En els inicis d’aquesta nova era ja comencem a entreveure una sèrie de canvis que afecten les estructures socials, econòmiques i culturals. Veiem amb preocupació com l’accés a les tecnologies de la informació i de la comunicació pot provocar desequilibris socials, creant una fractura social entre aquells que tenen oportunitats d’accés i els que no les tenen. Democratitzar l’accés a la informació i donar eines per a l’anàlisi de la informació és un requisit fonamental per evitar l’analfabetisme mediàtic, l’embrutiment cultural i les desigualtats futures.

L’escola ha d’actuar de mediadora entre els infants i joves per una banda, i els grans mitjans de comunicació per una altra (perquè si no ho fa l’escola ningú no ho farà); i per tant requereix una orientació que li permeti ajudar els escolars a tenir criteris ètics davant la informació, davant els mitjans, a escollir i a valorar programes i productes multimèdia.

La societat d’aquests inicis del segle XXI és una societat enormement complexa. Però els grans mitjans de comunicació ens transmeten consignes, visions simples de la realitat; ens transmeten que la complexitat és un valor negatiu. Cal desmentir aquest missatge i donar eines per entendre el món en tota la seva complexitat.

Els qui ens dediquem des de fa temps a intentar impartir una educació audiovisual i en el mitjans de comunicació, observem amb preocupació com cada cop més els alumnes tendeixen a justificar, a sacralitzar els missatges, els estereotips i la ideologia dels mitjans de comunicació dominants, la qual cosa es contradiu amb tenir una bona salut mental i intel·lectual 

Si l’escola assumeix el seu paper d’educadora en comunicació tindrem alguna possibilitat per aconseguir que la tecnologia pugui ser una eina transformadora. Tindrem alguna possibilitat per establir les bases d’un model de societat de la informació que tingui un contingut ideològic basat en l’ètica, la democràcia i la participació.

L’Educació en Comunicació
Avui en dia l’Educació en Comunicació no està present en la gran majoria dels centres educatius del nostre país. Si es fa té un caràcter subaltern i accessori, i sempre per voluntat d’un professor o professora, o d’un equip directiu aïllat. 

Hi ha un document del Departament d’Educació que defineix les competències bàsiques en educació audiovisual i arriba a dir, de manera molt encertada, que “l’educació audiovisual és una competència bàsica que hauria de tenir el mateix nivell que les competències instrumentals”. Després, però, ens trobem, de manera sorprenent, que no tenim ni els recursos ni el temps per desenvolupar l’Educació en Comunicació en les aules.

No obstant això, cada cop són més els sectors socials i les institucions que plantegen la necessitat de l’Educació en Comunicació (vegeu el Manifest per l’Educació en Comunicació: www.aulamedia.org/manifest). Fa poc temps la UNESCO proposava la inclusió de l’educació mediàtica als programes escolars. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), organisme assessor del Govern de la Generalitat, arran del seu projecte de redacció del Llibre Blanc: L’educació a l’entorn audiovisual, sol.licita a les institucions educatives que l’Educació en Comunicació s’inclogui en el currículum obligatori. Fins i tot hi ha escoles que, per pròpia iniciativa, ja es coordinen i uneixen recursos materials i humans per desenvolupar l’educació en les tecnologies de la informació i la comunicació, com per exemple el projecte Trams.

En què hauria de consistir?
Sembla lògic pensar que per impartir una Educació en Comunicació global, cal estructurar-la, fixar-la, donar-li una entitat pròpia, un temps propi en el currículum obligatori.

Al meu entendre caldria la introducció d’una matèria nova, vinculada provisionalment a les àrees de Llengua, Ciències Socials, Tecnologia i Plàstica; que tingués caràcter obligatori durant Primària i la Secundària Obligatòria. 

Quins continguts hauria d’incorporar una Educació en Comunicació?

a) Un aprenentatge en el camp tècnic, en el maneig d’aparells, en tots els estris que configuren la producció de missatges.
b) Una educació en els conceptes, en la història i en la configuració econòmica i política dels mitjans dominadors.
c) Un aprenentatge en el llenguatge audiovisual, radiofònic i de premsa.
d) Però, sobretot, caldria donar elements i criteris als alumnes per conèixer en profunditat com els afecta la comunicació mediàtica, com els influeix, com incideix en la seva visió de la vida, en els seus valors, en les seves actituds socials.

