Mentre
que l'article “¿Què
aporten les tecnologies a l'ensenyament i a l'aprenentatge?” parlava
dels beneficis potencials de les Tecnologies
de la Informació, la Comunicació i el Coneixement (TICC)
en els processos formatius, el present se centra en com les tecnologies
poden afectar negativament l'educació.
En primer
lloc, la globalització dels processos d’e-learning i de les
seves estructures dificulta el seu control i homogeneïtzació.
Per això és necessària la introducció d’uns
estàndards que permetin un marc teòric que avaluï
la qualitat dels processos formatius basats en l'e-learning, ja
que docents i altres persones vinculades a l’univers educatiu dubten sovint
de la qualitat de l’ensenyament basat en l’ús de models virtuals.
De fet, no hi ha uns estàndards que deixin clar si els continguts
i la informació disponibles són fiables, i les institucions
educatives no acostumen a compartir unes estructures comunes que minimitzin
els costos i l'ús de recursos.
D'altra
banda, qui no disposa d'habilitats i coneixements previs sobre l’ús
de les TICC té moltes dificultats per accedir a modalitats d’ensenyament-aprenentatge
(E-A) virtuals. Així doncs, les TICC impliquen un major esforç
inicial de formació per part del professorat i de l'alumnat que
sovint és deficient en tots dos casos, podent arribar a l’analfabetisme
digital, que és una realitat en alguns indrets en els quals
no es dediquen prou recursos per desenvolupar les TICC, fet que produeix
una situació de fractura digital, sovint amb problemes d’accés
a les TICC i de connectivitat. El que cal plantejar-se, doncs, és
si la introducció de l’e-learning suposaria ampliar encara
més aquesta fractura en alguns indrets o contextos.
Com
dèiem, de vegades la manca d‘habilitats i competències
del personal docent en el camp de les TICC perjudica els processos d’E-A
basats en l'e-learning. Això és particularment rellevant,
ja que el professorat és qui lidera els processos esmentats i qui
assumeix sovint altres tasques com ara el disseny de materials o l'administració
de plataformes d’aprenentatge. Per això cal una formació
de qualitat en contextos virtuals i la possibilitat de recórrer
a persones expertes en cas de problemes. Pel que fa a l'alumnat, una altra
qüestió rellevant és que de vegades els serveis de suport
que se li ofereixen no són els més adequats.
A més
dels perjudicis descrits, la introducció de l'e-learning
pot implicar uns riscos. Si es volen evitar, les institucions educatives
han de tenir clars els objectius que pretenen assolir i han de dissenyar
uns processos formatius que incloguin les TICC i que descansin sobre unes
bases tecnopedagògiques i metodològiques clares, tenint
en compte les característiques d’aquests processos i plantejant-se
expectatives realistes, atès que en cas contrari podrien acabar
utilitzant les mateixes metodologies que en els processos d’ensenyament
presencial convencionals, desaprofitant les potencialitats i possibilitats
de les TICC i continuant amb models centrats en el professorat com a transmissor
dels coneixements. Si no s'actua així, l'alumnat pot tendir a l'abandonament
o trobar-se perdut en el procés d’aprenentatge. En aquest cas, la
introducció de l'e-learning suposaria un motiu de descrèdit
en lloc d’aportar prestigi a les institucions educatives.
Un
altre risc derivat de la introducció de l'e-learning és
la possible manca d'accés als processos formatius basats en les
TICC, que pot produir exclusió social i agreujament de la
fractura digital, econòmica i relativa al desenvolupament
de continguts entre els llocs on ja s'ha produït aquest canvi i aquells
on encara no s'ha dut a terme, amb el que això pot significar per
a les persones que hi habiten. A més, l’aïllament propi d'alguns
processos educatius basats en l'e-learning pot comportar alienació
i manca de socialització, o fins i tot desmotivació de les
persones que no veuen les TICC com un element atractiu.
També
podem córrer el perill de no aprofitar totes les potencialitats
tecnològiques i pedagògiques que ofereixen les TICC,
atès que sovint trobem models que exploten només les possibilitats
informatives (per proporcionar, organitzar i compartir informació)
i no les comunicatives i col·laboratives que ofereix l’e-learning.
Un altre risc possible és el de deixar-se portar per les inèrcies
històriques de les institucions educatives, que sovint veuen les
TICC com una amenaça per llurs models d’ensenyament tradicional.
Finalment,
es pot donar el cas que es desenvolupin models i entorns educatius on prevalguin
els interessos econòmics i comercials per sobre dels pedagògics.
Si les empreses editorials s'encarreguen de desenvolupar models i processos
formatius basats en les TICC, és probable que es repeteixin les
mateixes estructures pròpies de l’ensenyament presencial i els llibres
de text. Algunes empreses que desenvolupen mètodes d’ensenyament
destinats a l’e-learning consideren l’educació virtual com
una operació de negocis basada en la llei de l’oferta i la demanda
que es veu reflectida, per exemple, en l'elecció i l’ús de
determinats programes, oblidant els interessos i les necessitats socials,
que són fonamentals en la construcció del coneixement i en
el procés d’aprenentatge.
Després
d'haver observat alguns dels riscos derivats de la introducció de
l'e-learning en l'educació, podem preguntar-nos quins reptes
se'ns plantegen. En primer lloc, les institucions haurien de promoure polítiques
que permetessin l’accés de tota la població als processos
formatius basats en les TICC. A més, caldria aprofitar tot el
potencial que ofereixen les tecnologies per construir un nou model
d’aprenentatge que no se centri únicament en la transmissió
de coneixements i en els continguts, sinó en l'alumnat. Això
comportaria modificar els models pedagògics per adaptar-los
a la incorporació de les TICC i fomentar un canvi de rol en el
personal docent, formant-lo i donant-li suport en aspectes didàctics
i tecnològics perquè incorporés les TICC en la seva
pràctica docent. Aquesta seria una manera d’equiparar els
processos formatius a distància amb els presencials.
En
aquest sentit, és fonamental establir mecanismes i estàndards
que permetin avaluar i acreditar la qualitat de l'e-learning. Això
suposaria definir uns paràmetres que possibilitessin l’avaluació
d'aquests processos formatius i dels seus àmbits: institucional,
dels programes o cursos i dels elements que s’integren (materials, docència,
serveis, biblioteca...), fent que els sistemes de monitorització
desenvolupats no aportessin només dades quantitatives, sinó
també qualitatives.
Tot això
es duria a terme amb l'objectiu de millorar la qualitat tant de
les experiències d’aprenentatge (continguts i pedagogia) com de
l’eficàcia institucional, reduint els costos i incrementant la compartició
de coneixement. L’avaluació i la recerca sobre els efectes
de l’educació virtual en la millora de l’accés, qualitat
i increment de l’eficàcia han d'esdevenir una part essencial de
la planificació per a la implementació d’estratègies
en l’educació virtual. |
