Crida l’atenció el fet que en l’era digital el plaer de mirar, llegir, saber de la vida privada s’hagi desplaçat dels famosos a la gent del carrer, que està disposada a exposar les seves misèries i alegries a milions de desconeguts. Aquest fenomen ha rebut el nom de TV veritat, telerealitat o reality show.

El seu èxit i el seu desenvolupament semblen causats pel fet que els programes de telerealitat són productes de cost baix, capaços de generar molts ingressos publicitaris i de nodrir de continguts altres programes. Per altra banda, els canals dominants, a finals dels anys noranta, van arribar a una certa saturació d’alguns productes ja tradicionals i van plantejar-se la necessitat de canviar i renovar els antics gèneres de ficció. Finalment, es van decidir per la creació d’un gènere narratiu de no-ficció.

Aquest tipus de programes suposa una barreja dels formats o gèneres tradicionals: els gèneres d’entreteniment; els gèneres grocs (s’insinuen culpabilitats, se seleccionen els successos que permeten el tractament morbós, les històries no acaben bé); la telenovel·la (els temes i arguments estan d’esquena a l’actualitat i són inespacials). En cap moment es produeix la pretesa espontaneïtat, ja que es manipulen les situacions a l’estudi de televisió.

El públic és imprescindible. Se’l convoca no per suggerir temes sinó per sentenciar concursants. En aquest context, els reality apel·len obertament a la participació i canalitzen els desigs d’intervenir, de solidaritzar-se, de fer causa comuna. Els teleespectadors voten, igual que en el circ romà, per eliminar participants. El públic d’aquests espectacles de les emocions, de l’striptease psicològic, de les misèries s’identifica en alguns casos amb els concursants, se n’alegra, alimenta la seva curiositat... 

Quan, en certa ocasió, vaig demanar als meus alumnes de 4t d’ESO que opinessin sobre el programa Gran Germà o Gran Hermano, un d’ells, en Pau, recordo perfectament que em va dir que es tractava d’un tipus de programa que treia de dins el pitjor de cadascú. Li manllevo al meu bon alumne l’expressió perquè la trobo molt encertada i definitòria d’aquest tipus de format televisiu.

Probablement, una personalitat com George Orwell, que va denunciar de manera ferma la manipulació i l’alienació teleprogramada des del poder, en el difícil temps que li va tocar viure, ara reaccionaria airadament contra la utilització precisament d’un concepte seu, el del poderós Gran Germà -és a dir, els mil ulls de les societats autoritàries que tenen la ciutadania sota llibertat vigilada- per a un format televisiu que es basa a donar com a normals les baixes passions i els contravalors cívics, i que provoca alienació i embrutiment al públic. 

“Si us plau queda’t a la casa del Gran Germà perquè no facis mal fora”, frases com aquesta li van dir els ciutadans de Bethnal Green and Bow, a la perifèria de Londres, al seu representant, el parlamentari George Galloway, que va abandonar les seves tasques legislatives a principis de 2006 per participar a Gran Germà, on fou expulsat el dia 25 de gener després d’obtenir el 65 % dels vots, un rècord dels reality shows.

Galloway havia estat expulsat del partit laborista al final de 2003 després de qualificar Blair de “màquina d’explicar mentides”. Va fundar el seu propi partit, Respect, i va aconseguir entrar novament al Parlament Britànic. Mesos abans havia estat convidat a participar en el programa Sóc famós, traieu-me d’aquí, on els concursants han de sobreviure en una jungla australiana durant quinze dies, superant proves com, per exemple, menjar testicles de cangur. El programa fou guanyat per Carol Tatcher, filla de l’exprimera ministra britànica, Margaret Tatcher.

Galloway va explicar als seus electors les raons per les quals havia accedit a participar a Gran Germà: “Tindré l’audiència més gran de la meva carrera i ho aprofitaré per parlar sobre el racisme, la guerra d’Iraq i la pobresa”. Tot i que va parlar sobre qüestions polítiques a la casa del concurs, per als realitzadors del programa eren més interessants les imatges on sortia imitant un gat a quatre potes o vestit de Dràcula... Galloway no és l’únic polític que ha sortit en aquest tipus de programes. El primer ministre tailandès, Thaksin Shinawatra, ho va fer en dues ocasions. La seva família és propietària d’un imperi de telecomunicacions, i això va facilitar la seva participació en un reality rural (semblant al de La masia de 1907 de TV3). Durant cinc dies, els tailandesos van poder sintonitzar les vint-i-quatre hores del dia per observar l’estada del polític a la comunitat rural de Isaan, a la regió més pobra del país.

Un estudiós de l’impacte dels reality shows en la política, Stephen Coleman, catedràtic de Comunicació Política de la Universitat de Leeds, afirma que aquests formats televisius són temptadors per als polítics i que cada cop n’hi haurà més concursant. Diu Coleman que el teleespectador mitjà de Gran Germà és jove i amb poc interès per la política, i els partits desitgen que el seu missatge arribi a aquest segment de població.