Parlant de publicitat i de propaganda... en la mateixa pàgina del bloc AulaCom on trobareu el vídeo "The Product Is You", també podeu veure un vídeo de la campanya "No esperis, tu pots canviar el món" impulsada per la Coordinadora d'ONG de les comarques gironines; un anunci que TV3 es va negar a emetre, alegant que contravenia la "normativa vigent de publicitat" de les normes del Consell d'Administració de la CCRTV.

El contingut del vídeo no podia ser més directe i clar, es reprodueix un text extret del llibre 11,99 de Frédéric Beigbeder que diu: "Sóc publicista. Sóc el tiu que et ven merda. Sóc el que et fa somiar amb coses que mai tindràs. Sempre m'espavilo per fer-te sentir frustrat. No desitjo la teva felicitat, perquè la gent feliç no consumeix. Si ets jove, fes-me cas: estudia, consumeix i calla..."

Com recull la presentació de la Trobada 2007 Contra l'analfabetisme mediàtic! organitzada per La Xarxa d'Educació en Comunicació el "llenguatge publicitari penetra a l'entorn quotidià de l'alumnat -des de les seves formes d'entreteniment fins a la mateixa escola- i (...) pot modificar la seva percepció de la realitat i la d'ells mateixos, de vegades fins al punt d'afectar la seva autoestima i la seva salut". Observem sinó l'augment de casos d'anorèxia que es donen en noies adolescents, una dada més que posa en evidència la necessitat d'una educació crítica en mitjans per a tot l'alumnat.

La publicitat és un pilar important en la construcció dels models socials i mentals (tant individuals com col·lectius), sens dubte forma part del que Noam Chomsky anomena “el rentat de cervell en llibertat“. Però en aquesta bugada també participen programes on el colze a l'estómac de l'altre és el principal argument per avançar i on la fama és un tòtem que tothom adora. Tenim una televisió on el càstig s'ha instal·lat permanentment en la programació, on la pornografia sentimental ficcionada, que ens mostra la tele-realitat, ha esdevingut entreteniment i on la paraula solidaritat apareix una vegada a l'any, tot just abans de Nadal.

Potser més que avaluar quina audiència tenen les cadenes de televisió, o discutir sobre la pluralitat política (pluralitat que es mesura amb l'unitat: sigles per segon), o polemitzar absurdament sobre la vanalització de la política que fan els programes d'humor, o sobre els "problemes d'encaix" que tenen alguns reportatges en la programació de Televisió de Catalunya, caldria exigir la creació d'algun organisme que mesuri la toxicitat ideològica dels mitjans de comunicació.