Diuen que l'estadística és la ciència que “demostra allò que prèviament volem demostrar”. Per això no vull començar aquest article amb dades que constatin com n'és de perniciosa o beneficiosa la televisió en la infància i la joventut. Tampoc em vull treure del barret estudis d'universitats estrangeres –això sempre dóna més credibilitat- per demostrar posicions apocalíptiques o integrades pel que fa a la influència social de la televisió, sobretot en els telespectadors més joves. Però vull constatar la mala premsa –mai millor dit- que té la televisió a l'escola. La frase “el que l'escola fa en setmanes o en mesos, la televisió ho desfà en cinc minuts” referida als valors o a les actituds que transmet podria, ben segur, subscriure-la el 90 per cent del professorat.

Per tant, no és cap novetat afirmar que la televisió està desprestigiada en els entorns educatius i ho estarà durant molt de temps si els directius de les cadenes segueixen plantejant la programació de la televisió com un simple espectacle, on tot s'hi val, on s'està més pendent del que fa la competència que de la qualitat del producte. Segur que fer un canvi important és molt difícil, possiblement perquè el sistema televisiu està pervertit per les rutines de producció i pels interessos comercials i polítics. Per això en aquest marc comunicatiu qualsevol “conveni d’autoregulació” o de “corregulació” que es vulgui impulsar des del govern central està abocat al fracàs.

Benvinguda, però, qualsevol mesura de regulació, si això ha de millorar els continguts televisius. Però cal plantejar la qüestió, no només a una banda de la pantalla reclamant una producció de qualitat, sinó que el problema s’ha d’abordar també des d’aquesta banda de la pantalla, si se’m permet dir-ho així. On la responsabilitat del consum de nens i nenes és de la família –com ens recorden constantment els programadors de televisió- i també de l’escola en allò que fa referència a l’educació de la mirada.

Ja sé que aquesta afirmació crea en molts professors urticària; aquestes al·lèrgies tenen diferents motius. Alguns sectors apunten que tots aquests ensenyaments “extracurriculars” sobrecarreguen l’escola de responsabilitats educatives i de propostes que no pot assumir. Però com deia una mestra que treballa l’educació audiovisual amb l’alumnat de Primària “per ensenyar moltes d’aquestes coses tenen uns pares ben guapos, però, ensenyar comunicació, qui ho fa?”

L’alumnat de l’escola del segle XXI no pot ser analfabet dels nous llenguatges que utilitzen les pantalles que l’envolten, no sols la pantalla de televisió sinó la d’Internet o d’altres. El sistema educatiu d’aquest segle no pot seguir d’esquena a les pantalles, no pot plantejar una educació que es quedi en la pura descripció de la funció dels mitjans de comunicació o de l’esquema emissor-canal-receptor. Es fa urgent la capacitació audiovisual de l’alumnat, una capacitació per poder realitzar una lectura del missatges mediàtics i al mateix temps tenir els coneixements bàsics per poder crear-los. És a dir, una educació per entendre i “sobreviure” en l’ecosistema comunicatiu en el qual vivim.

Però la realitat, el dia a dia, de les escoles i instituts queda molt lluny d’aquesta proposta de formació en comunicació. Malgrat que l’educació audiovisual es considera com part de les competències bàsiques, tot allò que no és prescriptiu queda aturat en el voral. És el voluntarisme del professorat el principal motor de les iniciatives d’Educació en Comunicació, tant a Primària com a Secundària, unes propostes d’innovació educativa que necessiten l’urgent reconeixement del Departament d’Educació per aconseguir la seva consolidació. 

En vista d’aquesta situació, des d’AulaMèdia hem impulsat un Manifest per l’Educació en Comunicació (www.aulamedia.org/manifest), signat per més de trenta entitats –entre associacions, col·lectius, federacions d’associacions de pares i mares, sindicats d’ensenyants i de periodistes, etc.- amb la intenció de sensibilitzar els diferents sectors socials implicats en l’Educació en Comunicació. Però, sobretot, per reclamar que l’administració educativa i els mitjans públics del país entomin la responsabilitat d’impulsar una formació en comunicació, com fan altres països europeus.

Del manifest cal destacar, en els aspectes educatius, la necessitat “d'establir un temps-espai per l'Educació en Comunicació a l'ensenyament obligatori”. Manifesta la necessitat de materials didàctics que desenvolupin l'anàlisi crítica dels continguts, així com “una dotació tecnològica audiovisual en tots els centres docents, sobretot en el camp de la producció dels mitjans” ja que “la tecnologia educativa no ha de servir només per a la reproducció sinó que hauria de possibilitar la producció de documents mediàtics” per part de l’alumnat. 

Altres aspectes que proposa el manifest són: “Acompanyar la figura del docent amb suports professionals complementaris per al ple desplegament de l'Educació en Comunicació, inspirats en la figura de l'educomunicador/a”. Un altre aspecte clau en la implementació de l’Educació en Comunicació és la necessitat d’impulsar programes de formació del professorat en l’aplicació didàctica dels mitjans, però sobretot en l’anàlisi crítica dels continguts mediàtics. 

El text també fa propostes en el camp comunicatiu, com la posada en marxa de  “programes d'alfabetització comunicativa realitzats des dels mitjans i destinats a tota la ciutadania” o la creació de “consells educatius en els mitjans de comunicació que representin un marc per a la cooperació entre les institucions mediàtiques, educatives i familiars”.

De propostes i idees ,n’hi ha moltes... Però per la implementació de l’Educació en Comunicació de manera generalitzada cal alguna cosa més que el voluntarisme del professorat, cal voluntat política. Ailas! Paraules màgiques aquestes!