| Molt sovint molta gent es
sorprèn quan una persona cega diu que ha vist una pel·lícula
o un programa de televisió. Dos elements poden explicar aquesta
sorpresa: el mateix verb “veure” i el fet que es pugui gaudir d’uns productes
que són essencialment –i que sovint es consideren exclusivament-
visuals.
Pel que fa al primer aspecte,
l’ús de les paraules, no cal que ens hi aturem massa. Simplement
cal tenir present que la normalitat i la naturalitat demana no fer girs
estranys amb les paraules. Si la convenció del nostre vocabulari
ha establert que el verb “veure” o “mirar” és el que fem servir
per designar l’acció de seure davant d’una pantalla petita o gran
i dedicar un temps a seguir un programa o una pel·lícula,
no té cap sentit que intentem buscar altres verbs per designar aquesta
acció quan la fa una persona que no veu la pantalla o que només
la veu parcialment o deficitàriament.
És evident que la
televisió i el cinema són manifestacions essencialment visuals
i, per tant, el fet de no poder veure la pantalla o de veure-la parcialment
comporta una dificultat seriosa –i a voltes important- per a poder seguir
i gaudir d’allò que s’hi veu. Però també és
cert que la televisió i el cinema són una realitat molt present
a la nostra societat i de la qual les persones cegues també en són
espectadors, consumidors o com en vulguem dir. Tres aspectes poden ajudar
a entendre perquè això passa i perquè, de fet, no
té res de sorprenent.
1. La televisió i el
cinema es consideren mitjans o productes audiovisuals. Massa sovint es
menysvalora a la pràctica la dimensió àudio d’aquestes
manifestacions i es redueix tot a la dimensió visual, com si aquesta
fos la dimensió quasi exclusiva. Es pot fer una prova molt
senzilla: seiem davant la televisió i mirem un programa o una pel·lícula
sense so. Seguirem un noticiari, una sèrie, un documental, la història
de la pel·lícula amb normalitat? Evidentment no. Aquesta
forta dimensió àudio és la que permet a les persones
cegues poder seguir el programa de la televisió o la pel·lícula.
Pel que fa a les sèries o pel·lícules, és necessari
que la persona cega tingui una informació verbal d’aquells
aspectes narratius o de tècnica bàsics que poden ajudar a
seguir millor la història i a comprendre la tècnica cinematogràfica.
Aquest tipus d’informacions suplementàries és el que s’anomena
audiodescripció. L’audiodescripció no és res més
que una tècnica senzilla d’oferir informació oral d’elements
que només es presenten de manera visual a la pantalla (paisatges,
accions o gestos significatius dels personatges, moviments de càmera,
lectura de crèdits o de qualsevol rètol subtitulat, etc.),
sempre aprofitant moments en què no es sobreposi a la veu dels personatges
o del narrador. Aquesta informació la pot proporcionar de manera
directa una persona propera –en l’àmbit educatiu el professor
o un company de l’alumne cec- o, tal i com seria desitjable, però
succeeix encara poques vegades, les pel·lícules ja haurien
de portar incorporat aquest suport, accessible des d’algun canal, de la
TDT o de les possibilitats de navegació del DVD, com a element integrador.
2. És molt important
tenir en compte que quan parlem de persones cegues ens referim a una realitat
molt àmplia i diversa. Sovint es relaciona mecànicament el
concepte de “ceguesa” amb una persona que no percep cap mena d’estímul
visual o que, a tot estirar, només percep la llum. Efectivament
hi ha persones que estan en aquesta situació però cal tenir
ben present que són una minoria. La majoria de persones que tenen
greus problemes de visió, que podem anomenar persones amb deficiència
visual, són persones que tenen una mica de visió i que poden
utilitzar-la en diverses activitats de la seva vida quotidiana.
3. Cada persona cega o amb
una deficiència visual greu és, abans de res, una persona
individual i peculiar. Això ho hem de tenir ben present per entendre
el seu grau de visió o de no visió i, més encara,
per entendre que més enllà d’això hi ha un bagatge
personal, uns interessos, uns coneixements adquirits, que marquen les coordenades
sobre les quals hem de bastir la nostra acció educativa si volem
que sigui ben aprofitada.
Avui el sistema d’audiodescripció
comença a ser una realitat a la televisió i al cinema. TV3
està incorporant aquest sistema a través dels canals de so
de la TDT.
Evidentment queda molt camí
per recórrer perquè l’audiodescripció sigui una realitat
normalitzada en la televisió i el cinema, però les experiències
reals demostren que és un sistema viable i eficaç.
Algunes recomanacions:
Si a l’aula tenim una persona
cega o amb una deficiència visual no hem de desestimar l’ús
de material audiovisual si n’hem programat la seva utilització.
Només cal tenir en compte algunes recomanacions:
1. Si la persona té
una resta visual, cal saber bé com es pot aprofitar millor el seu
ús per a visionar la pantalla (ubicació respecte d’aquesta,
mida de la pantalla, intensitat de la llum de l’aula....) i saber donar
les indicacions dels elements rellevants per tal d’ajudar a focalitzar
la seva visió en allò més important o per complementar
allò que no pot veure.
2. Utilitzar amb normalitat
el verb veure la pantalla i no buscar sinònims estranys.
3. Si tenim un alumne cec
total o amb una resta visual molt petita, es necessari que el professor
o algun company li expliquin les imatges més rellevants, així
com aspectes de la tècnica cinematogràfica.
4. Utilitzar, si és
possible, els materials que ja existeixen amb el sistema d’ audiodescripció.
Si volem treballar un tema concret i disposem de diverses pel·lícules
per a fer-ho, podem escollir-ne una que formi part del catàleg
de la videoteca de l’ONCE o dels DVD comercialitzats amb el sistema d’audiodescripció.
5. Utilitzar el sistema d’audiodescripció
amb el conjunt de l’alumnat per a treballar la tècnica de la descripció
i per a conèixer una mica la tècnica cinematogràfica.
Per al conjunt de l’alumnat vident, veure i treballar materials amb audiodescripció
els pot ajudar a fixar l’atenció i a trobar recursos per a fer descripcions.
També pot ser un bon exercici que els nois i les noies facin d’audiodescriptors
pel seu company cec, de forma improvisada o elaborant un petit guió
audiodescriptiu. |
