La meva manera d’entendre l’Educació en Mitjans coincideix de ple amb la proposta de l’investigador José Martínez-de-Toda, que considera que “l’Educació per als mitjans és un procés que pretén formar en el subjecte les següents dimensions educatives: alfabetitzat mediàticament, conscient, actiu, crític, social i creatiu”. I és que, a diferència d’altres propostes educatives que consideren els diferents enfocaments com a exclusius, alternatius o en competència, jo considero que una bona educació en mitjans ha de contemplar totes i cadascuna de les dimensions proposades per aquest investigador. 

El taller que duc a terme a l’Escola Font de l’Orpina de Vacarisses es realitza de manera setmanal (dues hores per sessió), amb grups flexibles de dotze alumnes de tercer i quart curs d’Educació Primària. Val a dir que, en anys anteriors, també he pogut dur a terme aquest mateix taller amb alumnes de Cicle Superior i Cicle Mitjà d’altres escoles del Vallès Occidental. 

L’objectiu principal d’aquest taller no és ensenyar “a fer cinema” als meus alumnes, sinó formar espectadors tot treballant les anteriors dimensions educatives. D’aquesta manera, el taller aborda camps tan diversos com la publicitat, el cinema o la televisió, tot i que 6 de les 10 sessions del taller tenen com a protagonista el cinema.

· Inicis del cinema i la seva tècnica. En aquesta sessió els nens i nenes veuen diferents fragments de pel·lícules del cinema primitiu i les comparen amb fragments de pel·lícules del cinema actual. Aquesta comparació els permet començar a parlar d’aspectes com ara el color, so, fotogrames per segon, efectes especials, narració… Finalment, els alumnes també manipulen diferents aparells i materials relacionats amb el món del cinema: zoòtrops, bobines de pel·lícules en cel·luloide, etc.

· El llenguatge cinematogràfic: La imatge en moviment. En aquesta sessió els alumnes aprenen a distingir els diferents tipus de plans, angulacions o moviments de càmera, i parlem de les seves possibles funcions narratives dins d’un film. També, agafen la càmera de vídeo per primera vegada i, amb un circuit tancat de televisió, experimenten amb ella.

· El llenguatge cinematogràfic: El so. L’objectiu d’aquesta sessió és fer veure els nens la importància que té el so a les pel·lícules de ficció i la seva força manipuladora a l’hora de transmetre emocions: ens pot fer plorar, espantar-nos… Posteriorment, després d’haver experimentat una mica amb el so, l’anàlisi en forma de joc de diferents bandes sonores de pel·lícules es converteix en una bona excusa per treballar els gèneres cinematogràfics. 

· El llenguatge cinematogràfic: El muntatge. Una de les diverses activitats que els nens i nenes realitzen en aquesta sessió és el visionat d’alguns errors de raccord de pel·lícules conegudes. Els alumnes analitzen les possibles causes de l’errada i comprenen la no linealitat del procés de realització. La darrera activitat d’aquesta sessió consisteix en la planificació i realització d’una mateixa escena, ideada pels propis alumnes, de dues maneres diferents: en un pla seqüència i fent ús del muntatge.

· Efectes especials: La parada de càmera. Al llarg d’aquesta sessió, els alumnes es familiaritzen amb el truc de la parada de càmera. Veuen i analitzen pel·lícules del seu creador, Georges Méliès, i proposen altres possibles trucs que acaben duent a la pràctica.

· Efectes especials: Realitat o ficció? El visionat i el posterior anàlisi dels making off d’algunes pel·lícules, és una bona eina que permet que els alumnes coneguin el procés de producció d’alguns efectes especials i aprenguin a diferenciar la realitat de la ficció. Posteriorment, i fent ús de l’ordinador de l’aula, duem a terme alguns efectes chroma-key.

Pel que fa als resultats obtinguts després de realitzar aquest taller, he de dir que aquests han estat plenament satisfactoris. I no solament pels excel·lents resultats acadèmics, sinó perquè quan parles de cinema, televisió o publicitat amb els nens i nenes que han realitzat el taller, comproves que aquests són terriblement crítics amb el que veuen. Fins i tot, alguns m’han arribat a comentar que ja no passen tanta por quan veuen determinades escenes de pel·lícules, ja que, com diuen ells, “són mentida”.

D’altra banda, tot i que soc conscient que tot sol no aconseguiré que deixin de veure tele-escombraria (cal el suport de la comunicat educativa, de les institucions, dels mitjans de comunicació…), crec que, com a mínim, estaran carregats d’arguments quan es plantegin deixar de fer-ho.

Martínez-de-Toda, José. (1998)  Metodología evaluativa de la educación para los medios: Su aplicación con un instrumento multidimensional Roma: Pontificia Università Gregoriana. Pag. 8.