesta estructura hauria de comptar amb un plató per fer programes
en directe, amb un estudi d’edició, amb un sistema radiant i amb
accés a Internet. Des de Neokinok estem investigant sobre
diferents invents o enginys que seran els futurs elements que composaran
una televisió de mecànica popular. Els nens i els joves han
de dominar la tecnologia, han de saber fer funcionar sols aquest equipament,
sense adults, i l’han de poder mantenir amb solucions senzilles, començant
per l’automatització de continguts, uns sistemes de generació
d’imatge sintètica, una gestió de continguts recopilats de
la Xarxa, etc. Com a exemple, podem imaginar un plató que es composa
de diverses càmeres que s’accionen prement un botó i en el
qual es troba un personatge televisiu (l’actor) que és també
càmera i realitzador alhora. A més, gestiona l’ús
de diferents fonts de vídeo o n’automatitza l’edició.
De
fet, pensem que la televisió a l’escola hauria de ser experimental,
diferent de qualsevol altra televisió convencional, alhora que caldria
que oferís més dinamisme i facilitat de maneig per a l’usuari
(en aquest cas, l’alumne), tot donant possibilitats a la creació
audiovisual, tant en directe com en diferit. A més, destacarem que
l’emissió i la difusió són el format final de presentació,
i per això es necessiten unes estructures televisives descentralitzades
i amb possibilitat d’automatització, per garantir l’emissió
fins i tot quan ningú no és present.
Considerem
important que el fet de construir l’estudi sigui assequible per a totes
les escoles i per a tots els cursos. El sistema modular incentiva l’autoconstrucció
i permet que cada escola inverteixi el temps i la dotació que es
vegi capaç d’assumir per cada any escolar. A més, està
implícita en el projecte la desmitificació de l’estructura
televisiva convencional –que no ha de ser ni prohibitivament cara, ni necessàriament
exclusiva de grans empreses-, així com el foment d’un accés
més democràtic a la tecnologia.
El
projecte deriva en la petició d’unes freqüències lliures
a l’espai radioelèctric per a l’ús experimental televisiu
i per poder difondre televisió en un àmbit comunitari. Així,
el model també es fa permeable a la seva audiència i aquesta
pot respondre al mitjà gràcies a la seva proximitat. Creiem
que és un dret de tots els ciutadans poder tenir accés directe
als canals de televisió, ja que considerem que l’espai radioelèctric
és un bé públic, com encara reconeix la legislació
vigent. Per tant, és un dret dels nens i els joves el fet de tenir
una presència mediàtica al mateix nivell que les empreses
privades o públiques.
És
per això que un dels nostres objectius a llarg termini seria la
creació d’una xarxa televisiva entre les escoles, on cadascuna d’elles
fos un node de televisió comunitària, així com un
centre de recursos per a la creació i la difusió audiovisual.
La xarxa esmentada creixeria com un rizoma, independentment de la distància
geogràfica entre els nodes, i aquests haurien d’estar preparats
per fer connexions en directe, radioenllaços, produccions col·lectives,
intercanvi de coneixement i dubtes a temps real, etc. Aquesta xarxa de
totes les escoles pot comptar amb una plataforma única amb una difusió
d’abast autonòmic. Creiem que una plataforma d’aquestes característiques
resulta d’interès públic general, i per tant hauria de ser
assumida per l’administració com a televisió pública
amb difusió en tot el territori autonòmic.
Finalment,
amb aquest projecte pretenem promoure, fomentar i garantir un aprenentatge
cooperatiu, creatiu, mobilitzador, transformador, significatiu i transversal.
És per això que creiem que els alumnes han de treballar en
equip desenvolupant projectes que tindran visibilitat dins i fora de l’escola.
Aquesta és la principal raó per la qual pensem que l’Educació
en Comunicació i la integració de les TIC a l’escola han
de comptar amb el suport d’un programa de continguts que contempli tant
els valors pedagògics com els socials i ètics. Estem convençuts
que el mitjà televisiu és una eina privilegiada per treballar
tots aquests valors, així com per ajudar els nens i joves a créixer
amb un esperit crític. |
|
Patrícia
Agüera Pàmies
i
Daniel
Miracle
|