La invasió
de la Terra per éssers procedents de Mart o d'altres planetes és
un dels temes més utilitzats per la literatura i el cinema de ciència-ficció.
La por a aquestes invasions respon a una mena de moviment d'autodefensa
d'un món en crisi, esquinçat per tensions internacionals
o confós per un model de societat cada cop més inhumà.
Aquests films, aquests relats tracten de ser d'evasió però
reflecteixen, gairebé sempre, tensions i pors latents.
Un cop acabada
la Segona Guerra Mundial, moltes obres de ciència-ficció
van tenir com a tema el perill atòmic, tot recordant les mortaldats
de Hiroshima i Nagasaki. El cinema i les revistes americanes de ciència-ficció
presentaren, durant els anys cinquanta (guerra de Corea, proliferació
de les armes químiques, guerra freda) la invasió del món
per insectes gegantins o els efectes de sorprenents mutacions que amenaçaven
l'espècie humana.
És indubtable,
que quan és parla del tema de la invasió en la ciència-ficció,
s'ha de parlar d'Orson Welles. Aquell vespre del 30 d'octubre de 1938,
quan a les vuit, milions de nord-americans escoltaven la ràdio,
un calfred general va recórrer el país de costa a costa:
la veu dels locutors (Orson Welles i el seu Mercury Theatre) els anunciava
que un meteorit procedent de Mart havia caigut a Nova Jersey: els marcians
atacaven la Terra i utilitzaven el seu raig de la mort. Orson Wells va
sorprendre tot al país amb la seva emissió que adaptava el
text de H. G. Wells, "La guerra dels móns". El terror provocat per
aquesta emissió va ser revelador d'un estat d'ànim col·lectiu.
En aquell moment tots els perills que atemorien el món (imminència
de la Segona Guerra Mundial) es van materialitzar en el programa de ràdio
d'Orson Welles que va provocar una nit de pànic. Els extraterrestres
havien assumit, simbòlicament, el paper d'agressor dels nazis.
En els anys
cinquanta, els agressors de l'espai personificarien l'amenaça dels
soviètics (era la guerra freda). Certament, els films fantàstics
tenen un substrat gens irreal i responen a circumstàncies molt concretes.
Tres anys més tard, Orson Welles tornaria a sorprendre el públic,
aquesta vegada el públic cinematogràfic i sense ensurts,
amb el seu primer film, "Ciutadà Kane".
En línia
d'aquest films d'invasions, però destacant per la seva qualitat,
cal esmentar la pel·lícula "La invasión de los ladrones
de cuerpos" ("Invasion of the body snatchcers", 1956), de Don Siegel. El
film relata l'arribada a la Terra de tavelles o beines d'unes estranyes
plantes. Les plantes, al desenvolupar-se, tenen el poder de substituir
físicament i mental els humans, convertint-se en els seus dobles
perfectes. A poc a poc ocupen centenars de cossos, tot i que hi ha alguns
ciutadans que els comencen a fer front. La intenció de Don Siegel
era la d'elaborar amb aquesta obra una al·legoria sobre l'asfixiant
pressió anticomunista (estem a l'època de la campanya de
la caça de bruixes) que feia el govern, que atemptava contra les
més elementals llibertats, i intentava uniformar ideològicament
els ciutadans. A la pel·lícula, eren robats els cossos; a
la realitat, el que es robava eren les consciències.
Als anys 1978
i 1994, es van realitzar dos afortunats "remakes" d'aquest film, dirigits
respectivament per Philip Kaufman i Abel Ferrara. L'obra de Kaufman, a
la qual ens hi referirem més àmpliament tot seguit, potencia
els efectes especials, deixa de banda les connotacions polítiques;
però posa l'èmfasi en aspectes sociològics. Una possible
lectura d'aquesta pel·lícula, basada en una imaginativa novel·la
de Jack Finney, pot ser entendre-la com una crítica a la incomunicació
i a l'alienació en una societat competitiva, materialista i cada
cop més deshumanitzada.
"Invasion
of the body snatchers" 1978. EUA
Director:
Philip Kaufman
Producció:
Alan Levine
Efectes especials:
Dell Rehaume
Durada: 118
minuts
Intèrprets:
Donald Sutherland, Brooke Adams, Jeff Goldblum, Veronica Cartwright, Leonard
Nimoy i Art Hindle.
