Personalment,
em provoquen un estupor extraordinari aquelles opinions frívoles,
superficials, irreflexives, en ocasions; però també corporativistes
i sectàries que desqualifiquen els canvis en el currículum
escolar obligatori. "No podem posar en el currículum cada cosa nova
que surti". "Pobres nens, ja no aguantarien més assignatures", acostumem
a sentir. És curiós, perquè si els continguts escolars
no tenen present "allò nou que surt", si no són permeables
als canvis socials i tecnològics del nostre accelerat món,
¿són útils als ciutadans del segle XXI?, ¿què
és en realitat allò que "no aguanten els alumnes"?
¿El currículum s'ha de dissenyar
per donar eines, coneixements i principis als alumnes o per fer que els
professors puguin seguir explicant allò que van aprendre fa trenta
anys, en una altra realitat, i que tenen apuntat en manuals de tonalitat
groguenca?
Estic convençut que la comunicació
"no és una cosa nova que surt". No és només l'element
principal de les activitats de la realitat actual, sinó la "ideologia"
que domina la nostra contemporaneïtat. La comunicació, en pocs
anys, ha transformat la nostra vida quotidiana i la nostra pràctica
professional, les nostres cases, les nostres formes de relació interpersonal
i social i les nostres maneres de reafirmació personal. Ha modificat
els nostres comportaments, els nostres processos cognitius i la nostra
percepció de la realitat.
Un determinat model comunicatiu, el que patim,
modela conductes, valors i pautes. Desinforma, aliena i embruta les ments.
¿Amb nom de què hem de seguir arrossegant un currículum
de ferro, inflexible e insensible?. L'educació obligatòria
no pot estar massa temps fora de joc, perquè pot baixar a tercera
divisió.
La majoria d'experiències d'Educació
en Comunicació posen l'accent en establir estratègies perquè
el consumidor de productes comunicatius sàpiga descodificar les
imatges i els sons que li presenten, i faci una lectura que impliqui una
interacció de competències diverses: llenguatge, imaginació,
treball estructurat, habilitats expressives, visuals i espacials que conformen
tot un autèntic nou programa educatiu.
En un primer moment, qui rep una Educació
en Comunicació desxifra les imatges i els sons que té al
davant i, a continuació, es fa preguntes sobre el seu significat.
L'aprofundiment en la lectoescriptura comunicativa porta a l'elaboració
de missatges i productes comunicatius i, per tant, a la comprensió
dels mecanismes i de la lògica dels mitjans de comunicació.
L'Educació en Comunicació representa
un veritable entrenament per a les activitats de la vida pràctica.
És evident que la necessitat de dominar les tècniques i la
rapidesa amb la que canvia la tecnologia en el nostre món fan indispensable
el domini de la lectura gairebé per a totes les accions de la vida.
Lectura crítica i analítica de les comunicacions audiovisuals,
escrites i orals. |
|
Ramon
Breu Professor de Secundària
i redactor d'AulaMèdia.
|