Venim d’una
esperança “frustrada” com és la LOGSE i anem cap un
horitzó “frustrant” com és la Ley de Calidad.
L’Educació en Comunicació a la
LOGSE
La LOGSE va rebre el suport incondicional d’un
sector del professorat, malgrat la manca de recursos per a la seva implementació,
un dels motius clau del seu fracàs. Un altre motiu va ser la posició
en contra d’un (altre) sector del professorat, concretament de Secundària,
que va començar la contrareforma el mateix dia que entrava en vigor
la LOGSE.
La LOGSE ha donat poques eines per desenvolupar
l’Educació en Comunicació a les aules. Hi cabia la possibilitat
de desenvolupar una Educació en Comunicació parcialment (educació
audiovisual), de manera descriptiva i excessivament tecnològica.
És a dir, una Educació en Comunicació NO global.
El professorat predisposat favorablement al desenvolupament
de l’Educació en Comunicació ha hagut d’aprofitar les escletxes
de la LOGSE i d’aplicar un gran dosi de voluntarisme per fer-la arribar
a les aules. Però aquestes escletxes, que a l’ESO són principalment
els crèdits variables (ESO), amb la Ley de Calidad quedaran francament
reduïdes. En aquest curs s’hi ha començat el procés,
i se’n preveu la futura desaparició.
Una altra escletxa ha estat l’Eix transversal
d’Educació audiovisual, el qual malgrat que fos parcialment desplegat
a l'Educació Primària s’hi ha pogut desenvolupar gràcies
a la “dúctilitat” de la seva organització. En canvi, a l’Educació
Secundària, a causa de la seva tendència a la ”verticalitat”
organitzativa, la integració de l’Eix d’Educació audiovisual
no s’ha fet efectiva.
El desenvolupament de l’EC a través de
les àrees comunes (llengües, tecnologia, Educació visual
i plàstica) ha portat una fragmentació d’objectius que en
res ha afavorit un tractament didàctic coherent i global de l’EC.
Altres vies per implementar l’EC com són
la seva integració al Projecte curricular (PCC) o els Plans estratègics
de centre, són vies molt pocs utilitzades.
Cap d’aquestes vies assegura que tot l’alumnat,
en acabar l’ESO, tingui uns coneixements bàsics sobre Educació
en Comunicació (capacitat d’anàlisi crítica sobre
els continguts i el coneixement de la producció), ja que són
aleatòries i no generalitzades: la franja variable és diferent
a cada centre, la formació del professorat no és homogènia,
la sensibilitat dels claustres i les direccions són diverses, manca
de dotació de tecnologia educativa (sobretot en la producció)
als centres, etc. Per tant, estem creant un nou analfabetisme, l’analfabetisme
dels llenguatges audiovisuals i de la comunicació mediatitzada,
en la majoria de l’alumnat.
Cap on “podem” anar?
Davant les moltes dificultats per implementar
l’EC (disseny i organització curricular, dotació tecnològica,
formació de professorat, etc.), es fa necessària la integració
de l’Educació en Comunicació en el currículum obligatori
com a àrea, de la mateixa forma que s’han incorporat al nou currículum
de l’ESO noves àrees com la Música o la Tecnologia.
La proposta d’incorporar l’EC al currículum
obligatori NO està exempta de dificultats. Una de les més
inportants és la coincidència de sectors del professorat
i socials que des de posicions telefòbiques i telefíliques
coincideixen a assegurar que no és necessària l’Educació
en Comunicació en el currículum. Els uns afirmen que la televisió
no és cultura i per tant no té lloc a l’escola, els altres
creuen que com l’alumnat ha crescut amb la tele i amb l’ordinador, ja estan
educats en comunicació. Hi ha, però, una altra posició
que defensa l’estudi dels mitjans de comunicació ja sigui des d’una
perspectiva analítica com productiva, una educació que hauria
d’estar integrada en el currículum obligatori. Aquesta és
sens dubte una proposta de futur, un model que en altres països ja
funciona.
Al marge de les qüestions acadèmiques
és necessari un espai comú –una Plataforma- dels sectors
implicats en l’Educació en Comunicació (periodistes, famílies,
educadors: mestres, professors, educadors socials, etc.) per impulsar des
de diferents angles l’EC. Una Plataforma que opini i participi en els fòrums
existents, però que al mateix temps pressioni les institucions educatives
i comunicatives.
Impulsar una Educació en Comunicació
és apostar per un altre tipus d’educació. Perquè “una
altra educació és possible” |
|
Francesc-Josep Deó és
professor de secundària, formador de formadors i Coordinador d'AulaMèdia.
|