“El
periodisme seriós es fonamental per a que hi hagi democràcia,
per a que el públic pugui decidir amb criteri a qui votar”. Això
ho deia recentment en una entrevista William Baker, catedràtic de
mitjans de comunicació i entreteniment de l’escola empresarial IESE,
professor de la Universitat Fordham de Nova York entre altres ocupacions.
Podríem, fins i tot, dir, simplement, “per a que el públic
pugui decidir amb criteri”. Decidir sobre qualsevol aspecte, ja sigui personal
o públic; ja sigui decidir i opinar sobre una persona o partit polític
o un programa de televisió o una notícia escrita.
El
periodisme seriós?
Estem
en un moment de molts canvis. D’una banda, el periodisme anomenat “de la
ciutadania” que ha possibilitat l’accés massiu a les eines online
respon a una necessitat de conèixer i transmetre informació
amb molta rapidesa, i visibilitza perspectives de la realitat menys polititzades,
més humanes i de més interès per al gruix de la població
que les que s’han donat generalment als mitjans tradicionals. Però
hi ha el perill de donar massa pes a notícies morboses o sensacionalistes.
Ha de ser des de la professió que s’ha de poder discernir, com diu
la professora del Departament de Periodisme de la Facultat de Ciències
de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona,
Elvira Altés, “quin és l’abordatge més interessant
que cal fer amb una notícia, per evitar que l’impacte vagi a l’estómac.
Com a periodistes, l’impacte l’hem de produir en la intel·ligència.
Hem d’aconseguir reflexió, no emoció”.
Així,
els periodistes hem de treballar per donar informació més
ponderada i fiable, i també més reflexió. Els mitjans
impresos han de reconvertir-se i adreçar-se a gent disposada a entendre
les coses amb una perspectiva més àmplia, perquè el
mitjà digital ofereix immediatesa però no sempre és
segur. D’altra banda, la televisió cada cop és més
espectacle. Augmenten els canals de televisió, però no s’inverteix
en investigació ni en periodistes que elaborin informacions en profunditat;
es potencia la programació de baix cost i que genera benefici immediat.
I és
que la qualitat dels mitjans i del que produeixen va directament relacionat
amb la gestió dels recursos econòmics amb què se sustenten.
Crisi,
en diversos sentits
En
aquest punt hem de parlar de la greu crisi que afecta la professió
periodística en l’actualitat, la més gran que ha sofert el
sector des de la reconversió tecnològica de fa unes dècades,
segons l’últim Informe Anual de la Professió Periodística
editat per l’Associació de la Premsa de Madrid (APM), i que s’ha
traduït, segons dades de l’informe, en la pèrdua del 5,8% de
l’ocupació en l’àrea redaccional dels diaris; o del 10,6%
en l’àrea redaccional dels mitjans audiovisuals. El president de
l’APM, González Urbaneja, qualifica la situació de la professió
i del sector de catastròfica, perquè aquesta és una
activitat professional imprescindible per a la societat que s’ha deixat
caure. El periodisme necesita mesures urgents per poder oferir llocs de
feina de qualitat i produir continguts de qualitat.
A
més, la població hauria de saber distingir entre els mitjans
que inclouen elements de reflexió i contrasten les informacions
i els que no ho fan.
Moltes
vegades en converses amb amistats i col·legues sobre la tele-porqueria,
sobre el per què de l’existència i auge de tants i tants
programes de xafarderies i pseudo-tertúlies, sobre la degradació
que suposen per al periodisme i el propi mitjà televisiu, apareix
el dil·lema: què és primer, l’oferta o la demanda?
Jo afirmo: l’oferta. El públic no es deleitaria ni es creuria aquests
productes si tingués costum de rebre bons continguts, i per tant,
alimentés el seu criteri –la seva facultat de jutjar– i bon gust.
És sabut i acceptat que els paladars s’eduquen; també ho
fan les ments.
Baker
ho va dir clarament: “Hi ha un concepte del qual s’està començant
a parlar, que és l’educació o l’alfabetització en
notícies. És fonamental ensenyar els joves a distingir entre
el bon i el mal periodisme perquè tinguin capacitat crítica”.
I recordem: la possibilitat de ser crítics només es dóna
en democràcia. |
