En aquest context, ¿l’educació ha de canviar els seus plantejaments o ha de seguir amb els seus continguts que ens aboquen que sigui un simple magatzem de nens i nenes, un simple magatzem d’estudiants?

Semblaria raonable pensar que l’educació hauria de ser un procés a través del qual les persones adquirissin la capacitat de redefinir constantment la qualificació necessària per a una tasca determinada. Una educació que permetés reprogramar-se cap a unes feines en canvi constant del procés de producció. Una educació, a més, que dotés de criteris ètics i analítics davant el fet comunicatiu. Tots sabem, però, que l’educació avui està molt lluny d’aquesta línia. Ni és això, ni és capaç d’explicar els mecanismes de transmissió del llenguatge comunicatiu perquè el ciutadà sàpiga què li volen dir realment, què li volen vendre.

El somni de la Il·lustració, que la raó i la ciència resoldrien els problemes de la humanitat, queda avui en entredit per la greu contradicció entre el nostre extraordinari desenvolupament tecnològic i el nostre subdesenvolupament social, cultural i educatiu.  Les batalles culturals són les batalles del poder a l’era de la informació. Es lliuren primordialment en els mitjans de comunicació. El poder, com a capacitat d’imposar formes de pensar i models de conducta, radica en els grans mitjans de comunicació. Cal que els docents en siguin conscients quan es plantegen la seva tasca educativa i que es dotin dels instruments adequats.

Sortosament, des de diferents àmbits estem assistint a un procés important de reflexió entorn la necessitat d’una Educació en Comunicació, d’una educació que s’adapti a la nova realitat de la informació i de la comunicació. La redacció per part del Consell de l’Audiovisual de Catalunya d’una llibre blanc, "L'Educació a l'entorn audiovisual", amb propostes concretes;  les Jornades del Projecte Educatiu de Ciutat sobre comunicar i educar; l’aparició d’iniciatives de cooperació entre escoles per desenvolupar les TIC, com el projecte TRAMS  ; la recent creació de la Taula per l’Educació en Comunicació o l’increment de la difusió de la pròpia revista digital d’AulaMèdia, són elements que ens indiquen que alguna cosa es mou per aconseguir estructurar i donar entitat pròpia a una autèntica Educació en Comunicació.

Cal, però, seguir treballant en aquesta direcció, cal convèncer els ensenyants, els pares i mares i les instàncies dedicades o relacionades amb l’educació perquè accelerin el procés d’implantar uns nous continguts i unes noves vies d’aprenentatge, com ara l’Educació en Comunicació, que concordin amb la realitat.

Davant la paràlisi i la manca de reflexos de l’educació, cal afirmar que no hi ha res que no pugui ser canviat per una acció social conscient i legitimada per l’objectiu d’aconseguir infants, joves, ciutadans actius, crítics i proveïts d’un bagatge educatiu que els permeti entendre i dominar l’avenç tecnològic del nou segle. Només uns ciutadans informats, actius i amb capacitat de comunicar aconseguiran que els mitjans de comunicació deixin de ser el missatge i es constitueixin en missatgers.