El film és un document de gran valor etnològic, però sobretot és una peça cinematogràfica fresca, viva, directa, filmada de forma creativa i intel·ligent. Tota l’obra està impregnada d’una expressivitat poques vegades vista: els primers plans de les cares, dels ulls o de les mans de les protagonistes són una veritable simfonia de sentiment i autenticitat.

La veu en off d’una noia tunisiana, Ghalia, que escriu a un dels autors del film, Sàgar, és el contrapunt de les històries que van apareixent. El desig de la Ghalia de viure com una dona lliure que pugui afermar la seva personalitat és el punt d’esperança final per a les dones de Tunísia, que a poc a poc es va intuint en diversos detalls a mesura que el film es va desenvolupant.

Document valuós per treballar la coeducació i la diversitat a les escoles, i que constitueix una obra singular, sense tics, contundent i bella, que mereixeria ser més coneguda i gaudida. 

Per la seva claredat i capacitat d’impacte, reproduïm a continuació les paraules de la cineasta tunisiana, Moufida Tlatli, que Mapasonor ens presenta junt amb el seu treball: 

"La dona al món arabomusulmà ha passat la seva vida sentint que és inferior a l’home i que, per tant, ha de sotmetre’s a ell i malgrat que a mi no m’ho haguessin dit mai, és igual perquè aquestes coses es transmeten de gen a gen, amb aquest silenci terrorífic entre mare i filla que és cent vegades més fort que quan efectivament es diuen les coses.

El dolor que acompanya el silenci és nefast. No solament per a les dones; a la civilització arabomusulmana l’home potser és més víctima que la dona. Perquè encara que aparentment sembli fort, es veu obligat a amagar el seu pudor, la seva fragilitat i la seva sensibilitat. La dona pot recórrer a les llàgrimes, se li permet aquest espai. A l’home àrab se li demana massa."