| Des
del professorat seriosament preocupat per l’Educació en Comunicació
sovint ens preguntem, com és que després de més de
cent anys d’imatges audiovisuals, les nostres societats no han pogut normalitzar
l’alfabetització en aquestes imatges. Per què en plena societat
de la informació no hem pogut articular l’Educació en Comunicació
a l’escola obligatòria? Per què no hem pogut formar encara
ni una sola generació de nens i nenes lliures i il·lustrats
en la comunicació? Per què després de tants anys de
peticions de la UNESCO als governs del món perquè articulin
polítiques educatives universals per educar en els mitjans de comunicació
aquests contesten amb el més absolut silenci? ¿Per què
les nostres institucions miren cap a una altre cantó davant la Llei
de l’Audiovisual que disposa que els mitjans han d’alfabetitzar en comunicació
o davant la declaració del Parlament Europeu quan proposa una assignatura
sobre educació mediàtica a l’escola obligatòria?
En
ocasions, aquestes institucions ens diuen que ens preguem les coses amb
més filosofia. Potser sí que les respostes les hem d’anar
a trobar en la filosofia. AulaMèdia ho hem fet i hem girat la mirada
cap a un filòsof del Segle de les Llums. (Ens calen moltes llums
per aquesta qüestió, pensem).
En
aquest sentit, hem començat a trobar respostes en l’obra d’Immanuel
Kant, concretament en el seu opuscle publicat el 1784 Resposta a
la pregunta ¿què és la Il·lustració?
on ens deia que la minoria d’edat no respon al fet de tenir més
o menys anys, sinó a la incapacitat d’usar la raó per un
mateix, doblegant-se a allò que diu un altre, acceptant voluntàriament
aquesta dependència. En canvi, un il·lustrat és aquell
que pensa per un mateix.
Dos són
els enemics principals de la Il·lustració: les esglésies
i els estats. Avui d’esglésies n’hi han de moltes classes i segurament
Kant ens parlaria de les esglésies mediàtiques que són
les cadenes de televisió dominants que prediquen el no raoneu,
perquè per aquest camí no arribareu enlloc, heu de creure
en la paraula nostra tal i com us la comuniquem perquè només
això us proporcionarà un plaer immediat.
Més
complexa és la relació entre l’estat i la Il·lustració.
Sense llibertat de pensar, sense llibertat d’actuar no es poden desenvolupar
les ciències, la indústria o el comerç, factors que
afavoreixen la potència del mateix estat. El fet que cada cop més
ciutadans pensin per si mateixos, tinguin iniciativa, afavoreix el benestar
general, però també afavoreix una crítica de l’ordre
social establert i l’aparició d’alternatives a aquest ordre social.
Per a l’estat, la Il·lustració resulta tan indispensable
com a la llarga perillosa per a les estructures de poder. En aquesta perillositat
hem de començar a trobar les causes de l’absència d’aquest
aprenentatge crític en comunicació; perquè els mitjans
de comunicació –no descobrim res- són un element estratègic
en el manteniment de les estructures de poder.
On
hem d’acabar de trobar les causes de la manca d’aquesta educació
comunicativa? Indubtablement, en la institució educativa. L’escola
no està adaptada, com institució, al segle XXI. Encara és
una escola antiga, que no ha adaptat els temps, els espais, els objectius,
els continguts, les formes d’ensenyar i aprendre a la nova situació.
És una superestructura molt rígida, burocràtica i
de gestió; que segueix la inèrcia de l’imperi del paper i
del llapis, del guix i la pissarra; que per exemple és incapaç
de liderar dinàmiques de transformació educativa o de debat.
Com per exemple el debat de pensar quina ha de ser la renda cultural bàsica
d’un ciutadà del 2020 o del 2025. Creiem que el milió llarg
d’alumnes de l’escola obligatòria de Catalunya tenen el dret a ser
educats en la cultura del seu temps des d’una perspectiva crítica
que els permeti pensar per si mateixos.
El veritable
canvi substancial de la televisió i dels seus continguts arribarà
en el moment en què els telespectadors, la ciutadania pugui pensar
per si mateixa, disposi d’un aprenentatge en els llenguatges de la comunicació
i gaudeixi d’experiència en l’anàlisi crítica dels
mitjans de comunicació. Una Educació en Comunicació
que ens doni eines per explicar per què passa allò que passa,
i per què se’ns presenta d’aquesta forma.
Quan
parlem d’anàlisi crítica, volem precisar, no només
ens referim a ser conscients de la toxicitat de determinades cadenes, no
només ens referim a descobrir els engranatges embrutidors i alienants
de la telescombraries. També consisteix en poder conèixer
i gaudir de la narrativa audiovisual i en alfabetitzar-nos en el llenguatge
de les imatges audiovisuals en moviment, el llenguatge més universal,
més poderós, però a la vegada més apassionant,
suggeridor i expressiu del nostre temps.
Ens
cal un corpus teòric i una metodologia per aquesta anàlisi
crítica, però no partim de zero. Hi ha tota una feina feta
des de fa temps i renovada constantment per diversos professionals i entitats
educatives.
¿Com
saltar d’una societat on es pensa segons models imposats a una societat
il·lustrada on s’ensenya a pensar per un mateix? Kant deia que aquest
procés és molt lent, però un cop consolidat l’hàbit
de reflexionar des de la llibertat i del coneixement, aquest procés
és imparable. L’Educació en Comunicació s’inscriu
de ple en aquest procés.
|