Sinopsi:
La pel·lícula comença amb unes belles imatges de l'espai.
Unes estranyes llavors que provenen d'un planeta no identificat van caient
sobre la Terra.
Matthew Bennell
i Elizabeth Driscoll són dos companys que treballen al Departament
de Sanitat de la ciutat de San Francisco. Matthew es pren molt seriosament
la seva feina i treballa de valent per preservar la salubritat ciutadana
i denunciar qualsevol negligència sanitària.
Elizabeth ja
fa dies que està estranyada per unes plantes que apareixen a diversos
indrets de la ciutat, que creixen amb gran celeritat, però que no
aconsegueix identificar. Un dia, al llevar-se, nota com el seu marit, Geoffrey
Driscoll, actua de manera desacostumada. Observa com, misteriosament, llença
al camió de les escombraries un misteriós paquet. Un cop
a la feina, Elizabeth li comenta aquest aspecte a en Matthew. Matthew també
ha viscut un incident rar: l'amo de la bugaderia on va habitualment li
pregunta si és metge, ja que està preocupat per la seva dona;
diu que no sembla la mateixa... Arreu de la ciutat, fins i tot dins del
Departament de Sanitat, hi ha com una atmosfera inquietant.
Elizabeth es
mostra cada cop més desesperada; segueix el seu marit i observa
com no va a treballar, doncs es dedica a recórrer la ciutat amb
personatges desconeguts. Davant d'això, Matthew decideix posar-la
en contacte amb el seu amic David Kibner, un prestigiós psiquiatre.
Elizabeth i
Matthew van a trobar al psiquiatre a la presentació d'un llibre.
Allà troben, també, un amic d'en Matthhew, Jack Bellicec.
També veuen com una dona, en ple atac d'histèria, acusa el
seu marit de no ser el mateix. Elizabeth va lligant caps, i pensa que és
una situació com la seva. El psiquiatre intenta ajudar les dues
dones.
El jove matrimoni
Bellicec regenta un casa de banys terapèutics, on també succeeixen
fenòmens anormals: un client els ha regalat una planta i de la seva
tavella sortirà un cos, rèplica del cos d'en Jack, el marit.
Els Bellicec s'espanten molt i truquen en Matthew. Aquest diu que cridin
al seu amic psiquiatre, i se'n va a casa l'Elizabeth.
Matthew s'introdueix
a casa de l'Elizabeth. Observa com un Geoffrey inexpressiu munta guàrdia
davant la televisió. Troba l'Elizabeth al llit dormint profundament,
amb tota probabilitat narcotitzada. A la part exterior de l'habitació,
entre unes plantes, veu com un altre cos exactament igual que la seva amiga
s'està desenvolupant. Desperta ràpidament l'Elizabeth i se
l'emporta cap a casa dels seus amics Bellicec, que cada vegada estan més
nerviosos. Seguidament, Matthew truca la policia per denunciar que hi ha
un cadàver a casa dels Driscoll.
A la següent
seqüència, la policia, el psiquiatre Kibner i en Matthew són
a casa d'en Geoffrey. El cadàver ha desaparegut. Matthew queda en
evidència. Més tard, ja a casa d'en Matthew,els Bellicec,
l'Elizabeth, en Matthew i el doctor David Kibner parlen de l'afer. El doctor
tracta de tranquil·litzar-los i treure ferro a la qüestió.
En Jack, la seva dona Nancy i l'Elizabeth estan molt alterats. El psiquiatre
no aconsegueix convèncer-los. Després de parlar amb en Matthew,
el qual vol avisar l'alcalde, se'n va. Un cotxe l'espera, Geoffrey i altres
personatges l'esperen. El psiquiatre forma part dels invasors.
Durant la nit
el terror es desferma. Les plantes intenten copiar els cossos dels protagonistes.
Aconsegueixen fugir de la casa d'en Matthew però tota la ciutat
ja està dominada pels invasors que surten de les tavelles. Les trucades
a les autoritat no tenen cap efecte, tothom sembla conspirar contra ells.
