| “Què vols ser de
gran? Metge forense.” Quants de nosaltres de petits volíem ser metges
forenses? O encara diria més: quants de nosaltres de petits sabíem
què eren els metges forenses o la policia científica? En
canvi segur que més d’un ha conegut algun alumne que de gran vol
fer el que fan els protagonistes de CSI o uns anys abans Expedient
X. És només un exemple anecdòtic de la màgia
que poden exercir algunes telesèries en el nostre imaginari personal.
La ficció televisiva, com la literària o la cinematogràfica,
té una enorme capacitat seductora: ens transporta a un altre món
i ens fa viure altres vides, sense arriscar-nos ni moure’ns del sofà.
Les telesèries són
ficció destinada a l’entreteniment, sí, però com qualsevol
narració transmet experiències i dóna models i, per
tant, transmet uns valors. I perquè això sigui així
no cal que la sèrie tingui la voluntat manifesta de transmetre'ls.
Qualsevol sèrie ho fa, però en la majoria de casos aquests
valors no són gens evidents, i sota l'aparença d'una trivial
telesèrie entretinguda per passar l'estona, sense cap profunditat,
ens transmeten de forma implícita i repetida (voluntàriament
o no) una manera d'entendre el món i de jutjar-lo.
Això vol dir que si
un mira tal sèrie pensarà de tal manera? Jo respondria amb
una altra pregunta: tenir al costat un amic que pensa de tal manera farà
que tu pensis igual? Ni sí, ni no, oi? Igual que passa amb un amic,
passar una nit a la setmana amb algú com el Dr. House, Toni Soprano
o Dexter Morgan et desperta certes coses, que alhora segurament seran bastant
diferents de les que et desperta passar-la amb la Teresa de Ventdelplà
o el Chanquete de Verano Azul. I a diferència dels amics,
aquests són personatges dissenyats, construïts i corregits
per desenes de persones, amb les rèpliques dels altres personatges
preparades perquè ells es puguin lluir i tenir raó... i amb
la potent ajuda de tot el llenguatge audiovisual al seu servei per a reforçar-los.
Hi ha moltes maneres de
transmetre uns valors quan s’escriu el guió d’una telesèrie:
donar un model com a normal, o bé donar-lo sistemàticament
com a guanyador quan s'enfronta amb d'altres, o fins i tot donant-lo com
a únic model possible; es pot fer que hi aparegui determinada realitat
o que no hi aparegui; o que quan hi aparegui sigui una font d’harmonia
o bé de conflicte...
Un cas especialment útil
per tractar a l’aula és el de les telesèries que podríem
anomenar costumistes, és a dir, aquelles que suposadament ens ensenyen
la vida quotidiana de gent "normal" i pretenen reflectir la realitat dels
telespectadors que la miren (Ventdelplà, La Riera,
Física
o química, etc.). En aquestes sèries els guionistes hi
plasmen allò que consideren normal (o bé allò que
consideren que ho hauria de ser: el comportament lingüístic
amb els immigrants que apareix a totes les sèries de TV3, parlar-los
sempre en català encara que contestin en castellà, reflecteix
realment la realitat lingüística del nostre país?).
I per això, una bona feina per fer a l'aula és preguntar-nos
si realment aquestes telesèries ens reflecteixen, si realment nosaltres
som com els personatges que hi surten i la nostra vida és com la
seva. Aquesta feina funciona especialment quan ho plantegem amb una sèrie
en què els protagonistes tenen una edat semblant als alumnes, com
per exemple amb Física o química (que tot i que la
majoria d’actors superen abastament la vintena, se suposa que representen
adolescents que estudien a l'institut).
Així doncs, en el
disseny dels personatges i l’escriptura dels guions hi ha una tria i aquesta
tria és ideològica: quan els guionistes pensen un poble “normal”,
amb una gent “normal”, amb idees “normals”, estan triant un tipus de poble,
de gent i idees, i descartant-ne d’altres. Per posar només un exemple
concret: l’església forma part de la vida quotidiana de la gent
normal de Catalunya? Per als guionistes de Nissaga de poder sí
que ho feia ja que un dels personatges era capellà, per als de Ventdelplà
no (sentim el campanar però mai veiem el capellà), i per
als de La Riera un altre cop sí. De fet a La Riera
no n’hi ha només un capellà sinó dos, i alguns dels
personatges protagonistes hi acudeixen per a demanar consell en els seus
afers més íntims i importants. A Ventdelplà
aquest paper el jugaven els amics o algun professional de la psicologia.
Això és una tria ideològica.
En canvi, en les sèries
més “d’acció”, en què hi ha “bons” (amb els quals
l’espectador tendeix a simpatitzar o identificar-se) que guanyen a “dolents”,
una tria cabdal que han de fer els guionistes és determinar amb
quines habilitats o valors els bons guanyaran. Perquè si triem posar
un protagonista com Colombo –un personatge que s’imposa utilitzant únicament
el seu enginy- el missatge és molt diferent que si en triem uns
com els quatre de El equipo A –que imposen el seu criteri a base
de bufetades i trets- o en triem un com els de CSI –que triomfen
amb l’observació i la ciència. Com a personatges guanyadors
que són, tots ells són molt simpàtics (els de El
equipo A no són pas uns macarres; són gent honrada que
lluita per la justícia), però el missatge que ens deixen
al final és molt diferent: El equipo A ens transmet el missatge
implícit que la violència (una violència molt suau
i maquillada, en aquest cas) és la manera de resoldre els conflictes
quan un té raó; a Colombo en canvi la intel·ligència
sempre acaba guanyant a la violència dels assassins.
Així doncs, a part
de fer la tria personal de amb quin personatge de ficció volem compartir
el nostre temps, cal ensenyar al nostre alumnat a saber desxifrar què
hi ha al darrere d’una telesèrie, igual que fem a classe de literatura
amb els textos narratius |
