Els
canvis tecnològics i comunicatius que estem vivint requereixen un
nivell de consciència social i una resposta educativa que estem
molt lluny de tenir. Davant d’aquesta societat en constant canvi on la
comunicació vertebra i condiciona les idees sobre el món,
les consciències i la percepció de la realitat; davant d’aquest
món que es caracteritza per:
- Una
acceleració tecnològica que no té un substrat social
ni ètic, que no està plantejada com un bé comú,
sinó que està dirigida exclusivament al benefici econòmic
i a l’increment consumista.
- Una
poderosa superestructura de les idees controlada per uns mitjans de comunicació
dominants que alienen, manipulen i que imposen una forma de coneixement
de la realitat poc rigorosa, superficial, falsa i que transmeten a la ciutadania
contravalors i comportaments que no s’adiuen amb els valors educatius i
de la vida cívica.
- El
no reconeixement al dret a l’Educació en Comunicació i al
dret a l’expressió comunicativa de la ciutadania. En aquest moment,
als inicis del segle XXI, immersos en una societat complexa i amb múltiples
problemes per resoldre, aquests drets es configuren com a autèntics
eixos per a un aprofundiment de la democràcia i de la participació
ciutadana.
És
per tot això que exigim:
1.-
Que
l’Educació en Comunicació tingui un caràcter obligatori
i universal en l’educació obligatòria.
2.-
Establir
els oportuns mecanismes per a la formació del professorat en Educació
en Comunicació: establiment d’una àrea d’Educació
en Comunicació en els plans d’estudi de formació del professorat;
contemplar les competències d’Educació en Comunicació
en el futur postgrau amb què se substituirà l’actual CAP;
formació permanent en llenguatge audiovisual i anàlisi crítica
per al professorat en actiu, etc.
3.-
Impulsar
la figura de l’educomunicador/a als centres educatius. És a dir,
un professional que coordini les actuacions d’Educació en Comunicació,
que programi i renovi els continguts pedagògics, que doni suport
a la resta del professorat del centre en el dia a dia dels aprenentatges
comunicatius, que ordeni i mantingui el material de creació i el
fons documental útil per a l’aprenentatge, etc.
4.-
Creació
i renovació de materials didàctics per a la lectura i interpretació
de tot tipus de missatges mediàtics, a més de materials-guia
per a la creació-producció; en diferents suports (textos,
material multimèdia, dvds, etc.).
5.-
Establir programes i campanyes de formació i d’alfabetització
en pantalles per a les famílies, des dels mitjans de comunicació
i des de la societat civil (associacions de pares i mares, etc.), amb l’assessorament
de les entitats i xarxes que treballen per l’Educació en Comunicació.
6.-
Considerar els mateixos mitjans de comunicació com a agents actius
per aconseguir el dret a l’Educació en Comunicació, d’acord
amb el que contempla la Llei de l’Audiovisual, a partir de les següents
actuacions: funcionament de consells educatius en els mitjans de comunicació;
producció d’espais televisius que tinguin com a objectiu l’alfabetització
en els llenguatges i en l’anàlisi comunicatius que transcendeixen
la pura autopromoció dels mitjans o un tractament purament superficial
de la cultura audiovisual. Estendre programes de col·laboració
entre mitjans locals i centres educatius per aproximar, promoure i experimentar
la utilització de les tecnologies i els llenguatges de la comunicació,
etc.
7.-
Plantejar nous models comunicatius on l’autoexpressió individual
i col·lectiva, la participació social i el compromís
amb el desenvolupament comunitari i de l’entorn constitueixin els eixos
centrals. Cal caminar cap a nous models comunicatius que trenquin amb la
unidireccionalitat emissora; que siguin eficaços en la participació,
en la democratització i en la interactivitat.
Creiem,
per altra banda, que també es fa necessària una reflexió
sobre les tecnologies en els àmbits educatius. Des de diversos sectors
observem que s’expressa una preocupació per les TIC, les anomenades
tecnologies de la informació i la comunicació, però
des d’una òptica purament instrumental i tecnologista, i amb això
es marginen aspectes com l’anàlisi dels textos comunicatius o la
valoració crítica dels missatges. Ens cal una tecnologia
que tingui uns substrat social i ètic, que estigui plantejada com
un bé comú, que no estigui dirigida exclusivament al benefici
econòmic i consumista.
Entenem,
en definitiva, que l’Educació en Comunicació s’ha de convertir
en un tema de reflexió pública, en un poderós instrument
per combatre l’analfabetisme mediàtic, les desigualtats de coneixement
i de poder.
Contra
l’analfabetisme mediàtic, el dret a l’Educació en Comunicació! |