A
principis de juliol passat, el flamant director general de gestió
d’Antena 3 deia textualment que un dels grans objectius de la cadena havia
de ser “posar espectadors al servei dels anunciants”. La frase és
antològica i significativa, perquè explica clarament la idea
que tenen del mitjà els alts directius dels grans canals de televisió.
La qüestió és aquesta, davant els mitjans de comunicació
què volem ser, consumidors en el sentit més brutal del terme
o ciutadans actius i crítics que es senten interpel·lats
per obres audiovisuals, que saben analitzar-les i gaudir-ne.
Cal situar els mitjans de comunicació en
el centre del debat educatiu, social i polític, perquè els
mitjans de comunicació, avui, als inicis del segle XXI, vertebren
la societat. La comunicació i la tecnologia han modificat profundament
la nostra imago mundi. La brúixola per anar per aquest món
ha canviat i no ens deixen que ens n’assabentem. Ens cal una política
que garanteixi la sostenibilitat en la comunicació, que doni als
ciutadans i ciutadanes les eines necessàries per descontaminar,
per desempastifar la seva intel·ligència i la seva dignitat;
per fer valer els seus drets a la informació i a l’entreteniment
davant el panorama mediàtic que suporten.
L’escola ha d’abandonar el seu gran pecat original
que és la burocratització. Per sobre dels obstacles burocràtics
o corporativistes han de prevaler les necessitats socials. Les administracions
educatives i el professorat han d’entendre que representa una gran manca
de responsabilitat seguir amb esquemes i continguts educatius que poc tenen
a veure amb la nova societat de la informació on vivim des de fa
uns anys. Cal que siguem conscients de la pèrdua progressiva de
pes de qualsevol tasca docent enfront les pautes i els models mediàtics
actuals, enfront l’hegemonia cultural dels mitjans.
Resulta desesperant la ceguesa i la
mudesa de partits polítics, intel·lectuals o de les
autoritats educatives davant les noves realitats; perquè avui a
les aules tenim un nou tipus de nens i nenes, de uns nois i noies
que tenen unes sensibilitats i unes percepcions diferents a les que
fan referència programes, temaris o assignatures que s’apliquen
cada dia a les aules. Els ciutadans tenen dret a saber utilitzar els estris
i les eines del seu temps, tenen a dret a saber interpretar i analitzar
adequadament els missatges del seu temps que els arriben.
Davant el poder i la influència cada
cop més aclaparadors dels grans mitjans, especialment dels grans
canals de televisió, davant la matusseria, la prepotència
o l’obsessió per l’excés, la frivolitat o la vulgaritat,
cal reivindicar una nova dinàmica comunicativa que passi per una
autoregulació ètica dels mitjans, però sobretot, per
una Educació en Comunicació a les escoles que doni als alumnes
criteris ètics i instruments d’anàlisi. Una Educació
en Comunicació que promogui la responsabilitat social i l’autonomia
personal.
L’impuls de l’Educació en Comunicació;
la suficient dotació de temps i de tecnologia als centres
educatius per a la creació comunicativa dels alumnes; la formació
del professorat en les noves tecnologies de la informació i de la
comunicació des d’una perspectiva no només tècnica
sinó també analítica; la creació de consells
educatius en els gran mitjans de comunicació públics i privats
o la creació de canals educatius serien camins adequats per
poder respirar aire pur, per poder aconseguir una sostenibilitat comunicativa
.
enim amb submissió. |
|
Ramon
Breu
és professor de secundària en l'escola
Solc i membre de la redacció d'AulaMèdia.
|