Però, què hi ha darrera de tot això? Ens aturem a reflexionar una estona de quin model de societat partim? I cap on volem anar? A través de la producció, tenim a les mans enormes possibilitats de construir per deconstruir i sobretot per subvertir. Però ens solen assaltar massa dubtes a l’hora d’exprimir-les i explorar nous camins. En bona part de les línies de treball que s’inscriuen dins l’Educació en Comunicació (si bé amb perspectives una mica diferents però també força coincidents i complementàries) ens aboquem a innovar en mètodes i continguts però ens deixem limitar potser massa pel status quo, i ens preguntem poc per quines opcions de model social prenem partit. ¿Ens hem qüestionat mai si estem prou oberts a què sorgeixin noves representacions o bé només esperem que emergeixin aquelles que ja tenim “consensuades” nosaltres?
 

Des de Teleduca, educació i comunicació fa anys que treballem en aquest tipus d’intervencions fent servir la producció audiovisual (bàsicament formats del món de la televisió i la ràdio) com a eina sòcioeducativa. Des d’un principi, no les hem deixat d’associar mai a la seva vocació pedagògica i fins i tot didàctica lligada als supòsits curriculars, ni tampoc de transformació dels processos cognitius dels infants i adolescents. Però, amb el temps, ens hem adonat que gairebé són tant o més importants qüestions de fons com ara: aprendre a aprendre fent i equivocant-se, els nous esquemes de treball col·laboratiu que podem incorporar i desenvolupar (els rols, les actituds, les habilitats no són fixes ni inamovibles sinó que estan subjectes al descobriment individual i també col·lectiu), el doll d’expressivitat que els ve associada (en disposició d’assumir fins i tot quotes de transgressió i de no valors), i també el treball incisiu de valors estructuradors i relacionals lligats al jo, el nosaltres, els altres i el nostre entorn.

Si partim de donar força als aspectes vivencials i també de la cosmologia on estem tots i totes immersos, no podem esquivar qüestions com la de potenciar el procés per damunt del producte. Això no vol dir descuidar-lo però sí relativitzar-lo perquè, ¿què en farem d’un resultat final de molta “qualitat” que no ha tingut cap vocació de gosadia ni d’optar  per escriure noves vies, amb unes maneres de fer i unes finalitats reflexionades i mesurades; ni que tampoc s’ha plantejat una millor comprensió del jo, el nosaltres, els altres i l’entorn en què vivim? No podem instal·lar-nos únicament en la ingenuïtat de salvaguardar, preservar, protegir però també cal anar en compte i no caure en la simplicitat que els mitjans de comunicació i els discursos que tenen associats són fútils o innocus. Hem de prendre partit. I això vol dir saber trobar els equilibris que ens convenen entre el fet educatiu i el fet comunacional que intervenen en tota activitat o proposta de producció. No ens ha d’espantar treballar des de les sensacions i les emocions per tendir a la raó, i fins i tot convé permetre’ns el luxe de quedar-nos a mig camí d’arribar-hi mentre en siguem conscients. Ens inscrivim dins l’Educació en Comunicació però no oblidem que hi ha qüestions com la desmitificació dels mèdia que no podem eludir ni ometre. ¿Volem uns mitjans de comunicació, unes tecnologies i uns referents de continguts i de valors al nostre servei o com a catalitzadors? ¿Estem o no estem, en definitiva, navegant per l’escola de la vida?