El
rebombori mediàtic suscitat al voltant de la publicació del
llibre
Cineclub, l'exitós relat de David Gilmour, ha reobert,
al meu parer, un vell tema de debat en l'àmbit educatiu: la responsabilitat
de triar pel.lícules per a les nostres classes. Amb l'extrema brevetat
que m'exigeix l'ocasió, voldria apuntar algunes idees sobre això
que, genèricament, denominem "el cine a l'escola".
A la seua
manera (una manera autobiogràfica i extraescolar), Gilmour exemplifica
un corrent de llarga tradició a les nostres aules: aquell que utilitza
el cinema com a il·lustració, com a recurs didàctic
per estudiar d'altres matèries: la història, la literatura,
la filosofia, la música, les ciències... o la pròpia
educació sentimental. La particularitat de Gilmour és que
ell no actua com a professor sinó com a pare. Així, Cineclub
parla d'un pare que utilitza el cinema per acostar-se al seu fill adolescent.
És molt conscient, si més no a posteriori, del que estava
fent: "Sabia que no li estava proporcionant un ensenyament sistemàtic
sobre cinema. No es tractava d'això. També hauríem
pogut fer submarinisme o col·leccions de segells", escriu.
El
llibre de Gilmour em va fer pensar, de seguida, en la proposta teòrica
més radical, engrescadora i polèmica sobre la transmissió
del cinema a l'escola que he llegit en els darrers vint anys: La hipótesis
del cine, d'Alain Bergala. I perdoneu-me si, per oblit o ignorància,
he exagerat una mica. Les seues pàgines em desperten amb quasi idèntica
proporció, segons els capítols, l'entusiasme i una moderada
irritació. És tant d'agrair una cosa com l'altra.
Ara i
ací, vull referir-me només al meu entusiasme. No puc deixar
d'agrair-li a Bergala la vehement defensa d'una aproximació "sensible"
al cinema: "El millor que pot fer l'escola avui és parlar sobretot
de pel·lícules com a obres d'art i de cultura". Li agraïsc
també que haja desglossat tan diàfanament el nostre paper
d'ensenyants: 1. Organitzar la possibilitat de l'encontre dels nostres
alumnes amb pel.lícules significatives; 2. Iniciar, assenyalar,
fer de passadors; 3. Ensenyar a frequentar les "altres" pel·lícules,
aquelles pel·lícules que els nostres alumnes no veurien fora
de l'aula; 4. Ajudar a teixir llaços entre el cine del present i
el cine del passat.
Em
sembla, per acabar, que als nostres centres hi ha cada dia més Gilmours,
més mestres i professors que utilitzen el cinema amb una intenció
extracinematogràfica. En canvi, falten Bergales disposats a situar
el cinema com a objecte central d'estudi. En bona mida perquè –amb
comptades escletxes– el currículum oficial continua, tossudament,
aliè a aquesta possibilitat.
|
