L’educació digital crítica, avançada i sobirana

El febrer de 2016 va circular per tot el món digital la imatge d’un Mark Zuckenberg joiós que passejava amb el seu casual wear pels passadissos del World Mobile Congress mentre la resta d’assistents seien abduïts per l’última generació d’ulleres de realitat virtual de Samsung, sense saber que un dels homes blancs, joves i heterosexuals més poderosos del món caminava analògic i desimbolt pel seu costat. Ràpidament la fotografia es va llegir com a prova empírica i metàfora esfereïdora del món distòpic que s’acostava.

Després van venir escàndols polítics com Cambridge Analytica o les multes milionàries a Google per violar la privacitat de menors a través de Youtube i, en paral·lel, el paradoxal culte que nosaltres, la gent normal, rendíem a les GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) a través, per exemple, de les compres compulsives a Amazon malgrat saber que maten a poc a poc el comerç local i maltracten els seus treballadors, o el desembarcament massiu de Google a les escoles, malgrat saber que dipositem les dades de centenars de milers de criatures i adolescents en els servidors d’una multinacional dedicada a l’explotació de dades.

Les GAFAM i els seus altres oligopolis digitals i multimèdia cosins germans (BATX o TUNA) són com el doctor Jeckyl and Mr. Hyde: als usuaris ens mostren serveis punters, utilíssims i divertits com Facebook, Intagram, Tik Tok, Gmail, Drive, G Suite for Education, Fornite o Netflix. I cap endins el que aconsegueixen són dades i més dades que després converteixen en publicitat explícita, feeds manipulats i promocionats, campanyes de bots, fake news, aprenentatge automatitzat, vigilància predictiva, resultats de cerca esbiaixats, immersió narrativa o eines de fidelització com els likes, els onboardings i els epic moments… En definitiva un ventall d’estratègies ideades per poder datificar i collar la nostra vida: lligar-nos, retenir-nos, estudiar-nos, vigilar-nos, controlar-nos i, finalment, influir-nos i decidir per nosaltres.

El que està en joc és ben clar: la nostra llibertat de pensament i d’acció. Aquest és el nus del debat i aquest ha de ser el nus de les solucions. Les institucions poden i tenen el deure d’actuar des de tots els àmbits. Per exemple, desactivant oligopolis, protegint la privacitat de dades i invertint en la seva sobirania i seguretat. Un grup de mares i pares aliat amb el col·lectiu Xnet hem treballat en aquesta línia precisament per aturar el monocultiu de Google a les escoles i protegir la privacitat de dades. Hem alertat al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya del que està en joc i de la seva responsabilitat nuclear de protegir els menors d’edat, una responsabilitat que passa perquè habiliti entorns virtuals d’aprenentatge alternatius al G Suite for Education i al Google Classroom. Malgrat que tot apunta a què la seva és una política d’aliança amb Google, mantenim l’esperança de veure si el conseller i la directora d’Innovació actuen a l’alçada dels temps que corren.

Però si parlem de pensament i llibertat, en l’àmbit educatiu no només parlem de les infraestructures tecnològiques de les escoles sinó també d’educació pròpiament dita, de formar-nos en un ús i un coneixement de les tecnologies digitals actiu i empoderant, crític i emancipador, sobirà i segur. I això passa per superar la fase instrumental (quasi ofimàtica) i tecnòfoba (la que tan sols alerta dels perills) de la formació digital i apostar pels coneixements substantius de la història crítica i els sentits de la tecnologia digital i el desenvolupament empoderant d’eines digitals. En definitiva, o eduquem en una tecnocultura crítica, avançada i sobirana o les multinacionals dels Big Data i la intel·ligència artificial pensaran per nosaltres i pels nostres fills i filles.

Cecilia Bayo