Redacció AulaMèdiaRedacció AulaMèdia
L'Educació en Comunicació:
una nova assignatura pendent?
Trobada 2002

AulaMèdia
 - Intro
 - Premsa
 - Ràdio
 - Televisió
 - Material
 - Revistes
 - Llibres
Educom
 - Primària
 - ESO
Aula
Formació
Enllaços
Correu
El proppassat dissabte dia 26 de gener vaig tenir el plaer de
participar com a representant de la FaPaC a la Trobada d'Educació
en Comunicació que, organitzada per la revista digital Aulamèdia
es va celebrar a la Casa Elizalde de Barcelona. Ens hi vàrem
concentrar un centenar llarg de persones de diferents
procedències, bàsicament mestres i pedagogs però també
periodistes i altres professionals dels mitjans de comunicació
escrits i audiovisuals.

Com podeu suposar d'entrada vaig sentir-me en aquell fòrum com
un bolet fora d'estació però a mesura que va anar avançant la
jornada vaig interioritzar un sentiment de pertinença i de subjecte
de tot el que allí es desenvolupava fins al punt que us asseguro que
vaig sortir-ne feliç i satisfet amb la sensació de què una vegada
més hem assistit i participat, com a mares i pares implicats en la
definició del que ha de significar un bon sistema públic
d'ensenyament, en la gènesi d'un moviment capdavanter.

Ningú no dubta, suposem, quan som ben entrats al segle XXI, que
els mitjans de comunicació, -televisió, fotografia, còmic, videojoc,
cinema, ràdio, internet-, han esdevingut i s'estan imposant arreu
com a eines cabdals per a l'educació, la creació d'opinió, de creació
de consciència i d'expressió. Totes aquestes tecnologies es troben
plènament incorporades a la quotidianietat dels nostres fills i filles i
formen part del seu dia a dia sense que ningú: mares i pares,
mestres o administracions de l'àmbit educatiu puguem intervenir
en la seva introducció, -entre altres coses pel fet que socialment
s'han constituït en bona part en l'eix al voltant del qual giren moltes
conductes i actuacions-. És evident que els mitjans audiovisuals
copen la nostra realitat i volguer amagar-ho o defugir-ho, o
reaccionar-hi contràriament, no deixa de ser una actitud defensiva
en la qual moltes vegades ens refugiem per tal de no acceptar que
ens trobem majoritàriament analfabetitzats i som els primers
ignorants en matèria d'aquests nous llenguatges que acompanyen
la globalització i l'enxiquiment d'aquell món inabastable que van
viure els nostres pares i avis.

Però els mitjans són aquí. al menjador de casa, a l'estudi, a la cuina
i fins i tot a la cambra de bany de moltes llars, i paradoxalment a les
escoles i els instituts del nostre país amb tota la seva diversitat i
salvant les honroses voluntarietats d'alguns mestres enderiats i la
virtualitat d'un document, dels “de torn”, del Departament
d'Ensenyament que parla, emfàticament, de la importància de
l'adquisició de competències bàsiques en Educació Audiovisual, no
existeixen programes especifics que es fonamentin en la
obligatorietat d'adquirir coneixements en la matèria a tots els
cicles i etapes del periode d'escolarització.

Fins aquí hem posat les coses molt a punt per a què algú es trobi
disposat a replicar que alguns mestres i pares i mares demanem
masses coses a l'escola i..., miri, sí. Els pares i mares sempre
demanarem més i més coses a l'escola, segurament. I a més a més
li respondrem que aquesta és l'excusa per a amagar una escola
incompetent, una escola que no compleix amb les nostres
expectatives. Potser el que cal és revisar tot allò que manté l'escola
entretinguda i desviada del quin ha de ser el seu principal
objectiu. Si es tracta de preparar els futurs ciutadans per al món
d'avui i el de demà els continguts i els aprenentatges que ha
d'oferir l'escola han d'estar d'acord amb la realitat d'aquest avui i
amb la previsió d'aquest endemà. I aquesta és la mancança més
greu que podem trobar en el nostre sistema públic d'ensenyament.
Fins i tot un organisme tant poc sospitós de sectarisme com és la
UNESCO impulsa una definició del coneixement basada en
l'adquisició d'hàbits, de tècniques i de recursos per anar cap a
aquest coneixement: el recitat “aprendre a aprendre”.
Malauradament a massa escoles de Catalunya encara guanya la
idea de que el coneixement es basa en la mera acumulació
d'informació. En la creació d'individus expectants i capaços
d'acumular tota la informació que reben per totes bandes però a la
vegada, -ai l'as-, incapaços de fer una interpretació crítica
d'aquesta informació i molt menys d'expressar-la en el mateix
nivell o tipus de llenguatge en que l'han rebut.

La no creació específica d'una àrea de coneixement dels
llenguatges audiovisuals i de l'educació en comunicació als
curriculums escolars, amb continguts obligatoris, esdevé una
mancança flagrant del nostre sistema públic d'ensenyament i a
hores d'ara es fer un mal servei a la societat perquè significa la
deformació de noves generacions de ciutadans i ciutadanes
mancats de coneixements específics per a interpretar la realitat i
construir-la o incidir-hi mitjançant les seves pròpies
interpretacions i aportacions.

Per acabar, de moment, una sentència d'en Ramon Breu, un del
ponents de la trobada d'educació en comunicació d'Aulamèdia:
“...Per responsabilitat i honradesa l'escola no pot defugir aquesta
batalla: la de donar eines per interpretar aquests mitjans, la de
donar eines perquè els ciutadans siguin competents a l'hora
d'expressar-se a través dels mitjans audiovisuals. És una batalla a
favor de fer ciutadans més formats, però també és una batalla per
la democràcia i per l'ètica de les nostres societats.”

Moltes gràcies als promotors d'Aulamèdia per revelar-nos tantes
coses i per deixar-nos-hi aportar les nostres inquietuds.

Joan Jordi Rossell
joanjordi.rossell@fapac.net

Per a més informació sobre el tema us recomanem una visita al
web d'Aulamèdia: www.aulamedia.org

  NOTA
Aquest article va ser publicat a "El Llapis" (febrer de 2002) butlletí de la FaPaC Barcelona.
FaPaC  BCN