Ja fa molts anys que els continguts dels missatges difosos a través dels mitjans de comunicació de masses han entrat a formar part del currículum no formal d’infants i adolescents. I ja seria hora que els professionals d’aquests mitjans, degudament formats, n’assumissin la responsabilitat. Com també seria hora que els mitjans de comunicació de masses entressin a formar part del currículum formal. 

El compliment d’aquests dos desigs, però, requereix la cooperació entre el sector educatiu i el comunicatiu. Si el sector de l’educació formal no reclama la presència de l’Educació en Comunicació a les aules, els mitjans de comunicació de masses –que no tots els seus professionals– no tractaran pas d’inserir-s’hi, perquè l’analfabetisme en matèria de comunicació, dins el sistema capitalista imperant, els afavoreix d’una o altra manera. Els qui no es veuen afavorits pel sistema educatiu actual, però, són els infants i adolescents d’avui en dia, que constantment travessen inconscients i manipulables l’abisme que separa les portes de l’escola de la resta del seu món: OTs, Nintendos i Sunnys Delight. 

Els mitjans de comunicació de masses existeixen: són presents, però ofereixen unes realitats a l’espectador que són ficcions, unes realitats llunyanes, ja sigui en l’espai, en el temps o en ambdues coses alhora. És important no perdre mai de vista que els missatges mediàtics són ficcions de la realitat: perquè l’objectivitat periodística és tant fal·laç com l’objectivitat d’aquell que es mira el món des dels seus ulls.

Heus aquí la imminència d’aquesta necessitat d’ensenyar als infants i adolescents a desxifrar críticament el món de realitat fictícia en què viuen. No es pot carregar tota la responsabilitat a la família –que farà prou si els acompanya durant les primeres experiències de recepció mediàtica– ni als mateixos mitjans de comunicació, que no respondran a la crida si no hi ha una autèntica demanda per part del sector educatiu. L’escola, doncs, hi ha de jugar el seu paper d’impulsora. Si l’escola no deixa entrar la realitat, que per molt fictícia que sigui no deixa de ser real, a les aules, els continguts dels mitjans de comunicació entraran a tort i a dret pels ulls dels infants i adolescents a imposar-los la seva pròpia lògica, que no és, precisament, la més democràtica possible.

Les nostres generacions futures han d’alfabetitzar-se també mediàticament, saber llegir i escriure els missatges audiovisuals que els envolten, si volen restar en igualtat de condicions davant el cada dia més potent sector de la comunicació. I reivindicar una Educació en Comunicació no significa, per exemple, vetar des de l’escola la mal anomenada programació teleescombraries, sinó dotar a l’alumne/a-espectador/a de les eines necessàries perquè la vegi a consciència i des de la distància d’aquell que és capaç de llegir entre els píxels de la pantalla. Tot això només és possible si l’escola aposta, d’una vegada per totes, per l’Educació en Comunicació, cosa que va més enllà del mer ús dels mitjans amb finalitats didàctiques.

Mentre alguns mitjans de comunicació públics –i molts professionals dels mitjans públics o privats– van prenent consciència de la seva tasca educativa i rendeixen comptes, més o menys airosament, dels continguts que difonen als seus organismes reguladors, els mitjans de comunicació en general, plenament integrats a la vida quotidiana de l’individu, haurien d’incloure’s sense vacil·lacions al paquet de procediments, actituds i valors que es treballen a l’escola. 

L’Educació en Comunicació pot esdevenir, així, una nova àrea de coneixements amb vocació holística –integradora– que encaixa a la perfecció amb l’alenada actual de fusió entre allò global i allò local. En aquest sentit, es pot desenvolupar un treball interdisciplinar i globalitzador aprofitant la infrastructura dels mitjans de comunicació locals, autèntics bancs de proves de l’Educació en Comunicació.

Tot això es pot fer realitat amb la incorporació a les aules de professionals formats en comunicació, ja sigui com a suport al professorat existent o bé, amb la formació pedagògica complementària adient, com a nous professors de l’especialitat. És clar que també es podria impartir la matèria amb la plantilla actual de professors, després del reciclatge i l’especialització adequats. L’educació dels nostres infants i adolescents és cosa de tots, i de l’engranatge educatiu, encara més! Per ara, potser amb certa il·lusió, però també amb una mica d’optimisme, espero i desitjo que s’aprofiti aquesta nova oportunitat. Ja seria hora!