A mitjans
de 2005, AulaMèdia va ser convocada per formar part del Consell
Educatiu de Barcelona Televisió. Hem de reconèixer que ens
va fer molta il·lusió i vam valorar aquesta iniciativa com
un projecte veritablement innovador. Aquest organisme es proposava, segons
se’ns va dir, establir mecanismes de comunicació continus i estables
entre els representants de la comunitat educativa i els operadors; valorar
i promoure espais televisius que contribuïssin a l’educació
en valors, a la promoció del civisme i de la cultura de la pau entre
la ciutadania; o a contribuir des dels espais televisius a l’Educació
en Comunicació dels infants i joves. Vam aplaudir la intervenció
de la llavors regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona,
Marina Subirats, en el sentit que aquest organisme naixia amb la voluntat
de no ser un consell purament formal, sinó una eina per avançar
en l’alfabetització mediàtica de la ciutadania de Barcelona,
un camí inèdit i capdavanter per ajudar a formar espectadors
més conscients i il·lustrats. El Consell Educatiu declarava
amb tota solemnitat que tenia la voluntat de revisar la visió esbiaixada
que els mitjans de comunicació dominants donen habitualment dels
valors i de la societat.
D’aquí
a dos mesos es compliran tres anys des de la formació d’aquest Consell
Educatiu de Barcelona Televisió, i potser ha arribat ja el moment
de realitzar un balanç seriós de la seva trajectòria.
Ja el gener de 2007 avisàvem que havíem passat de
l’entusiasme al desencís i que, per desgràcia, s’estava
esvaint l’esperança de marcar una fita històrica en l’Educació
en Comunicació.
Després
de gairebé tres anys d’existència, el Consell Educatiu de
Barcelona Televisió és, i prou que ho lamentem, pura ficció:
no és ni consell, ni educatiu, i menys educatiu en comunicació.
Només és un reclam publicitari de la Barcelona TV. Certament,
s’ha transformat, a més, en una barreja de tres elements: Per una
banda és una molèstia per als seus responsables professionals
i polítics perquè no saben ben bé què fer amb
aquest consell i el valoren com una mena d’herència no desitjada.
Per l’altra banda, ha esdevingut un element merament decoratiu, una operació
cosmètica per donar una imatge de modernitat. I, finalment,
per bona part dels seus integrants no deixa de ser una anodina reunió
semestral merament informativa, sense operativitat ni receptivitat, absolutament
estèril per avançar en l’educació mediàtica
de la ciutadania. Com en una tragèdia grega, allò que algú
tenia la voluntat d’evitar, ha acabat presidint l’escena.
Les
necessitats de l’educació, de la formació d’espectadors,
de la construcció d’una consciència crítica en comunicació
és tan gran i urgent en aquest món d’avui que les actuacions
educatives de Barcelona Televisió queden en un nivell lil·liputenc.
Perquè, certament, no calia gastar diners per formar un consell
si només es volien organitzar visites escolars als estudis de Barcelona
Televisió, una pràctica que fa anys realitzen molts mitjans;
perquè ens fa posar vermells que es parli d’anàlisi de continguts
d’un espai televisiu quan només se n’estudien dos programes... La
gran oportunitat que representava fer un seguiment en profunditat del procés
exemplar de la XII Audiència Pública dels escolars de la
ciutat, sobre els mitjans de comunicació, es va desaprofitar de
forma sorprenent... Tot plegat, ni cinc de calaix en Educació en
Comunicació, que era del que es tractava.
Però
el pitjor ha estat la inacció, el no prendre en consideració
cap proposta ferma i transformadora per avançar en el dret de l’alfabetització
mediàtica de la ciutadania: el pitjor ha estat preferir la passivitat
a la il·lusió; preferir tirar pilotes fora que articular
la capacitat de treball de les entitats que formen part del Consell per
poder presentar a la ciutat, i al país, un via de col·laboració
entre els mitjans de comunicació i el món educatiu, i posar,
d’aquesta manera, els fonaments de l’educació en el llenguatge televisiu
(el més poderós, el més influent i, alhora, el que
té més poder d’alienació de la nostra realitat social).
La bona
fe i la generositat de bona part de les entitats que formen part d’aquest
Consell no s’ha vist corresposta. I, per dignitat, no se’ns deixa altra
opció que abandonar aquesta instància. Volíem omplir
el calaix de noves idees en educació i en comunicació, i
no hem pogut.
Des
de les trinxeres de la quotidianitat, sense moquetes, AulaMèdia
seguirà dedicant el seu temps, encara més si cal, a esforçar-se
perquè els nostres escolars s’expressin en els llenguatges de la
comunicació, perquè entenguin els seus codis, perquè
interpretin l’educació crítica com un fet connatural a la
seva formació. El nostre calaix comença a omplir-se, no de
diners precisament, però sí d’experiències enriquidores,
d’aportacions de centenars de docents, de l’aprenentatge en comunicació
de molts infants que de la mà dels seus professors i professores
aprenen a expressar-se i a reflexionar com el nostre temps ho demana. |
|
|