A mida que l'angoixa creix, l'amor entre l'Elisabeth i en Matthew es fa
més evident. Són perseguits i les parelles es separen.
En ple deliri,
en Matthew i l'Elizabeth intenten refugiar-se al Departament de Sanitat.
Allí son enxampats pels ultracossos del psiquiatre, d'en Geoffrey,
del cap de policia i, també, d'en Jack Bellicec. El Dr. Kibner els
informa que formen part d'una civilització que prové d'un
planeta moribund i que han arribat a la Terra empesos pel vent solar. Els
intenta convèncer que acceptin la nova situació, ja que evolucionaran
cap a una nova forma de vida nova, més tranquil·la, sense
patiments, sense odi... però sense sentiments! Els ultracossos els
injecten una substància perquè dormin i així pugui
tenir lloc el relleu dels cossos, però en Matthew i l'Elizabeth,
en l'últim moment, aconsegueixen fugir.
En una altra
seqüència aconsegueixen arribar al port. Pensen que podran
fugir amb un vaixell, però s'adonen que els ultracossos estan carregant
tavelles per escampar-les arreu del món. Es separen uns breus instants
perquè en Matthew pugui trobar una manera de fugir. Quan torna,
l'Elizabeth s'ha adormit i ja és una d'ells. Matthew, desesperat,
fuig perseguit pels invasors no sense destruir abans un super-hivernacle
de tavelles.
En la darrera
seqüència del film, veiem com en Matthew, l'Elizabeth i altres
funcionaris treballen en silenci al Departament de Sanitat. Sembla que
gairebé tothom ja s'ha convertit en invasor. Matthew retalla una
informació del diari, sembla potser el més humà de
tots. S'aixeca, mira l'Elizabet i, acompanyant d'una multitud de gent que
circula mecànicament, surt de la feina. En un parc desert, de sobte,
la Nancy el crida i se li acosta. Ella no ha estat caçada. Matthew
la mira fixament i llança acusadorament un crit esfereïdor.
Ell sí que és un ultracòs.
|
ACTIVITATS
1. En moltes
obres de ciència-ficció que tracten d'invasions d'alienígenes,
aquestes invasions són un símbol de la por o de la preocupació
de la societat respecte alguna amenaça més o menys latent.
En aquesta pel·lícula on les tavelles substitueixen física
i mentalment les persones, què creieu que es volia simbolitzar?
2. Segur
que recordeu l'incident de la bugaderia, on l'amo xinès es dirigeix
a Matthew preguntant-li si és metge, perquè està preocupat
per la seva muller. Unes seqüències més tard, torna
a sortir la bugaderia, què diu llavors el personatge xinès?
3. Tècnicament
la pel·lícula té molt qualitat. En una seqüència
dins de l'edifici del Departament de Sanitat, veiem l'Elizabeth i en Matthew
que parlen fluix. De cop i volta la càmera fa un moviment per ensenyar-nos
un treballador de la neteja que està en penombra i que els vigila.
Com s'anomena aquest moviment de càmera? Cap al final de la pel·lícula,
Matthew camina atribolat pels carrers de San Francisco, fa diverses trucades
telefòniques, però ja li contesten els invasors. Quina angulació
té la càmera en aquestes magnífiques imatges a les
que ens referim?
4. Quan
els protagonistes descobreixen la manera d'actuar de les tavelles, Nancy
aventura la possibilitat de que copiïn l'ADN dels éssers humans.
Què és l'ADN? Segons les imatges que surten a la pel·lícula,
com creieu que ho poden fer?
5. El psiquiatre
Kibner, un cop ja transformat en ultracòs, vol convèncer
en Matthew de les excel·lències de la nova civilització
i li diu que vol construir un món més tranquil, sense patiments
ni odi, però també sense sentiments. També la Nancy
diu que se'ls pot enganyar no demostrant emocions ni sentiments. Què
podria representar un món sense emocions?
Text 1:
Uns extraterrestres violents
"La bandera s'agitava,
ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra. Jo era massa lluny per reconèixer
els components de la delegació, però després
vaig assabentar-me que Ogilvy, Stent i Henderson formaven part d'aquest
grup que intentava comunicar-se amb els marcians. Aquest grup petit,
en avançar, havia arrossegat cap endins, com aquell qui diu, el
cercle gairebé complet de persones, i diverses figures negres i
borroses el seguien a una distància discreta (...)
