| Edison va patentar la càmera,
la pel·lícula de cel·luloide i els mecanismes tècnics
del cinema uns quants anys abans que els Lumière, però va
cometre l’error de col·locar el cinema en una gran capsa (va dir
que les sessions públiques no serien comercials) anomenada kinetoscopi.
El client del cinema d’Edison posava una moneda de cinc centaus en una
ranura i podia veure de manera individual i a través d’un visor
una petita pel·lícula de 20 segons.
En canvi, els germans Lumière
van pensar el cinema com un sistema de projecció pública,
la qual cosa els va proporcionar un gran èxit arreu del món
i, en poc temps, el seu cinematògraf es va convertir en el gran
precursor de la societat de l’espectacle. Aviat el kinetoscopi passaria
a ser una peça de museu.
Però si fem una el·lipsi
en el temps i emprenem una petita anàlisi de l’evolució del
cinema en aquests primers anys del segle XXI ens trobem amb la paradoxa
que el cinema torna a les formes d’exhibició pròpies del
kinetoscopi.
Avui del kinetoscopi se’n diu
aparell de televisió, home cinema, reproductors de DVD amb
pantalla incorporada o ordinadors portàtils.
El triomf d’aquests nous
kinetoscopis suposarà la fi del cinema com exhibició pública?
Desapareixeran les sales de cinema tal com fins ara les hem entès?
El model Edison s’imposarà al model Lumière?
Una bona part dels exhibidors
que directament i indirecta van liquidar les sales tradicionals i van apostar
per les multisales (com a temple de l’oci d’un públic aculturitzat,
poc exigent, de mentalitat adolescent, consumidors de crispetes, hamburgueses,
begudes de cola i de pel·lícules d’efectes especials tot
barrejat) no comptaven que aquest tipus de públic, per a qui es
van crear aquests multicinemes, ara prefereix veure les pel·lícules
en els seus ordinadors; mentre que un públic d’una mentalitat més
madura, capaç de valorar millor la qualitat cinematogràfica,
ha optat per convertir les sales d’estar de casa seva en petits espais
per a l’exhibició.
Cada cop, però, es
consumeix més cinema, especialment entre el jovent. L’any 2007
ha estat l’any que més televisió s’ha vist en la història
d’aquest mitjà a Catalunya i Espanya: 223 minuts per persona
i dia, segons el còmput estatal; i 231, segons l’autonòmic.
Després de l’esport, allò que més veuen els telespectadors
és el cinema i les sèries. Mai, en la història
del cinema, tanta gent havia vist tant de cinema sense haver anat al cinema.
Sembla clar que estem a les portes d’un canvi de model cinematogràfic,
el model home cinema, el model de cinema per al sofà es presenta
com el successor del model de la gran pantalla.
Paral·lelament, cal posar
sobre la taula altres variables: per exemple els festivals de cinema es
multipliquen i són plens de públic. El documental viu una
època d’expansió i d’una qualitat notable.
Per altra banda, el progressiu
accés a una tecnologia audiovisual, no diré barata però
no tan prohibitiva com fa uns anys, fa que cada cop hi hagi més
joves que roden una pel·lícula. Rodar una pel·lícula
s’ha convertit en un projecte assequible per a força gent.
Les darreres tendències
cinematogràfiques es caracteritzen per la seva transnacionalitat,
el seu constant mestissatge de referències i de vincles, d’intercanvi
de codis i llenguatges, per una gran riquesa creativa, desconeguda en les
darreres dècades.
Tot això ens presenta
un escenari molt contradictori però interessant. Potser la qüestió
essencial consisteixi en apartar el cinema del supermercat i construir-li
un escenari educatiu. |
