Abans de seguir cal dir que plantejar un debat de forma global sobre TIC i educació no sembla bona idea perquè confon realitats tan diferents com l’ensenyament elemental i l’ensenyament per adults; les circumstàncies en quant a necessitats, motivació o coneixements previs, d’un nen o un adolescent no són en absolut les mateixes que les d’un adult. Probablement Internet pot suposar un canvi de forma més substancial en la formació d’adults que no pas en l’ensenyament obligatori. Aquest article, però, es centra en l’obligatori.

Afirmar que l’arribada d’Internet ha de fer canviar el rol del professor pressuposa acceptar dues premisses que des del meu punt de vista són errònies. Primer, suposa l’existència d’un escenari previ amb uns alumnes ansiosos d’informació acadèmica, que cada dia esperen freturosos l’arribada del professor a l’aula perquè es veuen condemnats a que ell sigui el seu únic mitjà d’informació i que amb l’arribada d’Internet es veurien finalment alliberats. Aquesta no és, en general, la realitat. Si fos aquesta, fa temps que tenen a la seva disposició tones i tones de llibres d’on treure informació i contrastar el que diu el professor. 

Segon pressupòsit: considerar que aprendre és només rebre informació i, per tant, oblidar que, com a mínim, hi ha un pas previ (la motivació) i un pas posterior (la construcció del coneixement). La primera premissa era irreal; aquesta segona és potser real -en tant que compartida per un cert nombre de professionals- però equivocada.

Un professor segueix tenint la mateixa obligació de sempre: intentar aconseguir que després d’estar amb ell els seus alumnes siguin millors en el màxim de sentits possible. Per més accés a la informació que tingui l’alumne, el que segueix marcant la diferència és la figura d’aquella persona que coneix els possibles camins perquè ja els ha recorregut abans, que coneix l’alumne perquè s’ha preocupat de saber com són ell i el seu món i que sap combinar aquestes dues coses per motivar-lo, traduir-li el món a un llenguatge que pugui entendre, fer-li descobrir camins ja fets i donar-li eines per fer-ne de nous. La diferència és que amb les TIC té més eines per fer-ho. Però, també, que hi ha tot un nou món per ajudar-los a descodificar: l’anomenada societat de la informació.

En la missió de l’escola hi ha tres conceptes clau: informació, coneixement i reflexió sobre el coneixement. Aquesta actitud reflexiva no acostuma a ser espontània; fer-la adquirir és la funció del mestre, avui i des de sempre. No és només transmetent informació com qui passa el testimoni en una cursa que la Humanitat ha progressat. Informació, coneixement i reflexió sobre el coneixement. I d’aquests tres punts, Internet per ella mateixa únicament millora el primer. 

És cert, els alumnes d’avui tenen a mà més informació que els de fa 20 anys i d’accés més senzill. Però els de fa 20 anys també tenien a la seva disposició enciclopèdies a quasi totes les cases i què en feien? El mateix que fan avui els nostres alumnes amb els recursos digitals si no els forcem a anar més enllà: mirar, copiar i enganxar, o, en el millor dels casos, resumir. Abans fèiem fotocòpies de les il·lustracions i les enganxàvem; ara les copien i imprimeixen en color. La realitat és que als mateixos alumnes que tenen dificultats a entendre l’explicació del llibre, els poses davant la Viquipèdia i, al cap de cinc minuts d’haver tocat i mirat, segueixen tenint les mateixes dificultats.