Sense dilació,
feixos de flama, una reverberació blanca que saltava d'un
individu a l'altre, brollaren del grup dispers d'homes. Era com si un raig
invisible incidís sobre ells i esdevinguessin flames blanques.
Com si cada home, d'una manera
brusca i momentània, es transformés
en foc.
Tot seguit,
gràcies a la llum de la seva pròpia destrucció, vaig
veure'ls fer tentines i caure, i els seus seguidors feren mitja
volta i van arrencar a córrer."
H.
G. Wells. La guerra del mons
1.-
Inventeu-vos qui eren Ogilvy, Stent i Henderson. Feu una petita descripció
física de cadascun d'ells, el seu aspecte, la seva edat, la seva
professió, etc.
2.- Canvieu
les paraules subratllades per un sinònim adequat. |
Text 2:
Marcians en un bar
"Lyman miraba
el rostro del periodista, pero de reojo observaba algo invisible que se
movía a lo largo de la barra del bar en dirección a una mesa
de la parte trasera.
- ¿Por
qué ha venido? -murmuró Lyman-. Esto no me gusta. ¿Lo
conoce?
- ¿A
quién?
- Ese marciano.
¿Es el suyo, por casualidad? No, supongo que no. El suyo debía
ser el que se marchó hace un rato. ¿Tal vez se fue para dar
un informe, y envió a éste en su lugar? Quizá, podría
ser. Ya puede hablar, pero en voz baja. Y deje de mirar a uno y otro lado.
¿Quiere que advierta que podemos verlo?
- Yo no puedo
verlo. No me meta en esto. Apáñenselas como puedan, usted
y sus marcianos. Me está poniendo nervioso. Además debo irme.
Pero no se
movió del taburete. Miraba disimuladamente por encima del hombro
de Lyman, hacia la parte trasera del bar, y de vez en cuando observaba
el rostro del propio Lyman.
- Deje de mirarme
-dijo Lyman-. Y deje de observar al marciano. Todo el mundo pensará
que usted es un gato.
- ¿Un
gato? ¿Por qué todo el mundo ha de pensar...? ¿Me
parezco a un gato?
- Estábamos
hablando de gatos, ¿no? Los gatos pueden verlos, muy claramente.
Aun cuando estén sin sus disfraces, me parece. A ellos no les gustan.
- ¿A
quién no le gusta quién?
- A los marcianos
no les gustan los gatos, y viceversa. Los gatos pueden ver a los marcianos...,
¡chis! pero lo disimulan, y esto hace que los marcianos se enfurezcan.
Tengo una teoría: los gatos dominaron el mundo antes que los marcianos.
No importa. Olvídese de los gatos. Esto puede ser más serio
de lo que piensa. Sé que mi marciano se ha ido esta noche, y estoy
convencido de que el suyo es el que se marchó hace un rato. ¿Y
se ha dado cuenta de que ninguna persona de las que se hallan aquí
va acompañada de su marciano? ¿No le parece...-su voz se
convirtió en un susurro-, no le parece que tal vez estén
esperándonos fuera?
Henry
Kuttner. No mire ahora publicat a
la revista
Startling
Stories. Març 1948
1.-
On es desenvolupa aquesta història? Quins personatges apareixen
al text? Quins fets es narren?
2.- Busqueu
a la G.E.C. la paraula "paranoia". A quin dels dos personatges se li podria
aplicar aquesta malaltia?
3.- Elaboreu
un argument que demostri l'enemistat mútua entre marcians i gats.
4.- Imagineu
que avui, un marcià, està assegut a la vostra classe. Inicieu
un petit relat a partir d'aquesta situació on hi aparegui força
el diàleg. |
Text 3:
Un planeta afectat per les obres galàctiques
"Un silenci
colpejà la Terra. En tot cas, era pitjor que el soroll. Durant una
estona no va passar res.
Les grans naus
flotaven immòbils al cel, sobre cada nació de la Terra. Flotaven
immòbils, immenses, pesants, fixes al cel, una blasfèmia
contra la natura. (...)
"Gent de la
Terra, pareu atenció, si us plau -digué una veu (...)
