La
telerealitat es va renovant en els darrers temps i va derivant cap a un
procés d’autoremodelació amb formats més especialitzats,
d’acord amb el que els seus responsables creuen que és la idiosincràsia
de cada país. Mentre que als Estats Units l’èxit personal
i, sobretot, el professional és el fonamental, a Europa la fórmula
de la convivència és la més estesa. Al Japó
s’estilen els temes grotescos...
You
are Fired (Estàs acomiadat) és la frase més temuda
pels divuit joves executius que competeixen en el programa The Apprentice,
de la cadena nord-americana NBC. El premi final és un lloc de treball
en una de les empreses del famós magnat Donald Trump, que també
s’encarrega d’avaluar els mèrits dels aspirants. Les proves són
d’allò més excèntriques: vendre galetes, organitzar
un concert d’una gran estrella del pop o llançar un esdeveniment
benèfic-publicitari. Aquests executius ambiciosos comparteixen amb
The
Contender la fórmula i la pròpia graella de la NBC. En
aquest reality, divuit joves promeses de la boxa competeixen entre ells
per aconseguir una carrera professional a les ordres de l’actor Sylvester
Stallone. En la primera edició, Najai Turpin, un dels participants,
es va suïcidar després de ser eliminat.
Extreme
Makeover, de la cadena americana ABC, els concursants se sotmeten a
una transformació estètica integral, operacions de cirurgia
incloses. La metamorfosi també pot afectar la casa dels participants
en l’adaptació Extreme Makeover Home Edition. A The Biggest
Loser, on tampoc s’escatima la cirurgia, el guanyador és aquell
que més quilos perd en un temps rècord. A Wife Swap
dues dones intercanvien les seves famílies durant tres setmanes.
A Espanya, TVE va fer una versió semblant a Préstame tu
vida.
La
llista de programes que comparteixen la fórmula de la telerealitat
és llarguíssima. Als Estats Units l’èxit individual
sobre el grup és un element molt comú. La competitivitat
en la seva més pura essència. A Àsia, en canvi, l’extravagància
mana i, en ocasions, arriba als límits del sadisme. Un habitacle
de 2 per 2 metres, milers de postals, un bolígraf i un telèfon
són els únics objectes que té Nasubi, el sofert protagonista
de Guanya’t cada gra d’arròs de la cadena japonesa NTV. Abandonat
a la seva sort, despullat, sense menjar i amb un únic mitjà
de supervivència: escriure milers de postals als centenars de concursos
existents al Japó fins arribar a una quantitat en premis d’un milió
de iens. Durant l’any que va durar el programa, Nasubi va aprimar-se fins
a l’extrem que els metges van haver d’intervenir per vigilar la seva salut
en diverses ocasions. Sadisme en viu i en directe.
Trobem
surrealisme i morbositat en estat pur en el show de Hitozuma Onsen, programa
produït per TV Osaka. Un home amb problemes emocionals va a casa d’una
dona casada que, després de convidar-lo a sopar i ensenyar-li la
seva roba interior, el banya. Mentre, en la mitja part, diverses dones
despullades s’ensabonen mentre parlen de les seves relacions maritals...
Extravagant
és també el programa Meow Mix House, on una desena
de gats passen deu dies junts en una casa convertida en un Big Brother
animal. El programa consta de diverses proves per esbrinar qui és
el més dormilega o qui caça més ratolins. Mitjançant
aquests reptes —i valorant la interacció amb els altres companys—
l’audiència sentencia cada dia un dels gats. Al final només
en quedarà un que serà el guanyador. La idea és que,
després del concurs, cada gat vagi a parar a una casa adoptiva.
El guanyador rebrà el títol de vicepresident de l’àrea
d’investigació i desenvolupament de la Meow Mix Company.
Perquè en el fons, el programa és una excusa per vendre menjar
i accessoris per a gats.
Durant
el mes de març de 2005 Endemol va produir per als canals alemanys
RTL II i Premiere, la sisena edició del Gran Germà Alemany,
titulat Gran Germà per sempre -El poble o Big Brother forever.
La peculiaritat és que no té un final previst i podrà
durar eternament. La vida en aquest microcosmos televisiu que reconstrueix
un poble de 25.000 metres quadrats i gairebé 5.000 metres d’habitatges
sembla que s’hagi tret d’una obra de ciència-ficció, representa
un immens laboratori d’experiments socials.
En
aquesta edició, els concursants estan dividits en classes socials:
la pobra, la de classe mitjana i la rica. “És com a la vida real
—afirma la cadena RTL II— amb lluita de classes, enveges i oportunitat
d’ascens i descens social”. S’ha reproduït un poble on els pobres
viuen en un taller, es renten amb aigua freda i disposen de cinc euros
diaris per menjar. Una sèrie de petits treballs per als rics els
ajuden a sobreviure.
El
britànic Channel 4 té la intenció d’emetre Guantanamo
Guidebook, un reality basat en les tortures i aberracions de
tot tipus practicades a la base militar nord-americana a Cuba. La cadena,
de caràcter públic, col·locarà unes gàbies
en un magatzem londinenc, on es volen reproduir les humiliants pràctiques
de Guantànamo: tortures reiterades, privació de dormir, vexacions
sexuals i religioses, etc. Per cert, aquesta cadena ja va emetre en directe
l’autòpsia d’un cadàver humà.
S’ha
observat, per altra banda, una tendència als reality espanyols
amb "famosos", o el que aquest submón considera famosos. Fins i
tot TV3 va organizar edicions especials de Sis a traïció
amb famosos i polítics, amb finalitats benèfiques perquè
fossin més digeribles els durs contravalors que aquest programa
difonia. Per cert que TV3 disfressa els seus reality amb la denominació
més digerible de "jocs de convivència", com ara La masia
de 1907. Una denominació més pròpia del món
boy
scout que d’un programa més de ridiculització de les
persones i d’antropologia de pa sucat amb oli.
A l’Estat
espanyol observem la convivència entre programes ja clàssics
com Gran Hermano, que van perdent audiència però que
encara tenen un tirada considerable, amb una nova generació de programes
de telerealitat conduïts per professionals que aconsellen, formen
i avaluen capacitats d’aspirants a models, ballarins o primers de la classe
que busquen els millors a la classe, a la passarel·la o a la pista
de ball. Encara és aviat per analitzar en profunditat aquests programes
però un detall ja ens posa sobre la pista dels valors o (contravalors)
que es posen sobre la taula: el guanyador o guanyadora del programa de
TVE El primero de la clase, un nen o una nena de 5è de Primària,
obté un premi en metàl·lic de 48.000 euros...
A l’hora
d’analitzar aquest tipus de programa, sense caure en la trampa d’estripar-nos
les vestidures i elaborar un discurs apocalíptic, cal tenir present
que darrere de l’espectacle sòrdid de les humiliacions, faltes de
respecte, elements morbosos, agressivitat o atemptat a la dignitat de les
persones, hi trobem una productora, uns accionistes, els propietaris d’un
canal televisiu, inversors, empreses anunciadores que fan grans negocis
amb la indignitat i la misèria humana com a matèries primeres.
I, per altra banda, aquests programes, que tenen una audiència molt
considerable (especialment entre el jovent), aboquen normes de comportament,
regles morals, prejudicis, models de relacions humanes i socials, d’interpretació
del món, discursos ideològics allunyats o contraris als valors
democràtics i convivencials. Cal fer alguna cosa des dels àmbits
educatiu i comunicatiu o no cal? |
|
|
