Això ja ho va interpretar i ho va assumir l’assemblea general de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes (FaPaC) de 1998, tot reclamant al Departament d’Ensenyament que es reforcés l’Àrea d’Expressió Visual i Plàstica als centres educatius i es donés suport a diversos fòrums que s’expressaven en aquesta direcció.

Aprendre a desenvolupar la pròpia mirada vers el món. Aquest és un aprenentatge significatiu essencial per a la comunicació entre les persones i que acompanya el seu creixement al llarg de tota la vida. Els infants i les noies i nois en el seu aprenentatge es troben desenvolupant la seva capacitat de comunicació, igual que els adults, igual que les persones de totes les edats. 

Fent atenció a altres maneres d’expressar-nos que van més enllà de la llengua i l’escriptura descobrirem fàcilment que infants i els joves coneixen moltes i moltes coses que han vist i afectat la seva visió del món i a la seva interpretació. I és que simultàniament a la família i a l’escola, els mitjans audiovisuals han intervingut, intervenen des que han nascut, en el seu procés educatiu.

Les mares i els pares no som en absolut immunes a l’era de la comunicació i conjuntament amb les nostres filles i fills ens hi trobem immersos. De fet, la manca d’educació i d’actituds responsables davant l’allau d’accessos a la informació que ha omplert les nostres vides -i en tan sols els darrers dotze anys del nostre propi procés d’aprenentatge!- ens pot haver convertit en autèntics analfabets davant dels nostres descendents. I no m’estaré de recordar que hi ha molts mares i pares que són mestres i mestres de moltes coses.

Aquesta paradoxa ens ha de fer pensar i  retrobar la raó i la funció educativa dels centres, l’escola i les mestres han de donar-hi resposta comptant amb el sac de gemecs, (una mica més gran que la famosa motxilla de què ens parla sempre la Sra. Carme Laura Gil a les mares i els pares), que porten cada vegada més nens i nenes quan arriben a l’escola. 

Aquests nens i nenes, que són els nostres fills, arriben a l’escola amb un bagatge fet en comunicació, perquè la televisió la senten des que són al ventre de la mare, i el comandament a distància arriba a ser manipulat per criatures amb mesos de vida. Perquè la nostra realitat és la de moltes llars on les televisions es lleven amb els infants i s’adormen amb els adults, i s’engeguen els ordinadors i s’escolta la ràdio i s’il·luminen consoles i jocs electrònics i missatges multimèdia...

La FaPaC pot entendre les dificultats d’aparell d’un sistema públic educatiu que ha d’atendre obligatòriament tota la ciutadania d’entre sis i setze anys en una societat canviant com la que ens envolta. Això però, no justifica que l’escola dels nostres fills estigui únicament preparada per a rebre infants amb motxilles, tal com diu la consellera, quan la inversió en educació demana estar preparats per a rebre infants i nois i noies experimentats i ja usuaris de mitjans de comunicació audiovisuals unidireccionals i interactius.

Pensem que només l’anàlisi d’aquest fet per part de tots els qui ens diem, o volem, o ens entestem, a formar part d’una comunitat educativa, ens ha de fer adonar de la necessitat urgent de repensar l’escola, o, en tot cas, de continuar i mantenir la tradició de la renovació per a donar-hi resposta.

Les directrius, per ara sembla que incontestables, dels òrgans consultius de la Comissió Europea ens menen cap a un 2008 on els únics serveis gestionats directament per les administracions públiques seran l’exèrcit, -sota un únic comandament que ja sabem quin és-, i l’administració de la justícia, que mantindrà plenes les presons i expulsarà la immigració amb acumulació de “faltes” (...). Sembla que ens haurem d’empassar que tal i com està succeint amb els serveis de salut pública, l’escola pública  ja comenci a atendre les necessitats educatives dels sectors socials més desfavorits econòmicament i culturalment parlant, i fer-ho amb dèficits estructurals, tant de materials com de professionals qualificats amb una formació continuada adequada. 