Sóc
el Prostètnic Vogó Jeltz del Consell Municipal de Planificació
de l'Hiperespai Galàctic -continuà la veu-. Com sens dubte
deveu saber, els plans per al desenvolupament de les regions perifèriques
de la Galàxia exigeixen la construcció d'una ruta exprés
hiperespacial a través del vostre sistema solar, i lamentablement
el vostre planeta és un dels que estan afectats per la demolició.
El procés durarà lleugerament menys de dos dels vostres minuts
terrestres. Gràcies".
La megafonia
s'apagà.
El terror de
no comprendre res s'apoderà de la gent de la Terra que esperava.
(...)
"No té
cap sentit fer-vos els sorpresos. Tots els plànols i les ordres
de demolició han estat exposades al vostre departament de planificació
a Alfa Centauri durant cinquanta anys terrestres dels vostres, per tant
heu tingut temps de sobres per presentar qualsevol queixa formal, i ara
ja és massa tard per començar a fer-hi soroll."
(...) Algú
en algun lloc devia haver connectat un transmissor de ràdio, localitzat
la freqüència d'ona i enviat un missatge a les naus vogones,
per suplicar en nom del planeta (...). La megafonia es tornà a connectar
de sobte. La veu estava enfadada. Va parlar:
"Què
vol dir que mai no heu estat a Alfa Centauri? Per l'amor de Déu,
humanitat, si només és a quatre anys llum! Em sap greu, però
si no us molesteu a interessar-vos pels afers locals, és problema
vostre.
Activeu els
raigs de demolició"
"No ho sé
-digué la veu per megafonia-, cony de planeta apàtic, no
em fan cap llàstima."
Es tallà.
Hi hagué
un silenci terrible i paorós.
Hi hagué
un soroll terrible i paorós.
Hi hagué
un silenci terrible i paorós".
Douglas
Adams. Guia galàctica per a autostopistes
- Bé,
quan la ciència-ficció es creua amb l'humor pot produir textos
tan divertits com aquest i, a més, amb una ironia molt afinada.
Us heu pogut adonar que, com en molts relats de ciència-ficció,
aquí s'està fent una crítica a diversos aspectes de
la nostra societat. Quins són aquests aspectes? Feu una llista de
les frases on es fa més evident aquestes crítiques.
|
Text 4
: Gastronomia interestel·lar
"Sí,
los kanamit no eran muy bellos. Parecían mitad cerdos y mitad personas,
una combinación poco atractiva. Verlos por primera vez era horroroso,
y ésta era su desventaja. Cuando algo con aspecto diabólico
llega de las estrellas y ofrece un obsequio, no se tienen muchas ganas
de aceptarlo.
No sé
que apariencia esperábamos que tuvieran los visitantes interestelares;
mejor dicho, los que habíamos pensando en ello. Tal vez ángeles,
o quizás algo demasiado extraño para provocar espanto. Es
posible que ésa sea la razón por la que nos horrorizaron
y repugnaron tanto cuando aterrizaron en sus grandes naves y pudimos verlos
tal como eran.
(...) Había
tres de ellos en aquella sesión de la ONU y, ¡Señor!,
no puedo explicarles lo estrafalario que era su aspecto allí, en
medio de una solemne sesión planetaria: tres rollizas criaturas
que parecían cerdos, con tirantes y pantalones cortos de color verde,
sentados a la gran mesa bajo el podio, rodeados por las apretadas filas
semicirculares en las que había delegados de todas las naciones.
Estaban sentados con el cuerpo muy erguido, mirando educadamente a cada
orador (...)
El kanama se
puso en pie.
- Los motivos
de seres inteligentes -dijo- son muy simples, aunque a veces puedan parecer
muy oscuros, comparados con el complejo desarrollo del universo natural.
Confío, pues, en que el pueblo de la Tierra me entienda, y me crea,
cuando afirmo que nuestra misión aquí es tan simple como
ofreceros la paz y la riqueza que nosotros disfrutamos, y que en el pasado
hemos ofrecido a otras razas de la Galaxia. Cuando en vuestro mundo no
haya hambre, guerras y sufrimientos innecesarios, habremos logrado nuestra
recompensa. (...)
