En primer lloc, ha estat molt curiós d’observar com algunes de les reaccions més virulentes en contra no han vingut dels governs (aparentment els principals perjudicats) sinó d’alguns dels mitjans de comunicació més populars, que han censurat Wikileaks i la seva tasca i sovint han centrat els seus atacs en la figura d’Assange tot desviant l’atenció cap a debats secundaris com si cobrarà més o menys per la seva biografia. I la pregunta que sorgeix és: per què aquesta virulència? Potser perquè ha tret a la llum informacions i vídeos (com els vídeos d’accions de guerra immorals o les filtracions de pressions als tribunals per tapar casos) que tiren per terra les versions oficials difoses per la majoria de mitjans? Perquè posen sobre la taula la pregunta de què han estat fent fins ara aquells que ens han d’informar de què ha passat i no pas del que diu tal govern que ha passat? Perquè posa en evidència aquell periodisme que acut abans als comunicats oficials, als gabinets de premsa dels partits o a les imatges cedides per la policia, que no pas a la investigació de la realitat? O reaccionen ofesos perquè els pren el monopoli de la informació, que tenien repartit entre els grups de comunicació més importants i els gabinets de premsa oficials? O estan gelosos perquè no estan dins del grup de mitjans escollits per Assange per difondre filtracions? O potser perquè dóna la raó a Manuel Castells quan diu que el que més amoïna de Wikileaks és que té la capacitat d’escapar-se de les pressions dels governs, a diferència del que passa amb la premsa?
 

Imatge d'un vídeo de l'exèrcit americà disparant sobre civils a Irak (Wikileaks)

Un atac recurrent a Wikileaks és dir que el que fa no és periodisme. L’atac és absurd perquè Wikileaks no té intenció de fer periodisme, però és molt revelador el fet que alguns periodistes sentin envaït el seu espai perquè, en realitat, sí que és cert que ha fet una cosa que els correspondria a ells: ha tret a la llum fets que els governs volien amagar. I potser per això se senten amenaçats. Perquè en fer-ho ha evidenciat dues coses: que molts d’ells no han fet el que els tocava i que molts d’ells van signar i difondre mentides als seus mitjans.

I això darrer ens porta al segon efecte interessant: com la tasca de Wikileaks pot afavorir la mirada crítica sobre els mitjans. En aquesta revista hem llegit sovint que allò pitjor per a una societat no és la mirada ignorant sinó la mirada ingènua, aquella que digereix sense mastegar i que accepta com a veritat provada tot allò que es publica. La falsedat de les versions oficials en molts casos era una cosa suposada o intuïda per molta gent (a qui no haurà sorprès saber, per exemple, que els governs van fer pressió per aturar la investigació de l’assassinat de José Couso o que el govern espanyol ven armes a governs que després critica). La diferència és que les filtracions de Wikileaks demostren la falsedat de les versions oficials. I això estén una ombra de dubte sobre bona part del sistema. El que eren sospites o suposicions de molta gent ara s’han convertit en proves i demostren que algunes notícies publicades eren mentida. I això sens dubte pot contribuir a fer dubtar a la gent amb una mirada més ingènua i plena de fe en el sistema, a aquells que creuen que la corrupció i la mentida dels governs és una cosa que només passa als thrillers de Hollywood i que, com passa en aquestes pel·lícules, la mentida sempre és descoberta i la honestedat triomfa. Sentir-se enganyats, pot fer que aquesta gent es comenci a preguntar una mica si tot el que llegeix, sent o veu als mitjans és cert. I, en tot cas, dóna més arguments a aquells que afirmen que no tot ho és. 

Dir que hi haurà un abans i un després de Wikileaks perquè els governs ja no podran mentir més impunement sembla massa optimista, per no dir ingenu, però sí que és cert que, tot i els atacs i els intents de desprestigi en contra, l’efecte de la tasca de Wikileaks pot ser a la llarga un granet de sorra més en el costat de la balança dels qui volem una ciutadania crítica.