En els darrers temps s’està produint als països occidentals una eclosió dels trastorn de l’alimentació que, a l'Estat espanyol, sembla que afecten al voltant del 4% de les adolescents. Els experts, però, ens avisen que hi ha molts casos de malaltia oculta, soterrada, no diagnosticada. Les expectatives són preocupants: més del 20 % de les noies i del 8 % dels nois estan en risc de emmalaltir. Els trastorns s’inicien entre els 14 i 18 anys. Però també entre els 40 i els 50, apareix una mena d’anorèxia de la maduresa, que afecta dones que veuen com no poden mantenir una figura atractiva, a causa de l’envelliment natural.

Als centres escolars observem –abans fins i tot que a les mateixes famílies– com el fenomen de l’anorèxia creix de forma impressionant i provoca una explosió de patiment, de tristesa i d’autodestrucció veritablement colpidora. En l’anorèxia, les noies deixen de menjar i a vegades vomiten el poc que mengen per perdre pes. En la bulímia s’alternen períodes de no menjar amb moments on es devora una gran quantitat d’aliments, que després es vomita. Les dues afeccions, però, tenen en comú l’obsessió per perdre pes.

Segons xifres aportades per la Societat Nord-americana de Psiquiatria, un 47 % de les malaltes es recuperen totalment; entre un 20% i un 30 % es recuperen per poder portar una vida mínimament normal, però no s’alliberen de les obsessions; per a un 20 % la malaltia es converteix en crònica i un 6 % acaba morint, en la majoria els casos per suïcidi.

La pregunta recurrent que pares i mares, educadors i educadores ens fem és: quins factors expliquen aquesta eclosió d’un fenomen que fa una dècada era gairebé testimonial? Els especialistes ens diuen que en la gènesi de la malaltia intervenen factors psicològics, biològics i culturals, i, especialment, una determinada vulnerabilitat personal combinada amb una cultura esbombada pels mitjans de comunicació dominants que enalteix els cossos prims com a ideal de perfecció. Totes les noies estan sotmeses a l’imperatiu del culte als cossos prims, però només es desencadena la malaltia en aquelles que tenen una vulnerabilitat provocada per factors biològics i de personalitat.
 

Probablement a causa de la seva ràpida expansió, la xarxa assistencial, està molt lluny d’adaptar-se a les necessitats d’aquesta patologia. En els països del nord d’Europa hi ha equips i unitats específiques, però en el nostre país la majoria dels casos es tracten en les unitats de psiquiatria dels hospitals, és a dir, han de compartir espai amb la depressió profunda i la psicosi. Com en altres malalties, la clau es troba en la prevenció.

Recentment, determinats sectors del món de la moda s’han mostrat sensibles a la prevenció dels problemes derivats de l’aprimament i han impedit l’accés a les passarel·les a les models extremadament primes. Es tracta d’una bona iniciativa, però és insuficient.

La moda d’alt nivell promou l’aprimament, però no deixa de ser un element que s’inscriu en un oceà comunicatiu enorme, integrat, a més, per la publicitat, les sèries, el cinema i una extensa tipologia de formats televisius que es configuren com un factor desencadenant de l’anorèxia. Es tracta d’un model comunicatiu on el culte a la imatge, al cos i a l’aparença física tenen una posició preeminent. On la dictadura de la bellesa física i dels cossos prims i esvelts assenyalen la normalitat i condemnen a qui no s’ajusta al cànon establert a un sentiment d’insatisfacció en el millor dels casos; i al regne del dolor i de les obsessions a cada vegada més persones joves.

L’estereotip més idealitzat per les adolescents és el de la bellesa física, el de l’esveltesa que s’associa al triomf social. Tal com assenyala Monika Jiménez Morales, quan arriben a la preadolescència, els menors comencen a ser conscients d’un imminent futur en un cos adult, motiu pel qual en algunes ocasions, deixen de consumir aquells aliments hipercalòrics que van caracteritzar la seva etapa infantil i inicien, progressivament, modificacions en la seva dieta que acaben conduint-los al risc de patir trastorns del comportament alimentari. (1)

Habitualment aquest canvi d’hàbits alimentaris comença amb la pràctica de calcular el nombre de calories dels aliments que es mengen; consumint productes light o fent esport, no per plaer, sinó pel fet de saber que així s’estan cremant les obsessives calories. En massa ocasions el consum d’aliments baixos en calories ve donat per un coneixement del producte a través de la publicitat televisiva. Una reducció calòrica que, en la majoria dels casos, es fa sota el consentiment familiar i sense consell mèdic.

En els centres educatius on es desenvolupen projectes d’Educació en Comunicació –cada cop més, afortunadament– que tenen com a objecte d’estudi els diferents formats televisius, podem observar com les noies adolescents valoren de manera especialment positiva aquells personatges que sobresurten per tenir característiques físiques de bellesa i esveltesa. I, per altra banda, tant nois com noies valoren malament aquells personatges que fugen del cànon estètic esvelt; personatges que, a més, apareixen a través del guió del producte televisiu corresponent, com a elements antipàtics i asocials.

Davant d’aquesta situació estaríem d’acord en fer una crida a la sensibilització, a l’autoregulació dels mitjans de comunicació sobre aquestes qüestions, sobre la salut, sobre els bons hàbits alimentaris, sobre la imatge del jovent a la televisió... però ens consta que tindria poca capacitat d’incidència en la programació televisiva. Portem molts anys d’escenificacions de preteses autoregulacions que només serveixen per l’autopromoció dels grans mitjans, i que no han representat la més mínima voluntat per frenar els excessos i la manca d’ètica del model televisiu majoritari del nostre país.

Estem, en canvi, més que convençuts que l’extensió de l’educació en els mitjans de comunicació a l’educació obligatòria donaria als escolars eines crítiques i de reflexió per enfrontar-se, entre d’altres, al fenomen de l’anorèxia. Una Educació en Comunicació fixada, establerta i amb caràcter prescriptiu a les diferents etapes educatives permetria educar els nens i nenes, els nois i noies en l’anàlisi de la publicitat i en la reflexió sobre els continguts televisius que reben; els permetria disposar de més elements per decidir quin tipus de comunicació prefereixen; els permetria, finalment, observar amb més nitidesa tota la càrrega de mitges veritats i mitges mentides, de manipulació i alienació que comporta determinada manera de fer comunicació.