Des
que en el primer terç del segle XX van començar les primeres
proves per retransmetre imatges a distància amb la idea que el coneixement
de com eren i vivien la gent d’altres latituds posaria les bases d’una
harmonia o concòrdia universal, la televisió ha sofert una
evolució certament interessant.
Durant
més de quaranta anys la televisió fou un monopoli d’unes
poques cadenes (que a Europa eren de titularitat estatal) que emetien uns
continguts determinats (ficció, informació, concursos, publicitat,
etc.), en uns horaris concrets i força restringits.
Els
primers canvis significatius es van produir entre finals dels setanta i
principis dels vuitanta amb el pas del blanc i negre al color i amb la
introducció del vídeo. A l’estat espanyol, a més,
a la dècada dels vuitanta van començar aparèixer nous
canals analògics –les anomenades televisions autonòmiques
i les privades– que van trencar l’hegemonia de TVE. El comandament a distància
i el zàpping es van convertir en poderoses eines que va estimular
la competència entre cadenes per aconseguir la màxima audiència.
Aquest
fou un primer seguit de canvis. Ara ens endinsem de ple en el segon, propiciat
per l’extensió de la televisió digital, per l’alta definició
i, sobretot, per Internet.
La televisió
a través d’Internet permet una televisió sense horaris, sense
una graella rígida i tancada, sense lligar-se a la pota del sofà.
Es parla que la televisió que se’ns apropa és una televisió
de multitud de canals, dirigits a microaudiències, que permetrà
mirar continguts al gust de cadascú en qualsevol lloc i a qualsevol
hora, des d’un aparell de televisió, des del mòbil, des de
l’ordinador o des d’una consola.
Probablement
tot això va començar amb YouTube que va demostrar
a partir del 2005 que es podia consumir vídeo a través d’Internet
i que tothom que volgués podia produir els seus propis clips i penjar-los
a la xarxa. Una mica més tard van sorgir noves televisions que es
basen en la web 2.0, de banda ampla i social. Es constitueixen al voltant
de comunitats interessades en uns continguts determinats, que opinen, que
participen i que, a la vegada, creen més continguts.
El
següent pas ha consistit en el fet que les televisions generalistes
han anat penjant en les seves webs part de la seva programació com
ara TV3 o TVE,
de manera que donen a l’espectador la possibilitat de fer-se el seu propi
menú, amb els continguts que els interessin, en l’ordre que vulguin
i a l’hora que els vingui de gust. Cadascú es pot fer el seu menú,
sí, però algú ja ens ha cuinat els plats i potser
algun d’aquests plats se’ns segueix indigestant...
Creiem,
però, que no ens hem de deixar enlluernar per aquest desplegament
tecnologic. Una veritable revolució televisiva encara no ha arribat.
És cert que s’estan fent experiències de gran interès
en l’àmbit de les televisions socials o comunitàries. Però
una veritable revolució ha d’incidir en la immensa majoria dels
telespectadors, en la forma com perceben els continguts mediàtics
i en la consolidació de la seva capacitat crítica.
Des
de la creació de TVE l’any 1956, el darrer any ha estat l’any que
s’ha vist més televisió en aquest país: 231 minuts
per persona i dia. Tot això en l’era de la multiplicitat de pantalles:
Internet, xats, mòbil, consoles... El consum de televisió
convencional ha augmentat en un 10 % entre els nens i nenes de 4 a 12 anys,
degut a la nova oferta de canals infantils temàtics de la televisió
digital terrestre, especialment de Disney Channel amb productes
com Hanna Montana; High School Musical o Camp Rock que ens
donen una molt determinada i repetida visió del món. Uns
canals infantils que representen un enorme atractiu pels interessos publicitaris
en un grup d’edat (4-12) tan receptiu als missatges comercials i tan poderós
dins les decisions de compra de cada família.
És
a dir, que el consum de televisió, contràriament a allò
que ens deien diversos analistes que preconitzaven el sorpasso d’Internet,
no només no disminueix sinó que augmenta; i, per tant, la
seva influència en la visió del món que tenen els
telespectadors es reforça. El canvi no realitzat encara, el salt
qualitatiu de la televisió consistiria en l’Educació en Comunicació,
en la formació dels telespectadors, en una ciutadania il·lustrada
davant de l’oracle de la televisió, oracle que directament o indirecta
llaura les consciències de les persones i hi diposita la seva llavor.
|