Tradujimos
(mi amigo Gregori y yo, traductores de profesión que trabajábamos
en la embajada kanamit en la Tierra) el título del (primer) libro
kanamit en cuestión de semanas. Era "El hombre: cómo servirlo",
y, obviamente, se trataba de un manual que entregaban a los nuevos miembros
kanamit del personal de la embajada. Por aquel entonces llegaban nuevos
kanamit constantemente, al ritmo de una nave mensual (...)
Resultaba sorprendente
contemplar los cambios que se habían producido en menos de un año.
No había más ejércitos permanentes, ni déficits
comerciales, ni desempleo... Cuando leías un periódico ya
no veías títulos como BOMBA H o SATÉLITE hiriéndote
los ojos; las noticias eran buenas, siempre lo eran. Resultaba difícil
acostumbrarse. Los kanamit estaban estudiando la bioquímica humana
y, según decían en la embajada, estaban ya casi preparados
para hacer públicos métodos que nos convertírían
en una especie más fuerte, alta y saludable. (...) Disponían
de una cura potencial para las enfermedades cardíacas y el cáncer.
Después
de traducir el título del libro no vi a Gregori durante quince días.
Yo me fui a Canadá, aprovechando unas vacaciones largo tiempo retrasadas.
Cuando volví, quedé sorprendido por el cambio que había
sufrido Gregori en su aspecto (...)
- Los kanamit
me han puesto en la lista de pasajeros para la próxima nave de intercambio
-dijo-. A ti también, de otra forma no estaría hablando contigo.
- Bien, pero...
- No son un
pueblo altruista.
Intenté
discutir razonablemente con Gregori. Le dije que la Tierra era un paraíso,
si la comparábamos con lo que había sido antes. Se limitó
a menear la cabeza.(...)
- ¿Y
el libro? -pregunté algo molesto-. ¿Qué me dices de
"El hombre: cómo servirlo? (...)
- He leído
el primer párrafo de ese libro. ¿Por qué piensas que
no he dormido desde hace una semana?
- ¿Y
bien?
Gregori sonrió.
Una sonrisa extraña, amarga.
- Es un libro
de cocina -dijo"
Damon
Knight. El hombre: cómo servirlo.
Galaxy
Science Fiction. Nov. 1950
1.-
Completeu el següent quadre. En la primera columna poseu un adjectiu
sinònim de subratllat, i en la segona un antònim.
|
Adjectivo
sinónimo
|
Adjectivo
antónimo
|
Aspecto
diabólico |
|
|
Visitantes
interestelares |
|
|
Estrafalario
aspecto |
|
|
Solemne
sesión |
|
|
Rollizas
criaturas |
|
|
Cuerpo
erguido |
|
|
Ejércitos
permanentes |
|
|
Pueblo
altruista |
|
|
2.- Després
de conèixer el desenllaç del relat, rellegiu el text i penseu
què volen dir en realitat algunes frases com les següents:
"Cuando en vuestro mundo no haya hambre, guerras y sufrimientos innecesarios,
habremos alcanzado nuestro objetivo" o "estaban ya casi preparados para
hacer públicos métodos que nos convertirían en una
especie mas fuerte, alta y saludable." |
Text 5:
Desastre molt proper
"I
gràcies al tractor, que era capaç d'enfilar-se gairebé
per qualsevol terreny, si bé sempre amb perill de bolcar-se, van
penetrar fins al capdamunt del passeig de Gràcia, on, potser perquè
hi havia hagut edificis relativament més baixos, l'entrada del metro
era practicable. Van davallar-hi, però se'n van tornar a escapar
de seguida, foragitats per la fortor de descomposició que impregnava
els corredors, en alguns llocs gairebé atapeïts de cadàvers.
El de la taquillera havia caigut de front contra el cristall de la seva
garita indemne.
Fora, van prosseguir
fins a la plaça de Catalunya, on les runes havien respectat l'espai
central; tot d'esquelets esparracats hi seien solemnement a les cadires
disposades en renglera sota els arbres morts o vius, car alguns encara
eren verds (...)
I com que la
paret de runes, a l'embocadura de les Rambles, era massa alta perquè
el tractor pogués escalar-la, van tornar a pujar pel passeig, on
ara van trobar-se amb la boca d'un aparcament subterrani al qual van poder
baixar amb el vehicle."
