El cas és que entre les optatives que s'hi regulen hi ha una anomenada "Comunicació Audiovisual" (CAV). En la introducció al seu currículum es reconeix la importància del llenguatge i la comunicació audivisual en la cultura del nostre temps i, després, s'enumeren les quatre competències bàsiques que la CAV hauria d'ajudar a desenvolupar en els alumnes de Secundària: 1. La competència lingüística, 2. La competència digital, 3. La competència social i ciutadana, 4. La competència cultural i artística. Fins ací, impecable. 

Ara, però, la gran paradoxa: si acceptem de manera tan palmària –com diu explícitament l'Orde– que la Comunicació Audiovisual és bàsica per destriar i entendre la cultura del nostre temps, si conèixer els mecanismes de funcionament dels mitjans audiovisuals és essencial per conèixer la realitat que ens envolta, si reconeixem aquests mitjans com a generadors inesgotables d'actituds i valors, qualsevol podria esperar que la Comunicació Audiovisual tinguera un paper rellevant en el currículum dels alumnes de Secundària. Doncs no: el paper és cada vegada més irrellevant. 

Fent una mica d'història podríem recordar que els alumnes de BUP (l'antic batxillerat) podien estudiar 140 hores de mitjans audiovisuals (dues hores setmanals en el segon curs i dues hores setmanals en el tercer). Abans de l'Orde de 27 de maig els alumnes d'ESO podien estudiar unes 70 hores de Comunicació Audiovisual en qualsevol dels quatre cursos de Secundària. En canvi, a partir d'ara, els alumnes d'ESO podran estudiar 70 hores però només en primer curs, i només podran optar a cursar esta matèria aquells (escassos) alumnes que no necessiten reforçar les assignatures instrumentals, és a dir, castellà, valencià i/o matemàtiques. ¿Resulta o no resulta paradoxal? ¿Quin sentit té minar d'una manera tan immotivada i a contracorrent un model que havia funcionat satisfactòriament en molts centres, si més no, des de l'any 1995?

Si l'aire que respirem és –en feliç expressió de Robert Guerín– "un compost d'oxigen, nitrogen i publicitat", ¿pot l'escola pública del segle XXI prescindir de l'anàlisi continuada i rigorosa de la publicitat en les seues múltiples i canviants manifestacions? 

Si el principal agent socialitzador dels xiquets i adolescents és en les darreres dècades la televisió, ¿pot l'escola pública del segle XXI tancar les portes al fenomen televisiu, a eixa altra escola a la qual també van els nostres xiquets i adolescents , la "televisió general bàsica"? Si el cinema ha estat el relat clau dels darrers cent anys, ¿pot l'escola pública del segle XXI escamotejar la formació cinematògrafica als seus alumnes?

Ben entés, però, que formació audiovisual no significa (només) aprofitar determinades pel.lícules/determinats anuncis o programes de televisió per reforçar temes de qualsevol matèria del currículum. Que l'ús instrumental hauria de sumar-se a l'estudi dels missatges audiovisuals com a matèria i objectiu principal. De cap manera, substituir-lo. Formació audiovisual vol dir, en fi, alumnes/espectadors conscients, actius, responsables. Consumidors/creadors d'imatges entrenats per a l'anàlisi i la reflexió. Sóc conscient de no haver escrit encara un dels acrònims més prestigiats dels nostres dies: TIC. Sí, Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Com qualsevol altra matèria, la Comunicació Audiovisual ha d'incloure les TIC però suposa –com acabem de veure– una visió més ampla. Seria bo que la pantalla de l'ordinador no es fera perdre de vista totes les altres pantalles del passat, del present i del futur. I que la fascinació tecnològica no ens fera caure en el parany de pensar primer en la tecnologia (en les presses de la tecnologia) i després en l'educació.

L'abisme entre la omnipresència de les pantalles en la nostra societat i les dues hores optatives de CAV només en primer d'ESO és tan esferidor que no puc deixar de preguntar-me si la nova Orde palesa el fracàs de tota una generació de professors de Comunicació Audiovisual. Una generació que començà a treballar als anys noranta sumant-se als pioners que, en la dècada dels vuitanta, havien començat a introduir l'audiovisual a les aules de batxillerat. Una generació que ha accumulat quasi vint anys de teoria i pràctica dins de les aules.

Si són, objectivament, certs tots els anys d'experiència, els milers d'alumnes entusiastes que durant quasi dos dècades han triat CAV en tants centres de  Secundària, els nombrosos treballs audiovisuals premiats dins i fora de la nostra Comunitat, ¿de quin fracàs estem parlant? Del fracàs de la discontinuïtat, del fracàs de no haver estat capaços de convéncer de la urgència i necessitat d'un espai i d'un temps específic i generalitzat per a l'Educació en Comunicació Audiovisual ni a les institucions educatives que podrien legislar a favor i no en contra, ni a les associacions de pares que, en una societat preocupada per l'ensenyament públic, podrien exercir el dret a reclamar-la.

Ho vaig llegir en un eloqüent graffiti d'un carrer de València: "Hi ha dies en què no entenc quasi res". ¿O, potser, sí?