DVD DATUM

Ja pots comprar el DVD DATUM. Les dades, la tecnologia i els drets digitals són els temes que tracta aquesta nova producció audiovisual d’AulaMèdia que coproduïm conjuntament amb la cooperativa La Productora amb la participació de Karma PeiróCecilia Bayo i Gerard VilanovaDATUM te el suport d’1entretantsAcicom del País València i Encontre.cat de Mallorca, i més d’un centenar de “protectors” i “protectores” que han fet possible aquest projecte.

POTS COMPRAR EL DVD AQUÍ

L’ús de la tecnologia

El darrer estudi Encuesta sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares Año 2019 de l’Instituto Nacional de Estadística revela, entre d’altres, que:

  • 9 de cada 10 persones de 16 a 74 anys ha utilitzat Internet els últims 3 mesos
  • El 78,2% de les dones i el 77,0% dels homes utilitza Internet a diari
  • Al 98,5% de les llars hi ha almenys un telèfon mòbil. Al 80,9% hi ha almenys un ordinador i al 50,8%, una tauleta
  • Un 86,7% dels nens de 10 anys utilitza Internet. Als 15 anys ho fa un 98%

La nova tecnologia està ben instal·lada en la societat. En termes generals l’ha fet progressar, ja que li ofereix la possibilitat de millorar els processos d’informació, comunicació i aprenentatge. El mon del coneixement, de l’empresa, de l’administració pública, de l’ocupació, de la mobilitat, del consum, de l’oci, de la cultura i de l’art, de la mobilització social… se n’han beneficiat. Però aquesta possibilitat de millora en moltes ocasions ve acompanyada de problemàtiques derivades del mal ús de les quals no és habitual parlar, almenys fins que ens sentim perjudicats. Conflictes i addiccions apareixen quan aquest ús tan intensiu es produeix en un context on regna l’absència d’esperit crític i de formació específica. Amb aquestes dades demolidores a la mà, es fa difícil pensar que el sistema no hagi previst mecanismes per proveir la població dels coneixements i de les habilitats específiques per desenvolupar-s’hi exitosament.

Tradicionalment, és responsabilitat dels adults preparar els menors per a la seva entrada i evolució en la societat, ja sigui com a pares o com a mestres. Però, en aquesta matèria, qui prepara l’infant? I qui prepara l’adult, que és qui ha d’educar l’infant? Doncs, ningú. Llavors, com podran aquests adults formar els infants si ells són els primers que s’han educat en aquesta matèria d’una manera totalment intuïtiva i escassa, i molts cops empesos pels impulsos d’una seductora cursa tecnològica? Si ens hi fixem bé, un enorme desert educatiu envolta aquesta matèria, de manera que un mon tan complex (i de vegades cruel) com és el d’Internet arriba als menors sense cap límit ni filtre previ.

El codi de conducta tradicional es transforma a la xarxa i hi apareixen noves formes d’actuar. Quin tipus de relacions s’hi estableixen? Per exemple, un amic fet en una xarxa social és igual que un amic fet en el nostre entorn quotidià? I l’amor, s’escampa per la xarxa igual que per la Terra? I el sexe, quines formes i punts de vista pren a la xarxa? Un nou codi de valors, explícit i àmpliament difós a les escoles, hauria d’acompanyar el nostre discórrer pel mon digital. Lamentablement, un concepte clau avui, l’ètica digital, és encara cosa de puristes, primmirats i aixafaguitarres. I, com sempre, la resposta de l’Administració educativa és lenta, inconcreta i ineficaç. Les dades de l’estudi que esmento fan imprescindible un pla de xoc integral que s’hauria d’haver començat a aplicar fa almenys més d’un decenni.

Una solució hauria estat (i encara seria) la incorporació de l’educació mediàtica a l’escola, però aquesta es veu suplantada per una simple educació digital massa tecnologista. Aquesta educació tampoc arriba a la família, que viu amb distància i indiferència l’ús racional de la tecnologia, almenys fins que aquesta renúncia li genera impactes massa persistents o dolorosos. Preguntem-nos per un moment què veu un menor al voltant seu cada dia, de quines referències es nodreix quant a l’ús de la tecnologia. Adults addictes, obsessionats o despreocupats que no aixequen la mirada? Companys d’escola que no coneixen els límits al voltant de l’ús del mòbil i d’Internet? Aparells i serveis configurats d’entrada amb totes les opcions a disposició?

No podem deixar que siguin aquests adults ignorants i addictes els qui ofereixin el seu model als nostres fills. Tampoc els seus iguals, almenys aquells que estan abandonats a la seva sort davant les pantalles. I tampoc les grans companyies de tecnologia i comunicació, que principalment es preocupen per garantir el seu accés a les dades generades d’una manera neta, profunda i sovint tramposa.