Manuel
de Pedrolo. Mecanoscrit del segon origen
- L'Alba
i en Dídac, són gairebé els únic supervivents
de l'atac d'unes naus extraterrestres a la Terra. En aquest fragment de
la novel·la, estan recorrent Barcelona per trobar menjar i alguns
arxius del saber humà per poder preservar-los. Com més proper
és el desastre, és més espantós. Proveu de
fer una descripció de la Sagrada Família, del Tibidabo, del
Port de Barcelona, o de qualsevol altre indret conegut després d'haver
succeït una catàstrofe. En el mateix text o en un altre, feu-vos
sortir vosaltres deambulant pels carrers.
|
Text 6:
Els marcians de Wells
"Eren els
éssers més inversemblants que és possible afigurar-se:
cossos rodons i immensos, o més aviat caldria dir caps, amb aproximadament
un metre vint centímetres de diàmetre, i cada cos posseïa
a la part del davant un rostre. Aquest rostre mancat de narius -fet i fet
els marcians semblen desproveïts del sentit de l'olfacte-, però
presentava dos ulls molt grans de color fosc tot just sota una mena de
bec molsut. A la part posterior del cap o del cos -em costa escollir el
terme adequat- hi havia una única superfície timpànica,
que des d'aleshores s'ha considerat, anatòmicament, una oïda,
però devia ser inútil en el nostre aire més dens.
Formant un grup a l'entorn de la boca, tenia setze tentacles prims, quasi
semblants a flagells, disposats en dos feixos de vuit elements. Aquests
feixos han rebut el nom, per obra del distingit professor d'anatomia Howes,
de mans. Quan vaig veure aquests éssers per primer cop, semblaven
voler aixecar-se sobre aquestes mans, però, a causa de l'augment
de la força gravitatòria a la Terra, això era impossible.
Certs motius fan suposar que a Mart haurien progressat sobre les
mans sense gaires impediments. (...)
El cervell
ocupava la major part de l'estructura i en sorgien nervis enormes que es
dirigien als ulls, l'oïda i els tentacles tàctils. A més,
hi havia els pulmons, complicats, amb els qual comunicava a la boca, i
el cor i els seus vasos. Les pertorbacions pulmonars provocades per una
atmosfera més densa i una força gravitatòria superior,
eren notòries en els moviments de la pell externa. (...)
I aquest era
el conjunt dels òrgans dels éssers de Mart. Encara que pugui
semblar estrany a un ésser humà, l'aparell digestiu, tan
complicat i voluminós en els nostres cossos, manca als marcians.
Eren caps, només caps. No tenien entranyes. No menjaven ni païen.
En canvi utilitzaven la sang fresca d'uns altres éssers i
la injectaven en les pròpies venes. Jo mateix he vist fer això
i ho explicaré en el seu moment pertinent. (...) Només diré
que la sang obtinguda d'un animal encara viu, en la majoria dels casos
d'un ésser humà, era abocada directament, per mitjà
d'una pipeta, al canal receptor..."
H.
G. Wells. La guerra dels mons
1.-
Després de llegir aquest fragment de H. G. Wells, el clàssic
més clàssic de la ciència-ficció, redacteu
un conte de ciència-ficció. La invasió de la Terra
amb la descripció dels extraterrestres podria ser un bon tema. Podeu
criticar algun aspecte de la nostra societat si voleu, tot fent una paràbola.
Com vulgueu. A l'hora de posar-vos a escriure'l, tingueu en compte el següent:
- Decidiu si voleu redactar el relat en primera o
tercera persona.
- Situeu-lo en l'espai: el vostre barri, el centre
de Barcelona, Londres o Nova York.
- Abans de començar feu un esborrany on consti la
caracterització dels personatges, les fases del re-
lat, els elements que hauran de donar un to fantàs-
tic i sorprenent.
- Possibles il·lustracions.
2.- Tal
com va fer Orson Welles i el seu Mercury Theatre, l'any 1938, adapteu "La
guerra del mons" per a la ràdio. Organitzeu-vos, feu un guió
radiofònic i situeu la invasió marciana a la Catalunya d'avui... |
|
|
|