L’Educació en Comunicació a la LOGSE
La LOGSE va rebre el suport incondicional d’un sector del professorat, malgrat la manca de recursos per a la seva implementació, un dels motius clau del seu fracàs. Un altre motiu va ser la posició en contra d’un (altre) sector del professorat, concretament de Secundària, que va començar la contrareforma el mateix dia que entrava en vigor la LOGSE.
La LOGSE ha donat poques eines per desenvolupar l’Educació en Comunicació a les aules. Hi cabia la possibilitat de desenvolupar una Educació en Comunicació parcialment (educació audiovisual), de manera descriptiva i excessivament tecnològica. És a dir, una Educació en Comunicació NO global.

El professorat predisposat favorablement al desenvolupament de l’Educació en Comunicació ha hagut d’aprofitar les escletxes de la LOGSE i d’aplicar un gran dosi de voluntarisme per fer-la arribar a les aules. Però aquestes escletxes, que a l’ESO són principalment els crèdits variables (ESO), amb la Ley de Calidad quedaran francament reduïdes. En aquest curs s’hi ha començat el procés, i se’n preveu la futura desaparició.

Una altra escletxa ha estat l’Eix transversal d’Educació audiovisual, el qual malgrat que fos parcialment desplegat a l'Educació Primària s’hi ha pogut desenvolupar gràcies a la “dúctilitat” de la seva organització. En canvi, a l’Educació Secundària, a causa de la seva tendència a la ”verticalitat” organitzativa, la integració de l’Eix d’Educació audiovisual no s’ha fet efectiva.

El desenvolupament de l’EC a través de les àrees comunes (llengües, tecnologia, Educació visual i plàstica) ha portat una fragmentació d’objectius que en res ha afavorit un tractament didàctic coherent i global de l’EC.

Altres vies per implementar l’EC com són la seva integració al Projecte curricular (PCC) o els Plans estratègics de centre, són vies molt pocs utilitzades.

Cap d’aquestes vies assegura que tot l’alumnat, en acabar l’ESO, tingui uns coneixements bàsics sobre Educació en Comunicació (capacitat d’anàlisi crítica sobre els continguts i el coneixement de la producció), ja que són aleatòries i no generalitzades: la franja variable és diferent a cada centre, la formació del professorat no és homogènia, la sensibilitat dels claustres i les direccions són diverses, manca de dotació de tecnologia educativa (sobretot en la producció) als centres, etc. Per tant, estem creant un nou analfabetisme, l’analfabetisme dels llenguatges audiovisuals i de la comunicació mediatitzada, en la majoria de l’alumnat.

Cap on “podem” anar?
Davant les moltes dificultats per implementar l’EC (disseny i organització curricular, dotació tecnològica, formació de professorat, etc.), es fa necessària la integració de l’Educació en Comunicació en el currículum obligatori com a àrea, de la mateixa forma que s’han incorporat al nou currículum de l’ESO noves àrees com la Música o la Tecnologia.

La proposta d’incorporar l’EC al currículum obligatori NO està exempta de dificultats. Una de les més inportants és la coincidència de sectors del professorat i socials que des de posicions telefòbiques i telefíliques coincideixen a assegurar que no és necessària l’Educació en Comunicació en el currículum. Els uns afirmen que la televisió no és cultura i per tant no té lloc a l’escola, els altres creuen que com l’alumnat ha crescut amb la tele i amb l’ordinador, ja estan educats en comunicació. Hi ha, però, una altra posició que defensa l’estudi dels mitjans de comunicació ja sigui des d’una perspectiva analítica com productiva, una educació que hauria d’estar integrada en el currículum obligatori. Aquesta és sens dubte una proposta de futur, un model que en altres països ja funciona.

Al marge de les qüestions acadèmiques és necessari un espai comú –una Plataforma- dels sectors implicats en l’Educació en Comunicació (periodistes, famílies, educadors: mestres, professors, educadors socials, etc.) per impulsar des de diferents angles l’EC. Una Plataforma que opini i participi en els fòrums existents, però que al mateix temps pressioni les institucions educatives i comunicatives.

Impulsar una Educació en Comunicació és apostar per un altre tipus d’educació. Perquè “una altra educació és possible”