| Qui no s'ha assegut, un
dia calorós d'aquest estiu, en una còmoda butaca d'un cinema
refrigerat a veure una tontería qualsevol... una de robots, un romanç
no apte per a diabètics o una de superherois procedents d'un còmic
antic? L'exercici està bé, és sa, ja sigui per a no
patir calor, o per oblidar-te de que aquest any tampoc hem fet vacances
(ja sabeu... la crisi!).
Tothom -en algun moment de
la nostra vida- hem utilitzat el cinema o la televisió per desconnectar
dels nostres problemes, diuen que el cervell utilitza més energia
somiant que mirant la televisió. Sempre he pensat que aquest fet
te més a veure amb la inopsi de les pantalles, que en l'actitud
activa que quasi bé sempre prenem en els nostres somnis.
El professorat que introdueix
el cinema a l'aula utilitza aquest recurs com una eina més per explicar
"amb imatges en moviment" el contingut currícular de la seva àrea.
Però aquest professorat és conscient que el cinema -com tots
els mitjans de comunicació audiovisuals- tenen uns continguts ideològics?
Un discurs ideològic que la majoria de les vegades no es fa aparent,
es a dir, que està "fora de camp".
Malgrat això, caldria
preguntar-nos perquè el cinema ha entrat, per la porta gran, a les
escoles i els instituts. Potser perquè el cinema és un art
(el setè)... i això li dona prestigi? perquè -com
s’atreveix a dir algú- el cinema reflecteix la realitat? perquè
a traves de l'emotivitat que ens ofereix el cinema podem introduir els
continguts que ens interessa impartir?. Les preguntes retòriques
podrien seguir... sigui com sigui el cinema ha entrat a les aules, d'acord,
però l’anàlisi ideològic del seu contingut també?
Encara hi ha un sector de
professorat "telefòbic" que pensa, com el sociòleg italià
Giovanni Sartori, que la "cultura audiovisual, no és cultura" i
que la televisió no ha d'entrar a les aules. Però en la majoria
dels casos aquest mateix professorat sí que acceptaria el
visionament d'una pel·lícula a la seva classe.
Sense voler fer una formula
matemàtica -ja que a l'interior de les aules aquestes fórmules
només funcionen sobre la pissarra- podríem afirmar que la
majoria de les vegades que el cinema entra a les aules és per il·lustrar,
per complementar el currículum. Algunes vegades, algun professor
o professora explica el valor del llenguatge audiovisual, descriu els plans,
els moviments de càmera i la seva funció. Però en
molts pocs casos s'analitza ideològicament el contingut o el discurs
de les pel·lícules.
I així, l’anàlisi
crítica i ideològica dels continguts audiovisuals es queda
esperant fora de l'aula; esperant algun professor o professora que, amb
molt de voluntarisme, el convidi a entrar. |
