“El
Parlament Europeu proposa introduir una assignatura d'educació
mediàtica a les escoles europees”, després de tants anys
treballant en aquest sentit, realment fa il·lusió llegir
notícies com aquesta. No, no és cap broma, ho podeu consultar
aquí.
Quan vaig
llegir la notícia, vaig pensar en les desenes de converses, potser
centenars, escoltades en assembles i en diferents reunions de professorat...
on hi havia por de demanar una àrea pròpia per l'educació
mediàtica. Vaig pensar en tots aquells "companys" que, malgrat que
volien renovar la pedagogia, deien que demanar una assignatura per Educació
en Comunicació era "enrrocar-se". Deien que no podíem demanar
més assignatures, que el que calia era treballar "l'audiovisual
de forma transversal". Tot això succeïa pocs cursos desprès
que la LOGSE introduís, per primera vegada a l'ESO, la Tecnologia
i la Música, poc abans de demostrar, amb estudis empírics,
que la transversalitat audiovisual era una falacia, un assaig de laboratori.
Tot això succeïa anys abans que una nova assignatura entrés
en el currículum de tercer i quart d’ESO: l'Educació per
la ciutadania.
Encara
fa pocs mesos, en una reunió (no direm en quin número de
la Via Augusta erem... perquè es diu el pecat i no el pecador) es
defensava, aferrissadament, la transversalitat de l'audiovisual... de fet
la LOE també ho fa, és clar!
Sorprèn
que una institució, diríem... molt institucional, com és
el Parlament Europeu, proposi per 583 vots a favor, 23 en contra i 4 abstencions
una assignatura -és a dir, un temps concret i un espai determinat-
per estudiar la comunicació en “tots el nivells educatius". Ara
penso/sento que no estàvem tant bojos aquells que, des de fa quasi
dues dècades, demanem una assignatura d'Educació en Comunicació
o d'educació mediàtica.
En
definitiva, el que volem amb l'Educació en Comunicació és
introduir les Ciències de la Comunicació al sistema educatiu
per la porta principal i no per la porta de servei. Volem que l'alumnat
estudiï comunicació juntament amb les altres ciències,
com les ciències socials, les ciències de la naturalesa,
etc.
Cal
seguir caminant, cal exigir polítiques concretes per poder avançar
en aquest sentit, perquè, desenganyem-nos, encara falta un bon tros
per arribar-hi!. Però vista aquesta i d’altres iniciatives europees,
ara té més sentit que mai reclamar, a curt i mig termini,
polítiques educatives per implementar l'Educació en Comunicació
de forma efectiva o demanar el desenvolupament de la Llei de l'Audiovisual
en aspectes com la capacitació audiovisual. En definitiva, proposar
una educació global que desenvolupi una mirada crítica
en la ciutadania.
Esperem
que les institucions educatives -ara que ho diu el Parlament Europeu- mirin
amb més bons ulls l'Educació en Comunicació com un
tema a treballar en totes les aules; o això és somiar truites?
Potser sí, potser una vegada més, l'administració
mirarà cap una altra banda. És clar que davant d'aquesta
actitud sempre ens queda la insubmissió educativa.
|
