L'ofici
de fer televisió
El
nostre ofici és fer televisió. Com en qualsevol altra feina,
tenim la obligació de complir correctament amb les tasques que ens
encomanen, però els mitjans de comunicació tenen una gran
repercussió social. Se'ns demana que allò que fem agradi
a l'audiència, i hem de tenir en compte que, directa o indirectament,
tenim una funció educativa o de servei públic.
Aquesta
responsabilitat que s'exigeix a la televisió no sempre és
fàcil de complir. Estem envoltats de molts professionals desmotivats
per culpa de les rutines de producció. Complir amb la jornada laboral
significa entregar una quantitat determinada de producte, d'aquesta manera
la qualitat fa temps que ha esdevingut un valor secundari. El temps per
a la reflexió és mínim. No ens podem aturar a preguntar-nos
què volem comunicar o quina importància té la notícia
que redactem. Gairebé ni ens preocupem per contrastar la informació
o citar bé les fonts. La nostra consciència crítica,
la que ens va donar la vocació per aquesta feina, s'està
esvaint.
Per
tant, quan analitzem el panorama televisiu i comunicatiu, no només
hem d'assenyalar amb el dit a les grans corporacions, amb les seves ideologies
i economies, com a culpables de la situació actual. La inèrcia
amb que molts comunicadors treballen contribueix de manera destacada a
l'estat de la desinformació o la seminformació en que vivim
immersos.
Aquesta
visió tremendista de l'actualitat (perdoneu el nostre pessimisme)
fa evident la importància de l'Educació en Comunicació
(EC). Amb l'EC podem educar l'audiència perquè exigeixi molt
més als mitjans i als creadors de continguts. Aquesta pot ser una
manera de refrescar la vocació d'aquests professionals, han de prendre
consciència
que la seva feina encara és important, que pot ser una influència
positiva per a la societat.
Per
un model de televisió òptim
Als
productors de continguts audiovisuals, com nosaltres, ens consta saber
com és l'audiència televisiva real, si és aquella
que està esperant que l'alliberem de la teleporqueria o si és
aquella que en demana més i més. Ens seguim preguntant per
què el públic prefereix el futbol o la Fórmula 1 per
davant dels documentals. D'una banda, es demanen més espais educatius
a la televisió, però potser ja hi són i no ens els
mirem gaire. Ens agradaria que aquests espais tinguessin més audiència.
Cal més que mai educar per escollir amb criteri.
Els productors
de continguts també podem fer més esforços perquè
els programes educatius i culturals siguin més accessibles al gran
públic, més atractius. Però, com? Correm el risc que
se'ns acusi d'espectacularització. Per exemple, “El caçador
de cocodrils” parteix d'una temàtica ben educativa, però,
per alguns, sobrepassa la fina línia que hi ha entre el documental
i el show. On és l'equilibri? És difícil de
trobar. Per la nostra banda seguirem treballant perquè les nostres
produccions assoleixin aquest punt òptim.
La
televisió de proximitat es mereix una menció especial. Aquest
model de televisió té uns valors que, en teoria, l'haurien
de convertir en el model més democràtic i plural, i amb més
possibilitats de participació de la ciutadania. A l'hora de la veritat,
la proximitat es converteix en un pacte de no agressió entre les
forces polítiques, econòmiques i socials. La informació
que apareix en aquests mitjans sovint és neutra, de manera que ningú
se senti incòmode, ja que si som veïns, és millor no
estar mal avinguts. Altres models alternatius de televisió haurien
de sumar al model actual ja que representen una aparició d'aire
fresc que pot servir per enterrar els vicis de la funcionarial televisió
convencional, i fer-la realment més democràtica. El discurs
articulat i ordenat d'un periodista que fa bé la seva feina pot
i ha de conviure amb l'accés de la ciutadania als mitjans de comunicació.
Si
es fa un ús racional i crític de la televisió que
es produeix i es veu, sigui quin sigui el contingut, el ventall de possibilitats
que la televisió esdevingui educativa és infinit.
L'Educació
en Comunicació a la televisió
Amb
l'arribada de la TDT s'obren noves oportunitats. La multiplicació
de canals donarà cabuda a nous continguts com l'Educació
en Comunicació?
A
nosaltres ens encantaria fer un programa basat en l'experiència
de CinEscola. Estem segurs que
podria ser un èxit a qualsevol graella televisiva. Però,
ens donarien permís les distribuidores per fer públicament
una anàlisi crítica de les seves pel·lícules?
El
mateix passa a la televisió. Hi ha algú que es vulgui llençar
pedres damunt la seva teulada? Es pot criticar la televisió dins
la televisió? Hi ha experiències que demostren que és
possible. I és aquí on de debò volem treballar. Si
ho pensem bé, coses més invendibles ens ha colat la publicitat.
Per tant, segur que, amb molt d'enginy, trobarem l'estratègia per
conscienciar els ciutadans sobre la necessitat de l'EC fent servir el poder
dels mateixos mitjans de comunicació.
Des
del nostre punt de vista és hora de convertir la crítica
ferotge en enginy per aconseguir els nostres objectius. Amb molta creativitat
podem aconseguir que bona part de la ciutadania percebi l'EC com un dret
fonamental, com qualsevol altre dels drets que reclamem de forma natural
i espontània des de fa molt de temps.
Anem
fent camí i unim esforços, fem una Xarxa de debò. |
|
Martí
Contijoch
i
Dídac
Roger
|
|
Objectiu
Comunicació
|
|
|