| Diu la UNESCO que els mitjans
de comunicació constitueixen un sistema educatiu universal i
permanent, de manera que l’allau de comunicació mediàtica
equival a una cosa semblant a un curs accelerat en valors, idees, hàbits,
costums, coneixements i sensibilitats, que formen part del currículum
ocult constituït per tot el conjunt d’ensenyament i aprenentatges
que s’assimilen inconscientment o subliminalment. Constitueix, en paraules
de José Antonio Marina que fem nostres, una gran part de l’aire
ideològic que respirem: no el veiem, no l’olorem, no el toquem,
però manté contínuament el nostre metabolisme vital.
Ens domina d’una forma tan subtil que no ens adonem de la dominació.
Després de més
de cinquanta anys de presència de la televisió al nostre
país, el model educatiu tant de la televisió com dels mitjans
de comunicació en general no és discutit, ni filtrat, ni
regulat per cap institució social, sinó que únicament
està determinat per la lògica del mercat.
Com a conseqüència
d’aquest criteri erroni, el model educatiu que transmet està farcit
de contravalors que entren en competència -absolutament deslleial
a causa del poder subliminal del seu llenguatge- amb el model educatiu
de les escoles i de les famílies.
Mentre que en tots els temes
que afecten, per exemple, la salut, és l’Estat qui actua a través
de lleis i institucions (per exemple, ningú no permetria que les
farmàcies dispensessin unes aspirines tòxiques), en el mitjans
de comunicació ningú no té cura de prevenir ni d’educar
per impedir els efectes tòxics i alienants de molts productes mediàtics.
Una Administració d’un
país amb un projecte de democràcia social hauria de tenir
una política educativa relativa als mitjans de comunicació.
Els mitjans de masses, les pantalles, s’han constituït com un factor
fals i negatiu d’igualació social, ètica i cultural, perquè
fan servir la fascinació i apel·len a allò que és
instintiu, al pensament ràpid i per tant dèbil; afectant
a grans masses de població que no poden seleccionar, que estan cada
cop més separades de les minories il·lustrades que sí
que seleccionen i es defensen més bé de la dominació
mediàtica.
Quan des d’AulaMèdia
plantegem un i altre cop la implementació de l’Educació en
Comunicació i algú ens inclou -entre el menyspreu i la condescendència-
en el paquet del col·lectius d’ensenyants que reivindiquen més
hores de matemàtiques, de plàstica o de física i química,
responem, amb tot el respecte per aquests companys, que no és ben
bé això el que diem. L’Educació en Comunicació
no és només una assignatura; és, com diu la UNESCO,
un sistema educatiu alternatiu, universal i permanent que necessita un
tractament, un aprenentatge des de l’altre sistema educatiu, el nostre,
els dels professionals de l’educació. En aquest sentit, no en tenim
prou que des de fa un temps un bon nombre de professors i professores a
títol particular, i també diversos centres, hagin fet avançar
l’Educació en Comunicació a les nostres aules, tampoc no
en tenim prou amb el fet que ho diguin les competències bàsiques.
Calen unes accions més decidides des de les institucions, i les
recents accions o inaccions van justament en sentit contrari. La desaparició
del Servei de Mitjans Audiovisuals del Departament d’Educació i
la paràlisi en el compliment de la Llei de l’Audiovisual que assenyala
la necessitat de l’educació en els mitjans de comunicació
en són unes mostres descoratjadores.
En una democràcia tan
desorientada com la nostra, tan mancada de pràctica, participació
i aprenentatge, la manca de l’alfabetització mediàtica encara
tira més pedres, justament, contra l’edifici democràtic,
encara ens submergeix en el fang de la desigualtat, la manipulació
i l’empobriment intel·lectual. |