És evident que al professorat actual li cal formació en Educació en Comunicació. Però això no ha de ser ni un obstacle ni una excusa per no introduir l’Educació en Comunicació a curt termini. Després d’un procés de formació no excessivament llarg, el professorat de l’àrea de Ciències Socials (Història i Filosofia) podria fer-se càrrec dels temes, blocs o crèdits que tinguessin a veure amb l’anàlisi de l’estructura econòmica i política dels mitjans de comunicació, amb els de la seva història i, també, amb els aspectes ètics de la seva actuació sobre la societat.

Des de l’àrea de Llengua es podrien assumir els aspectes del llenguatge i els seus recursos, així com l’anàlisi del discurs dels mitjans de comunicació. Mentre que des de les àrees de Tecnologia i de Plàstica es podrien tirar endavant els aspectes més tecnològics i de creació.

És indubtable que caldria resituar continguts de diverses matèries, descarregar-los sobre la nova matèria i fer neteja d’aprenentatges inservibles. I també caldria afegir que, en el futur, seria desitjable crear des dels àmbits universitaris de Periodisme i de Pedagogia la figura de l’educador en comunicació.

Tenim força experiències en Educació en Comunicació. En els darrers anys professores i professors han elaborat, han portat a la pràctica i han avaluat un volum d’aprenentatges suficient per establir, com a mínim, un marc provisional de transició cap a l’Educació en Comunicació.

Aquestes experiències (que van des de l’Educació Infantil fins a Batxilletat) són sumament variades i riques, i apleguen els eixos centrals d’allò que hauria de ser una Educació en Comunicació seriosa: aprenentatges tècnics; coneixements sobre la història i l’estructura socioeconòmica dels mitjans; educació en els seus llenguatges, i lectura i anàlisis crítica dels seus discursos.

Resulta evident que cada cop hi ha una diferència més gran entre el món dels joves fora de l’escola i l’experiència a l’aula. Mentre les experiències socials, professionals i culturals dels ciutadans s’han transformat de manera dràstica en els darrers cinquanta anys, les escoles no s’han adaptat a aquest canvi. Les escoles actuals serien fàcilment reconeixibles per un hipotètic viatger del temps que vingués de la primera meitat del segle XX: en la manera com s’organitza l’educació, en els coneixements que es valoren i en bona part dels continguts dels temaris. 

El paper dels mitjans
Només algunes televisions locals o de barri s’han plantejat de forma seriosa l’Educació en Comunicació, a través d’experiències esporàdiques, per cert amb molt poc suport de les institucions. Pel que fa als grans mitjans de comunicació podem dir que, deixant de banda alguna experiència molt marginal, programes per ensenyar a analitzar, a entendre la informació no existeixen ni han existit. Fins i tot, les cadenes televisives per manca d’incentius comercials han fet disminuir la producció pròpia de programes per a nens i joves. Les emissions actuals adreçades als infants i joves s’han transformat en espais contenidors que difonen produccions internacionals que busquen, gairebé en exclusiva, augmentar els índexs d’audiència. A més, les programacions infantils i educatives es programen en franges marginals de l’emissió, moltes vegades incompatibles amb els hàbits del públic a les quals van destinades.

Si la ”lògica empresarial” es transformés mínimament en una “lògica per a les necessitats socials” i tinguéssim un altre escenari en els mitjans de comunicació, els objectius haurien de ser estimular la producció pròpia de programes infantils, juvenils i educatius; consolidar franges de programació infantil i educativa en horaris adequats; promoure la creació de consells educatius en els mitjans de comunicació; i, especialment, produir programes sobre Educació en Comunicació, que ensenyessin el llenguatge comunicatiu, que donessin pautes per entendre veritablement el discurs dels mitjans, que afavorissin i promoguessin la capacitat comunicativa dels ciutadans, que expliquessin als ciutadans com els influeixen els mass media a l’hora de tenir actituds socials, a l’hora de tenir opinions, a l’hora d’alimentar-se o de vestir-se.