Prendre una actitud crítica, responsable i informada és a l’abast de cadascú. No podem esperar que ningú altre ho faci per nosaltres. Avui dia, amb aquest mateix ús tan majoritari i intensiu d’aquestes tecnologies que l’INE exposa, ser un ignorant es converteix gairebé en una elecció.

Gerard Vilanova. Formador i divulgador

L’educació digital crítica, avançada i sobirana

El febrer de 2016 va circular per tot el món digital la imatge d’un Mark Zuckenberg joiós que passejava amb el seu casual wear pels passadissos del World Mobile Congress mentre la resta d’assistents seien abduïts per l’última generació d’ulleres de realitat virtual de Samsung, sense saber que un dels homes blancs, joves i heterosexuals més poderosos del món caminava analògic i desimbolt pel seu costat. Ràpidament la fotografia es va llegir com a prova empírica i metàfora esfereïdora del món distòpic que s’acostava.

Després van venir escàndols polítics com Cambridge Analytica o les multes milionàries a Google per violar la privacitat de menors a través de Youtube i, en paral·lel, el paradoxal culte que nosaltres, la gent normal, rendíem a les GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) a través, per exemple, de les compres compulsives a Amazon malgrat saber que maten a poc a poc el comerç local i maltracten els seus treballadors, o el desembarcament massiu de Google a les escoles, malgrat saber que dipositem les dades de centenars de milers de criatures i adolescents en els servidors d’una multinacional dedicada a l’explotació de dades.

Les GAFAM i els seus altres oligopolis digitals i multimèdia cosins germans (BATX o TUNA) són com el doctor Jeckyl and Mr. Hyde: als usuaris ens mostren serveis punters, utilíssims i divertits com Facebook, Intagram, Tik Tok, Gmail, Drive, G Suite for Education, Fornite o Netflix. I cap endins el que aconsegueixen són dades i més dades que després converteixen en publicitat explícita, feeds manipulats i promocionats, campanyes de bots, fake news, aprenentatge automatitzat, vigilància predictiva, resultats de cerca esbiaixats, immersió narrativa o eines de fidelització com els likes, els onboardings i els epic moments… En definitiva un ventall d’estratègies ideades per poder datificar i collar la nostra vida: lligar-nos, retenir-nos, estudiar-nos, vigilar-nos, controlar-nos i, finalment, influir-nos i decidir per nosaltres.

El que està en joc és ben clar: la nostra llibertat de pensament i d’acció. Aquest és el nus del debat i aquest ha de ser el nus de les solucions. Les institucions poden i tenen el deure d’actuar des de tots els àmbits. Per exemple, desactivant oligopolis, protegint la privacitat de dades i invertint en la seva sobirania i seguretat. Un grup de mares i pares aliat amb el col·lectiu Xnet hem treballat en aquesta línia precisament per aturar el monocultiu de Google a les escoles i protegir la privacitat de dades. Hem alertat al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya del que està en joc i de la seva responsabilitat nuclear de protegir els menors d’edat, una responsabilitat que passa perquè habiliti entorns virtuals d’aprenentatge alternatius al G Suite for Education i al Google Classroom. Malgrat que tot apunta a què la seva és una política d’aliança amb Google, mantenim l’esperança de veure si el conseller i la directora d’Innovació actuen a l’alçada dels temps que corren.

Però si parlem de pensament i llibertat, en l’àmbit educatiu no només parlem de les infraestructures tecnològiques de les escoles sinó també d’educació pròpiament dita, de formar-nos en un ús i un coneixement de les tecnologies digitals actiu i empoderant, crític i emancipador, sobirà i segur. I això passa per superar la fase instrumental (quasi ofimàtica) i tecnòfoba (la que tan sols alerta dels perills) de la formació digital i apostar pels coneixements substantius de la història crítica i els sentits de la tecnologia digital i el desenvolupament empoderant d’eines digitals. En definitiva, o eduquem en una tecnocultura crítica, avançada i sobirana o les multinacionals dels Big Data i la intel·ligència artificial pensaran per nosaltres i pels nostres fills i filles.

Cecilia Bayo

La intel·ligència artificial

Ordinador Mare Nostrum. Foto: Gemma Ribas Maspoch. Wikipedia.

La intel·ligència artificial (IA) està penetrant a tots els sectors, i el de l’educació no es quedarà enrere. Fer aquesta asseveració en temps de confinament pot semblar massa agosarada però la tecnologia ja existeix. La urgència de la pandèmia ens ha obligat a substituir –a correcuita–la presencialitat a les aules per plataformes virtuals. Aquestes ja existien feia anys i s’haurien pogut introduir gradualment, per no agafar-nos ara desprevinguts.