D’aquesta donació a les lleis del mercat del sector de serveis i benestar tampoc se n’escapen els mitjans, i tots observem la deriva d’unes entitats públiques de radio i televisió allunyades de la ciutadania i segrestades a ús i satisfacció de les corrents polítiques que alternen els governs, per dirigir la informació i l’opinió pública de forma més o menys subtil o descarada cap a la seva conveniència. Els grans grups empresarials que controlen els mitjans privats arrosseguen cap al seu discurs les emissions i la producció general en la lluita per escombrar l’audiència cap a casa. I en aquesta guerra, com en totes les guerres, tothom hi sortim malparats. És ben perceptible la pèrdua de qualitat educativa dels canals oberts i lliures de pagament.

La Llei de Qualitat de l’Educació, i la paràlisi ideològica,-però no d’expedició de normatives-, del Departament d’Ensenyament, ja treballen amb la finalitat que només algunes escoles privades trobin mercat, amb les especialitzacions curriculars, i puguin permetre’s una oferta educativa per a alguns sectors socials privilegiats. Per a l’administració actual n’hi ha prou que el que queda de les escoles i els instituts d’educació secundària, -i al sac hi cauran també molts centres concertats-,  s’ocupi de les necessitats assistencials de la població que, de grat o per força, no vol, o no pot ser, clientel·la del mercat lliure educatiu. Això requereix una inversió financera i un pressupost molt superior al que s’està produint, i per a més rabegi, el futur immediat no sembla tenir destinats uns pressupostos generosos per a l’educació. 

Per això la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes, que som ciutadania organitzada, proposem, demanem i oferim a la comunitat educativa de la qual formem part que utilitzi el temps educatiu no lectiu, el que s’escapa més fàcilment de la nova legislació i del desert ideològic de l’actual administració educativa, per donar resposta a totes i tots els alumnes que fan cap a les escoles i els instituts d’educació públics i intentar compensar les deficiències que es van generant a partir de la manca d’inversió i la manca de planificació. 

Creiem que és possible de plantejar un escenari diferent a les escoles i els instituts que permeti el desenvolupament educatiu dels nostres fills i filles en matèria de comunicació; l’adquisició de capacitats creatives i criteris crítics per a la interpretació dels mitjans audiovisuals i de totes les tecnologies de la informació i la comunicació. La construcció i l’impuls d’espais educatius més enllà de l’horari lectiu pot servir l’alumnat de les escoles; en condicions d’igualtat i equitat i disposant de fonts de finançament alternatives, que van des de les administracions locals a les entitats sense finalitat de lucre, gestionades per òrgans convinguts en el si de les comunitats educatives i exercint la seva pròpia autonomia; per a construir propostes de qualitat, que superin la destinació que es reserva per al sistema públic d’educació dels propers anys per imposició de l’actual geoestratègia en matèria d’educació i benestar.

Cal que els mitjans entrin a les escoles en el seu sentit més ampli: el de comunitat educativa. Educar en comunicació al segle 21 fa imprescindible la incorporació dels mitjans audiovisuals i el seus llenguatges com a eines d’aprenentatge i de creació en els centres educatius. Les televisions i ràdios d’àmbit local estan demostrant que poden ser aliats molt efectius per a la tasca educativa incorporant els centres d’ensenyament a les seves fonts de producció. Cal que aquestes experiències s’expandeixin, es difonguin i  esdevinguin part de la normalitat dels centres.

Per a fer-ho, en i pel que fa a l’educació en comunicació, cal fer arribar el missatge a la ciutadania de la necessitat d’educar la mirada de les nostres filles i fills i d’aprendre amb ells que hi ha un paisatge humà que s’estén en la munió de mirades i aprenentatges que detectem, coneixem i assolim quan exercitem amb responsabilitat i coneixement l’ús dels mitjans de comunicació.