Des que fa tres anys va començar el projecte CinEscola, el seu procés de consolidació ha estat molt ràpid i ha tingut diverses fases –que l’han fet força singular- i esperem que en tingui més en el futur: inicialment van sortir de forma tímida, de tempteig, una sèrie de propostes didàctiques avalades per AulaMèdia. Davant la bona acollida del professorat les propostes es van fer més llargues i, a més, es va incorporar un apartat específic per treballar el llenguatge i les tècniques audiovisuals de cada film treballat. A continuació, vam començar a incloure propostes per a l’Educació Primària i, arran de la I Escola d’Estiu d’Educació en Comunicació, vam obrir la porta als professors i professores perquè també poguessin publicar les seves pròpies fitxes sobre pel·lícules que els funcionaven a les aules on treballen. La següent fase ha estat la celebració de les Jornades CinEscola... i preveiem seguir fent camí en el futur. CinEscola és avui un punt de referència, de consulta i de suport per treballar el mitjà de comunicació cinema a l’escola. I això, per què no dir-ho, ens omple de satisfacció.

Com tots sabem, ni a Primària ni a Secundària, ni s’ensenya a veure cinema ni qualsevol mitja de comunicació ni s’aprofita el cinema per potenciar el procés d’ensenyament-aprenentatge. És a dir, ni s’ha integrat com a matèria d’estudi ni s’ha aprofitat com a recurs per a l’ensenyament. Només determinats professors i professores, pel seu compte, amb un sobreesforç considerable, han tirat endavant experiències educatives –per altra banda excel·lents– en l’àmbit del coneixement cinematogràfic.

És sorprenent observar la contraposició entre la seva força com a fenomen social i el poc ús que se’n fa com a mitjà per a l’estudi i interpretació de la societat. La no-presència del cinema a les aules, d’una manera fixada i establerta, provoca que el cinema tingui molta més força social per reflectir la vida que no pas per estudiar-la, molta més per recrearla que no pas per analitzar-la. 

La connexió Lumière significa treballar el cinema com a reproducció de la realitat, com a mirall físic dels esdeveniments socials, com a document de la realitat social. Es tracta de capturar la realitat per estudiar-la, fixar-la, retenir-la, per analitzar-la acuradament. És el cinema en el seu vessant documental.

La via Méliès –el mag que va transformar el cinema en espectacle- ens transporta a les possibilitats educatives que el cinema té com a mirall dels somnis individuals i col·lectius. Es tracta de la via que proporciona al cinema una capacitat mobilitzadora extraordinària, de fascinació, una capacitat que connecta amb les emocions, suscitant-les, desvetllant-les, que és una representació de l’inconscient col·lectiu, una manifestació metafòrica dels desigs, les temences individuals i col·lectives, dels estereotips socials, de l’estil de vida, de la concepció del tipus de relacions socials, del sistema de valors de la societat d’on surten les pel·lícules.

El tercer punt cardinal és el punt Griffith -David Wark Griffith, pare del llenguatge del cinema, dels recursos i de les estructures narratives que componen el muntatge cinematogràfic–, que representa la necessitat d’aprendre a les aules el llenguatge cinematogràfic i les tècniques audiovisuals. És a dir, es tracta d’aprendre a l’escola el que actualment és el llenguatge més universal de circulació de missatges, el llenguatge més universal d’expressió i també de dominació. 

Finalment, el quart punt cardinal per a l’aprenentatge del cinema és el punt Chaplin. El cinema de Charles Chaplin representa la necessitat de la crítica social, de l’anàlisi de les relacions socials, la lluita pels valors i contra les desigualtats, el desig de superar uns esquemes socials que ofeguen la sensibilitat humana i impedeixen l’accés al regne de la llibertat i de la felicitat, la humanització de l’expressió cinematogràfica.

Sóc de l’opinió que la Comunicació Audiovisual té una més que suficient dimensió estratègica des del punt de vista social i cultural perquè es constitueixi com una matèria d’estudi a l’educació obligatòria de principis del segle XXI, com així s’està plantejant en diversos països. Això no ha d’excloure la voluntat d’estrènyer lligams amb les actuals matèries d’estudi. Les vinculacions amb les Ciències Socials o amb l’educació en valors són evidents. També ho haurien de ser amb l’àmbit de les llengües (Català, Castellà i Anglès) a partir de l’estudi de les tècniques narratives, de les estructures comunes entre els gèneres literaris i els gèneres cinematogràfics, dels moviments literaris i culturals que s’han expressat literàriament i cinematogràficament, o de les adaptacions literàries al cinema...

Però sembla que l’àmbit de la ciència hagi de situar-se fora de les possibilitats de les activitats cinematogràfiques. Crec que no hauria de ser així. És més, s’ha demostrat que la ciència pot tenir un fortíssim lligam amb el cinema. Per exemple, des dels apassionants episodis del precinema, es pot estudiar la persistència de les imatges a la retina, el desenvolupament tècnic de la fisiologia del moviment o els principis físics i mecànics de la cronofotografia. Viatges per l’espai, invisibilitat, teletransport, extraterrestres, robòtica, màquines del temps... són altres conceptes tan atractius que la seva sola menció incita, ja d’entrada, al debat i a la discussió, i predisposa a voler-ne saber més.

L’impacte emocional de l’acció cinematogràfica implica una nova relació amb la realitat. Moments cinematogràfics com Chaplin cuinant i menjant-se les sabates al Pol Nord; l’acció a les escales d’Odessa de El Cuirassat Potemkin o la caravana de cotxes dels immigrants a Las uvas de la ira revelen la naturalesa i les possibilitats del cinema com a forma d’interpretar el món que ens envolta.

El cinema dóna una nova psicologia, una nova dimensió psicològica, tant des del punt de vista individual com de societat. L’homo filmicus, de què ens parlava el malaguanyat Miquel Porter i Moix, és un ésser diferent de l’home anterior. El cinema és un art especialment públic que té, per tant, necessitat d’un públic informat i preparat, per mitjà del coneixement i la sensibilitat, per apreciar els valors comunicatius del cinema.

Malgrat la indiscutible hegemonia social i cultural de la comunicació audiovisual sobre l’escrita, especialment entre un públic adolescent i juvenil que la utilitza com a primer paràmetre de referència sobre la realitat immediata, l’educació oficial segueix ignorant el cinema i la comunicació audiovisual.