La UNESCO va consensuar l’any passat el document: Artificial Intelligence in Education. Challenges and Opportunities for Sustanaible Development amb 50 països. D’aquest es desprèn que la IA transformarà profundament l’educació, sempre respectant els drets humans i els valors socials. L’anàlisi del big data derivat de les avaluacions, de l’aprenentatge a distància a través de plataformes online, de la interacció entre alumnes i professorat amb el mòbil o de la navegació per webs dibuixarà nous mètodes d’estudi. Els algorismes s’adaptaran a cada estudiant predient la millor manera d’aprendre; seran una ajuda pel professor a les aules; i faran més eficients els recursos d’un centre educatiu, tal com s’explica en el treball de recerca que vaig elaborar sobre la IA a Catalunya: “Intel·ligència artificial. Decisions Automatitzades a Catalunya.”

Podem resistir-nos als canvis, podem allargar en el temps que la intel·ligència artificial formi part de la docència però finalment arribarà. Però atenció! Així com ensenyar habilitats digitals no consisteix únicament a donar una pantalla a l’alumnat; introduir la IA a l’ensenyament no ens eximeix d’entendre el seu funcionament i els millors usos.

Ordinador Mare Nostrum. Foto: Gemma Ribas Maspoch. Wikipedia.

Posar a l’entrada d’un centre escolar un sistema de reconeixement facial –encara que els progenitors hagin donat el seu consentiment–, a canvi de prometre el control dels menors no és una bona utilització dels sistemes intel·ligents. Primer perquè el reconeixement facial no està del tot perfeccionat i s’ha demostrat que confon cares. I segon, perquè la Comissió Europea ha denominat els trets facials “dades sensibles” i mereixen especial protecció, ja que són úniques i irrepetibles com l’empremta digital.

Els algorismes no ens faran millors professors ni els nostres alumnes aprendran més si abans no entenem els riscos, els biaixos, com prenen decisions automatitzades o com protegir els drets digitals bàsics de l’alumnat. En el moment de l’aplicació generalitzada de la IA s’obriran múltiples incògnites i caldrà consensuar nous criteris a partir de les interaccions i resultats. Però de la mateixa manera que no hem de desconfiar de la IA argumentant complexitats que no volem o no tenim temps d’assumir, tampoc podem confiar a cegues en les seves bondats.

Karma Peiró

“La Productora”

No, no era massa còmode amb les mascaretes però calia fer-ho! Després de tants mesos de confinament calia posar la maquinària en marxa i concretar les idees que durant tantes setmanes estaven esperant sobre el paper.

Va ser difícil però finalment vam trobar un racó al Casal de Barri Transformadors per enregistrar les entrevistes que donaran forma al reportatge audiovisual DATUM. Dades, tecnologia i drets digitals. La gent de La Productora va posar fil a l’agulla i en un moment estava muntat el set, la càmera i els focus. Mentre buscaven el millor angle on plantar els trespeus els mirava i pensava… no és la primera vegada que ho fan!

Unes setmanes abans encara estàvem discutint –per correu i per videoconferència– quina forma havia de prendre el reportatge: necessitem plans dinàmics i amateurs? Inclourem plans en vertical, sí o no? (un tema que encara queda pendent decidir). El confinament ens va donar un temps preciós per al debat i la reflexió, però allà calia posar en marxa micros i càmeres, i donar contingut a la forma. Era el moment!

Ja acabades les entrevistes i recollit tot el material en el cotxe de lloguer vam fer una cervesa al bar de la cantonada. El tema de conversa era inevitable: la situació de l’audiovisual. Deien que després de tots aquests mesos parats estaven contents de “tornar a sortir al carrer a treballar”. Vam parlar del passat i del futur de la producció audiovisual, de la manca de suport a les cooperatives per part de les administracions i de les possibles solucions. Conversa de terrassa de bar.

Tornant amb tren a casa vaig pensar que calia donar suport a experiències cooperatives en el camp de l’audiovisual com aquella. Havia estat una bona decisió proposar a La Productora aquest projecte, una proposta simple que s’havia convertit en una coproducció sobre un tema tant actual –i difícil d’abordar– com és l’ús i l’abús de les nostres dades personals. Unes dades que estan en mans de les administracions i de les grans tecnològiques. Vaig recordar l’afirmació de la Marina Garcés: “El control social serà un dels grans guanyadors de la pandèmia”.

Francesc-Josep Deó
Director d’AulaMèdia
(Article publicat a comunicacio21.cat)